Els revulsius contra els repulsius

Era un tarda tranquil·la. El telèfon gairebé no sonava. La Carla estava asseguda absorta amb les seves coses, així com la Marta i el Joan. L' Eudelterio, a la meva esquena, es mirava la pantalla de l'ordinador intentant trobar una solució al traçat de la línia de la Pobla de Segur. La Raquel tornava a passar pel meu costat a tota velocitat gràcies als patins en línia que portava als seus peus, i en Lluís tirava com sempre la seva estilogràfica enlaire per tal que aquesta fes quatre voltes i acabés aterrant a la seva mà sense ni tant sols mirar-la.

Una tarda normal i tranquil·la com deia. Fins i tot amb el fet usual de veure davant meu la silueta d'una persona a través del vidre fumat de la porta d'entrada. Des del meu seient vaig animar a la tímida figura a que travessés el llindar de la nostra senzilla i humil oficina. La sorpresa va ser veure, en comptes d'una persona amb un maletí i corbata, a un pallasso. I no en el sentit figurat, que no hagués estat gens estrany, sinó amb el seu nas vermell i rodó i les sabates de mig metre de llargada, a més de la típica melena roja, la samarreta a ratlles multicolors i el mono verd. I a viva veu, com si la nostra oficina fos un camp de futbol, va exclamar:

-Bona tarda a tothom! Perquè fa bona tarda, no es verdad? I es que viure és magnífic, no trobeu? I si jo us digués que teniu la increïble oportunitat de rebre una notícia molt important per a la vostra vida? A que faria el dia si això fos possible encara millor? Doncs jo us porto una bona nova, i no és broma. I quina és la bona nova, us preguntareu? Doncs jo us la dic ara mateix sense més preàmbuls i amb tota la diligència del que puc ser capaç, davant de tant magna notícia.

Les nostres boques en aquell moment devien recordar a algú que va a dir quelcom però no ho acabava de dir. Qui collons era aquest personatge? Que volia? I aquest va continuar:

-Però abans, i si sou prou bons oients ho recordareu, us he de dir que és només una oportunitat, així que no us dono pas res per res. Però no patiu, el que us demano no és res. Ho potser ho és tot, vostra és la decisió. El que us demano és un petit vot de confiança. Us demano que estigueu amb mi a soles una estoneta només. Què me'n dieu?

Per fi havia acabat d'acabar! Però ningú ho va aprofitar per dir res durant una bona estona. A la fi, l' Eudelterio es va recobrar de l'astorament i, aixecant-se de la cadira ergonómica que tenia per seient, li va dir:

-Mira pallasso: tu cola, jo goma.

Va fer tres passes corrent fins on era ell i li va etzibar una patada en els ovaris.

-Aaaaaaaaaau!!!

Després li va treure la peluca, el nas i les sabates i, amb una escopinada, el maquillatge. Tots amb estupor vam descobrir que el personatge ocult no era altre que la ex-ministra Gaiola Quels Plaus.

Com podia ser que ens hagués trobat? Pensàvem que havíem escapat de l'antic règim de repressió i que ara davant de nosaltres s'obria un futur ple de prosperitat i joia! Mentre encara governava el PEP ens havíem hagut d'ocultar com a empresa d'enginyeria i ara estàvem tant contents de la feina que fèiem i dels seus resultats que tot i no necessitar més l'encobriment de les nostres personalitats secretes seguíem com a simples treballadors comuns, normals i corrents.

Ens havien trobat i clamaven venjança, de ben segur. La nostra idea havia sigut tant demolidora per als seus interessos que no podien continuar vivint amb aquella-nosaltres espina que duien clavada als seus ben bregats genitals.

I és que en altre temps, abans de ser uns pobres assalariats com ara, havíem participat en el programa Treu Enfora La Animositat Millorant A Malejants Anormals (TELAMAMA), auspiciat pel grup secret de contraespionatge TALANT (Tens Alguna Llibertat Amputada Necessàriament Teva?) liderat per un personatge misteriós i ambigu anomenat Sabatetesdestarpercasa. Aquest programa demanava voluntaris encomanats a la causa i disposats a enderrocar el règim maliciós i repugnant que havia aconseguit arribar al poder amb múltiples enganys i més mentides. Així que ens vam apuntar a la causa i vam passar tot un any exposats a terribles proves de resistència i habilitat per tal de provocar un quíntuple gir mortal al nostre cervell i aconseguir raonar com mai ningú fins aleshores ho havia aconseguit. I a fe de Onze que es va aconseguir, ja que tots set ens vam reunir durant un altre any sencer i vam aconseguir trobar la manera d'aconseguir un pla que fos prou bo i a la vegada prou senzill perquè fos impossible no obtenir l'èxit tant desitjat.

El pla consistia a utilitzar uns aparells de transmissió i recepció de veu i text molt utilitzats en aquell moment i anomenats per un error històric mòbils. I es que la correcta denominació d'aquests aparells avui en desús hauria estat portàtils ja que les seves facultats no permetien que es moguessin per pròpia voluntat o amb control remot, però si que es moguessin juntament amb el portador gràcies al moviment d'aquest. En fi, que gràcies a aquests anacrònics aparells i mitjançant un missatge concís però terriblement intel·ligent es va aconseguir que el poble obrís per fi els ulls després d'un període considerable de visió indefinida. El missatge tenia vàries formes d'expressió per tal de no aixecar sospites de la nostra existència i confondre als adversaris, però bàsicament venia a dir això: "El Govern ens té enganyats i ens amaga coses. Passa-ho". L'última paraula era invariable en tots els missatges i era clau ja que permetia que es formés una cadena exponencial que va acabar provocant una resposta massiva per part dels oprimits votants.

