Els nassos...

Un relat de: Rafael Soteras i Roca

Els nassos...

Avui cal que parli amb el meu amic Josep. Fa molts anys que no l'he vist i per això mateix tinc una necessitat imperiosa de veure'l. El recordo de petit, llavors érem molt petits. Ell girava la cara, aclucava els ulls i se li presentava el nas com un primer obstacle: era un nas darrere d'una persona. La resta importava ben poc.

Avui aquest petit detall ja té poca importància perquè ja és un destacat científic dins de la branca de les més altes matemàtiques, però malgrat això també ha volgut destacar en un altre sentit... La seva estimada companya és una eminent especialista en estampar tatuatges en totes les parts del cos. Ella ha acabat d'estimar el seu nas, perquè damunt dels braços del matemàtic li ha dibuixat una colla de nassos. En Josep només té feina a mostrar-los així que pot. No importa que sigui un sopar de gala. Ell se les apanyarà per ensenyar els braços davant de qui sigui...

Hauré de parlar amb el meu amic Josep, que ara és tot un personatge. No havia passat mai que un matemàtic fos passejat gairebé com una estrella de cinema... però és ben bé així. La seva companya també ha sortit guanyadora en l'assumpte perquè els seus tatuatges són valorats gairebé com els millors quadres de la història de la humanitat i tots els posseïdors ambulants de dites obres gairebé sempre són perseguits, no com a delinqüents sinó per tot el contrari. Aquella persona que té els diners per pagar-se un tatuatge automàticament es converteix en una glòria nacional que cal que es despulli, perquè aquestes obres d'art han de ser públiques... i després hom admira qui es deixa tatuar perquè oblidem si tal personatge fins ara ha estat un pocavergonya majúscul...

Hauré de parlar amb el meu amic Josep. Segur que m'ha oblidat. El truco per telèfon. Sona dues vegades i em contesta simplement:

-Sí?

Jo em quedo mig mut perquè encara recordo la seva vibrant veu, però ell sembla que no. És evident... que quan hi ha algú que destaqui, no importa en què, sempre posa un mur entre allò que és ara i el que era abans...

-Sí -em diu gairebé com si fos al cau de l'orella. Hauria d'advertir que els telèfons d'ara són tan perfectes que pràcticament notes com respira la persona que està a l'altra banda del fil.

-Sí -em repeteix. Aquesta vegada jo faig el mut.
-Sóc el Jordi.
-No, no et tinc present, però, calla, no diguis res o bé només caldria que respiressis...
-Si no respiràvem mai. Sempre ens barraven el pas.
-Ara, ara! Ets aquell noi tan poca cosa.
-Et demanaria que callessis, perquè t'haig de proposar un fet força important.
-Sóc la caverna del diable.
-Però potser seria necessari que ens veiéssim, per exemple, a casa meva.
-Dit i fet, demà mateix?
-Sí, pot ser de nit, a les onze?

Cal dir que finalment el temps ja no se'ns presenta tan cronometrat i si és necessari entrevistar un personatge hom pot decidir que el fet sigui a les onze o fins i tot a les dotze de la nit. No hi ha res establert. Només hi compta la voluntat de ser-hi.
La trobada finalment es produeix en un bar nocturn que està ornat per unes belleses vestides. Ja no estan de moda ni nimfes ni altres personatges mitològics. Cal guarnir els bars amb figures humanes que no són mai nues.

-Què em vols proposar.
-Una conferència on parlis de la teva ciència, la matemàtica, però amb un afegitó: hi ha de ser present la teva dona.
-Llavors no serà seriós.
-La meva societat és trencadora perquè combina la ciència amb les arts... No ho creus divertit?
-Molt, molt... De fet les arts també es poden explicar d'una manera matemàtica perquè hi ha pintures que valen molts diners, això significa exactament quantitats.
-Allò que volem exactament és que la teva dona exhibeixi el seu art que significa ensenyar nuesa.
-Si gairebé tothom passeja nu per la ciutat...
-No m'he explicat bé, les nueses ens passen desapercebudes perquè no ens hi fixem gaire. Cal observar els tatuatges que la teva dona fa al voltant dels culs, que sempre esdevenen solemnes.

