els prodigis de la ciutat

Mira't: dempeus dintre el metro. Què guay. Amb els teus pantalons cagats i els dos piercings que procures estiguin a la vista de QUALSEVOL observador en QUALSEVOL moment. Cabell estil casual que t'ha robat mig matí i cara de persona interessant que procures també no es deformi amb estímuls inesperats. Davant teu hi ha una senyora que fulleja la Diez Minutos amb fruïció. Ni dissimuls ni moviments pudorosos, la revista sembla presa d'un vendaval. Un gos la observa amb les orelles cap enrere i cara de pena. Amarrat per un crusti (entre Josafat, Salvatore i Papageno en versió urbana, bastant més multicultural i no tan simpàtic), el petaner flipa sense obrir morro i el seu amo es grata les parts primer, el nas després, mentre observa el seient de davant amb apatia. La única rasta que corona un crani mal rapat i ple no se sap de què, es balanceja vacil·lona coreografiant l'absurda mirada que es projecta des de sota al compàs dels vaivens del metro. El gos s'ha cansat de la revista i s'ha girat cap al guarro, que a més fa una pudor denunciable, amb un moviment brusc i babejant que provoca que el modernet, o sigui tu, deixi anar una ganyota un pèl antiestètica que no tenia prevista. Una noieta seu observant la escena amb una indiferència de líquen. Primer pla frontal: mirada bovina, pentinat correcte i coll de camisa púdic per fora amb cadeneta Tous per dintre; més enllà d'aquest perímetre l'estilisme és soporífer i no el descriuré. El modern, o sigui tu, es mira el mega-rellotge amb una altra carota de contrarietat. Canvia de postura limitant-se a descarregar el pes del seu caríssim equipatge corporal en l'altra cama i el moviment provoca que el petaner, ara si, dirigeixi la temuda baba cap als Custo. El modern, o sigui tu, s'aparta lleugerament mentre el gos obeeix amb brusquetat y un parell de grinyols a la també denunciable estirada de collar per part del guarro, que ha detectat les intencions de l'animal. la noia dels ulls de vaca s'ho mira, deixant-se per fi acariciar pels tremolors de l'escàndol o del fàstic. la dona de la Diez Minutos al seu rollo i removent l'aire pudent amb el frenesí de la revista. Propera parada, Passeig de Gràcia. La noieta sosa s'aixeca i el vol de la faldilleta, que no descriuré, provoca una altra vegada la performance del gos, la consegüent estirada i l'extra d'un insult dirigit al ca. La nena s'estremeix tot abraçant la carpeta de la Ramón Llull, mentre demostra, a qui la vulgui mirar, una agilitat envejable al sortejar les cames del crusti que, ocupant tot un compartiment de quatre seients però amb les potes al passedís, ni se la mira. Algú que sí que la observa i que no he descrit, ni ho faré, pensa, dos portes més enllà, perquè recony aquesta joveneta tan maca ha hagut de passar per damunt d'aquest marrà, podent haver sortit perfectament per una altra porta... més propera a... mi, per exemple. Tu, tot modernet, t'abandones a subtils i delicades reflexions de saló al respecte de la pobresa i de còm un ésser humà és capaç de no dedicar uns mínims cosmètics a aquesta joia que tenim per cos... bé, o almenys alguns. La dona de la Diez Minutos ha acabat la revista i ara torna a començar amb més calma mentre acomoda el cul al seient amb dos cops de cadera. És de les que primer sondegen el pati abans d'entaular-se. Ben fet, dona. Els grans estrategues de la Història ho feien com ella, no com Hitler, que li va passar el que li va passar per no fer-ho en aquell pais ara tant pròsper. El modernet, o sigui tu, se la mira amb evident actitut de superioritat i el crusti, abans de baixar del vagó, llança un insult al gos i un últim pet a la concurrència que no podràs evitar es caregi amb la Jean Paul Gaultier per dona que per fi et tornes a respirar.