I ara aquí estava una de les màximes representants de l'antic govern, i de ben segur que n'arribarien més si no era ja que ens estaven esperant a fora amb pals i garrots. Criatures repulsives, vaig pensar.

I així era, ja que després del crit esgarrifós de la senyora ex-ministra Gaiola Quels Plaus el vidre de la porta va petar amb gran estrèpit mentre la figura d'un altre pallasso apareixia barrejada amb els múltiples trossos del vidre. I aquest no era altre que el molt honorable i respectat arreu president del PEP María No, Ratllot. Anomenat també pels seus més pròxims en Ratlleta. Aquest només portava de disfressa la samarra ratllada, les grans sabates i el mono verd. No vaig saber mai si perquè s'havia tret la resta o perquè en realitat no li feia falta disfressar-se gaire més.

Així que vaig veure en Ratlleta vaig saber que tindríem una tarda complicada i que no podria arribar d'hora a casa. Bé, ja hi estava acostumat, així que sense pensar-m'ho massa i volent enllestir la feina quan abans millor em vaig aixecar de la cadira i, aixecant aquesta enlaire, li vaig llençar al cap del president. Aquest però, i gràcies al pas de la gavina après a la Acadèmia de Ciències d' Organització Política i Social (ACOPS) del seu partit, va aconseguir volar cap a l'altre extrem de la sala i deixar-me amb un pam i tres quarts i mig de nas. Aleshores va contraatacar agafant el ratolí inhalàmbric de la Carla i fent amb aquest que els nostres ordinadors, units per xarxa, entressin en un bucle del qual només van poder sortir explotant en centenars de trossets. Això va provocar un gran desconcert entre nosaltres. Però també va provocar un efecte inesperat i no calculat per en Ratlleta, i és que la sortida d'adrenalina provocada per l'enuig de veure destrossades les nostres estimades i mai prou ben valorades eines de treball va permetre'ns fer-nos un altre cop amb la situació. Tots alhora ens vam llançar sobre el malèfic Ratlleta María No, immobilitzant-lo seguidament amb els milers de cables que sortien dels nostres ordinadors i es passejaven pel terra dia si i dia també (per fi els hi havíem trobat una utilitat diferent de la de fer-nos caure de cap contra les cantonades de les taules).

Amb tot això però ens havíem oblidat de l' Eudelterio i més concretament de la Gaiola. Aquesta reia macabrament amb una regla a la mà mentre li pegava al culet del nostre pobre company. Per acabar-ho d'adobar, i en una operació de gran intel·ligència i sense precedents en la cúpula del PEP, es van obrir simultàniament les finestres de l'oficina i van entrar més representants del règim. Allà estava l' Ascebes Parts i en Picu Doncsrascat, així com en Josep Manel Lafarola, famós reporter del barri Cessat.

Per sort ens havien entrenat per situacions com aquestes i sabíem el que havíem de fer. En Lluís ja tenia a punt la seva arma més mortífera, mentre nosaltres formàvem la típica posició d'atac de les Cinc Persones. Un cop feta la formació, i després de fer el tradicional salut als nostres adversaris en senyal de respecte i profunda estimació, en Lluís va llençar el seu atac més poderós contra en Picu Doncsrascat, que va acabar ple de tinta després que la estilogràfica d'en Lluís donés quatre voltes enlaire, descarregués el seu contingut i tornés a les mans del seu hàbil propietari. Així doncs, i mentre en Picu Doncsrascat es treia i posava mil vegades les seves ulleres intentant en va que aquestes quedessin totalment netes de tinta, vam descarregar el nostre atac mortífer. Gràcies a l'habilitat de la Raquel amb els seus patins podíem agrupar-nos en un sol bloc que, al girar i desplaçar-se alhora, un per un tombava els nostres adversaris. I així va ser per en Lafarola i l'Ascebes Parts, però no per la Gaiola ja que l' Eudelterio es trobava massa a prop d'ella i temíem provocar-li un nyanyo, cosa que no ens hauríem perdonat mai.

Però la Gaiola, al veure la nova situació, va deixar de vermellar el pobre culet del nostre company i es va posar a plorar. Entre sanglots ens va preguntar que perquè havíem sigut tant dolents amb ells si tot el que havien fet era pel bé de tothom i amb les més bones i lloables intencions. Sniff..

Així doncs una altre cop havíem aconseguit sortir-nors'en,lo-hi. En fi, que el món era ja definitivament un lloc segur on en Sabatetesdestarpercasa podia tranquil·lament predicar el seu missatge de bona voluntat i a
ixí portar als cors de tots els seus conciutadans l'esperada pau i anhelada joia. Nosaltres, per la nostra part, després d'arreglar la porta i comprar uns altres ordinadors, vam seguir treballant amb molta alegria i més felicitat. Teníem però la terrible seguretat de que noves amenaces sorgirien i farien necessària la nostra presència, i que per tant destorbarien la nostra tant preuada i estimada vida a l'oficina.

Finat