els prodigis de la ciutat II

estàs en pilotes a punt de sortir a l'escenari. el públic xiscla amb eufòria i tu estàs acollonit. un grup de coristes comencen a cantar yo no soy marinero soy capitán soy capitán y tu, per fi a l'escenari, intentes cantar-la però no pots. les coristes semblen perdre de sobte el sentit del ridícul, el poc que els quedava, i ara les seves veus es projecten amb un timbre propi d'Atapuerca en els seus vells temps. Aquesta cridòria para bailar la bamba se nesesita una poca de grasia una vegada i una altra i a cada intent més desencaixada comença a enfonsar-te més i més i més i més i més fins que obres els ulls i la fosforescència de les quatre del mati et retorna a la horitzontalitat. el coixí a terra i una irrefrenable ànsia d'homicidi. les molt filles de puta, almenys trenta, canten amb etíl·lica insistència i tu ja saps perfectament que no tornaràs a agafar la son fins que no matis a algú. et remous entre els llençols. per descomptat no encens el llum. prou sobredosi auditiva com per ofendre la teva retina. les veus -no són persones, és impossible, només són veus- sembla ser que han aturat la seva trajectòria just sota el teu balcó. el dilema: passar calor o permetre que els meus nervis pateixin un cop d'estat. de moment i amb resignació et limites a escrutar la reverberació i les seves fluctuacions. les estables concomitàncies de la bamba no donen opció. s'han, definitivament, aturat sota el teu balcó. les opcions són vàries. la clàssica galleda d'aigua freda et fa mandra, però encara t'en fa més acabar-te de desvetllar del tot i disfressar-te de persona per ensenyar-li al policia des de casa teva, per suposat, d'on prové l'escàndol. que és evident. de sota el teu balcó. descobreixes, una vegada més, que cagar-te en tot el que la teva imaginació et permet només et relaxaria si ho fessis fisicament. quan la teva raó ha abandonat la versemblança, s'inicia la desfilada mental de les diverses i perverses variants de còm tocar la pera a qui està ebri des de la comoditat d'un segón pis. més desperta que tu i tan puntual com de costum, la teva incansable moral judeocristiana et convida a meditar sobre la correcció d'esclafar el cap d'algú amb un test ple de caques dels teus gats per una simple cridòria, per més antiestètica que sigui. i, de sobte, enmig d'aquestes valoracions, estirat com una barra de ferro i amb els ulls clavats a la cortina, la bamba sembla que comença a esvandir-se. segur que és una falsa alarma i no goses tancar els ulls. esperes. rialles somortes. esperes. passes. esperes. silenci? et voilà. emergeix com una walkiria la desvergonyida laringe d'una solista que, reses, ho fa prou malament com per deixar-ho córrer. para bailar la bamba, para bailar la bamba, para bailar la bamba i el se nesesita és atronador, deuen ser més de cinquanta. per sort, algú amb els nervis menys curtits que els teus i els collons igual d'inflats, brama un SILENCI! desde les fondàries del carrer Ample que converteix aquesta paraula en un eufemisme. somrius amb covardia i penses, no hi ha res com un maleducat per combatre'n un altre. es fa el silenci després de quatre crits i rissotades que, ara si, comencen a concomitar més enllà del teu carrer assegurant la longevitat dels teus geranis. et recompons, badalles un filles de puta la mare que us va parir i t'atreveixes, per fi, a tancar els ulls, tot cabrejat i molest.