OCELLET DEL MEU COR (Culpa)

Un dia qualsevol. 7:45 del de matí. Camí de la feina circulant pel carril dret de l'autopista per sobre del límit de velocitat permès per la Dirección General de Tráfico. Arribo tard. Com sempre. De sobte, apareix per la meva dreta un ocellet. Sembla que vulgui creuar la C-32 fent un vol rasant, però dubta i torna, ficant-se entre les rodes del cotxe. Fugaçment estimo la possibilitat d'esquivar-lo, però intueixo que només faria que ens matéssim els dos, així que deixo que se'm fiqui sota el cotxe. El soroll que sento a ell l'ha matat però a mi m'ha deixat sorda l'ànima...

Aquest dia no és igual als altres. Entre les inevitables i imprescindibles rutines de la feina s'hi colen pensaments estranys, mig de culpa i de pena. Avui toca Figueres. El company baixa del cotxe i se'n va. Mentrestant jo em quedo assegut al mateix seient del conductor i al mateix cotxe que fa un parell d'hores a 100 quilòmetres d'aquí he utilitzat per a matar a un pobre i indefens ocellet. Un ocellet igualet al que veig bellugant-se inquiet a prop del cotxe. I aquí ve el més estrany: vola fins a la finestreta del meu costat i, suspès a l'aire, toca dos cops amb el seu bec el vidre i se'n va.

Jo em quedo al·lucinant, no pot ser. L'hi comento al company, no sap què dir. Ho comento a tothom, escolto comentaris del tipus: "l'ocellet fantasma ataca de nou...". L'hi comento a la meva peluquera, es queda pensativa i m'explica experiències místiques viscudes per ella mateixa (aures brillants d'individus desconeguts i el seu cos mig flotant en l'aire). Sort que la meva bandera és la ciència. M'acabo convencent de que l'olor de la sang de l'altre animaló li ha despertat l'interès. Però... havia de picar a la finestreta, i a un pam de la meva cara? Si algun dia llegeixes això, ocellet meu, espero que em puguis perdonar. Descansa en pau.