El matemàtic em fa una mirada mig esmaperduda, però no s'hi nega. Resta durant uns pocs moments mig mut. Aviat reprèn la conversa, animadíssim, i em clava els ulls des de la foscor per dir-me:

-Estic segur que la dona hi estarà d'acord. Junts hem fet moltes passes, però aquesta serà la definitiva. Possiblement hi haurà escàndol, però crec que fins i tot les qüestions eròtiques són molt serioses

Li dono la mà. Ell gira els ulls com si em volgués donar un signe bellament enigmàtic.

El dia següent sona el telèfon. Tots dos hi estan d'acord. Ell parlarà dels seus descobriments dins de la ciència matemàtica, mentre ella ens mostrarà uns opulents culs, gairebé barrocs, tots ells plens de tatuatges. És el darrer dels crits. Ja no cal fer unes despeses inútils en unes immenses teles. El cos humà és el marc de la creació de l'artista. En aquest cas s'han unit dues ciències que no fa pas tants anys estaven renyides. Llavors semblaven dos mons a part...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Soteras i Roca

Rafael Soteras i Roca

84 Relats

146 Comentaris

104635 Lectures

Valoració de l'autor: 8.68

Biografia:
ANTICURRÍCULUM

Crec que jo també diria el mateix que Enric Casasses: escric perquè no sé qui sóc. Fa uns quants anys tenia el convenciment de ser un corrector tipogràfic, ara és possible que tot plegat ho acabaria negant. En canvi no puc dir res: potser seré escriptor?, o més aviat poeta?... tal vegada és possible que no resulti ni una cosa ni l'altra, tant se val...

Bé puc afirmar que fa una colla d'anys, concretament el 24 de juny de 1974, vaig guanyar el Premi d'Honor concedit pel Casal Parroquial de Moià amb el poema Al món. També l'any següent, 1975, vaig obtenir el V Premi Bernat Artola (poesia) amb un text titulat Un nen -Castelló de la Plana.

Després d'aquests dos fets prou allunyats en el temps, jo considero que l'única cosa que he fet és navegar perquè dubto molt, i encara continuo dubtant, però molt menys. La diferència té un nom: Adriana Ferran. Amb ella i el seu Al embrujo de Cal·líope considero que he guanyat molt, no en el sentit propi de premi ni diners sinó ben bé una altra cosa. M'ha donat seguretat, que és allò que veritablement importa.

Després de tot això ja puc dir que amb Poesia Viva vaig sortir per primera vegada de Barcelona i així vaig poder llegir un poema meu, El Puigmal, a l'Espluga Calba (30 d'abril del 2000), cosa que em va produir una profunda il·lusió; de pas hauria de dir que també participo en l'esmentat grup poètic, encara que molt menys del que jo voldria

Així mateix puntualitzo que diverses vegades he participat en la trobada de poesia catalana a Puigcerdà.

D'altra banda tinc el gust de dir que encara que no he publicat cap llibre sí que puc afirmar que han sortit poemes meus a la revista de la UEC (febrer de 1986 i febrer de 1987) i també a Vèrtex (març-abril 1977); tot plegat entronca amb un dels meus temes preferits com és la muntanya; un altre seria la música.

Catalunya Cultura em va seleccionar un poema dedicat a Terenci Moix i també he participat en unes lectures poètiques de la Casa Ellizalde amb el lllibre corresponent. Formo part del Col·lectiu d'Artistes de Sants...

Vull acabar dient que ja porto quatre anys com a coordinador de mes dels Cafès dels Dissabtes del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Precisament aquesta propera temporada s'obrirà a la narrativa perquè ja no serà exclusivament de poesia sinó literatura catalana...

Darrerament he fet dues lectures emblemàtiques: Miquel Martí i Pol amb Joana Gay a Aula Oberta de Sants i Manuel Machado al Vapor Vell dins d'una sessió dedicada als germans Machado.

el meu correu és: rafael123456@orangecorreo.es