Els nassos...

Els nassos...

Avui cal que parli amb el meu amic Josep. Fa molts anys que no l'he vist i per això mateix tinc una necessitat imperiosa de veure'l. El recordo de petit, llavors érem molt petits. Ell girava la cara, aclucava els ulls i se li presentava el nas com un primer obstacle: era un nas darrere d'una persona. La resta importava ben poc.

Avui aquest petit detall ja té poca importància perquè ja és un destacat científic dins de la branca de les més altes matemàtiques, però malgrat això també ha volgut destacar en un altre sentit... La seva estimada companya és una eminent especialista en estampar tatuatges en totes les parts del cos. Ella ha acabat d'estimar el seu nas, perquè damunt dels braços del matemàtic li ha dibuixat una colla de nassos. En Josep només té feina a mostrar-los així que pot. No importa que sigui un sopar de gala. Ell se les apanyarà per ensenyar els braços davant de qui sigui...

Hauré de parlar amb el meu amic Josep, que ara és tot un personatge. No havia passat mai que un matemàtic fos passejat gairebé com una estrella de cinema... però és ben bé així. La seva companya també ha sortit guanyadora en l'assumpte perquè els seus tatuatges són valorats gairebé com els millors quadres de la història de la humanitat i tots els posseïdors ambulants de dites obres gairebé sempre són perseguits, no com a delinqüents sinó per tot el contrari. Aquella persona que té els diners per pagar-se un tatuatge automàticament es converteix en una glòria nacional que cal que es despulli, perquè aquestes obres d'art han de ser públiques... i després hom admira qui es deixa tatuar perquè oblidem si tal personatge fins ara ha estat un pocavergonya majúscul...

Hauré de parlar amb el meu amic Josep. Segur que m'ha oblidat. El truco per telèfon. Sona dues vegades i em contesta simplement:

-Sí?

Jo em quedo mig mut perquè encara recordo la seva vibrant veu, però ell sembla que no. És evident... que quan hi ha algú que destaqui, no importa en què, sempre posa un mur entre allò que és ara i el que era abans...

-Sí -em diu gairebé com si fos al cau de l'orella. Hauria d'advertir que els telèfons d'ara són tan perfectes que pràcticament notes com respira la persona que està a l'altra banda del fil.

-Sí -em repeteix. Aquesta vegada jo faig el mut.
-Sóc el Jordi.
-No, no et tinc present, però, calla, no diguis res o bé només caldria que respiressis...
-Si no respiràvem mai. Sempre ens barraven el pas.
-Ara, ara! Ets aquell noi tan poca cosa.
-Et demanaria que callessis, perquè t'haig de proposar un fet força important.
-Sóc la caverna del diable.
-Però potser seria necessari que ens veiéssim, per exemple, a casa meva.
-Dit i fet, demà mateix?
-Sí, pot ser de nit, a les onze?

Cal dir que finalment el temps ja no se'ns presenta tan cronometrat i si és necessari entrevistar un personatge hom pot decidir que el fet sigui a les onze o fins i tot a les dotze de la nit. No hi ha res establert. Només hi compta la voluntat de ser-hi.
La trobada finalment es produeix en un bar nocturn que està ornat per unes belleses vestides. Ja no estan de moda ni nimfes ni altres personatges mitològics. Cal guarnir els bars amb figures humanes que no són mai nues.

-Què em vols proposar.
-Una conferència on parlis de la teva ciència, la matemàtica, però amb un afegitó: hi ha de ser present la teva dona.
-Llavors no serà seriós.
-La meva societat és trencadora perquè combina la ciència amb les arts... No ho creus divertit?
-Molt, molt... De fet les arts també es poden explicar d'una manera matemàtica perquè hi ha pintures que valen molts diners, això significa exactament quantitats.
-Allò que volem exactament és que la teva dona exhibeixi el seu art que significa ensenyar nuesa.
-Si gairebé tothom passeja nu per la ciutat...
-No m'he explicat bé, les nueses ens passen desapercebudes perquè no ens hi fixem gaire. Cal observar els tatuatges que la teva dona fa al voltant dels culs, que sempre esdevenen solemnes.

El matemàtic em fa una mirada mig esmaperduda, però no s'hi nega. Resta durant uns pocs moments mig mut. Aviat reprèn la conversa, animadíssim, i em clava els ulls des de la foscor per dir-me:

-Estic segur que la dona hi estarà d'acord. Junts hem fet moltes passes, però aquesta serà la definitiva. Possiblement hi haurà escàndol, però crec que fins i tot les qüestions eròtiques són molt serioses

Li dono la mà. Ell gira els ulls com si em volgués donar un signe bellament enigmàtic.

El dia següent sona el telèfon. Tots dos hi estan d'acord. Ell parlarà dels seus descobriments dins de la ciència matemàtica, mentre ella ens mostrarà uns opulents culs, gairebé barrocs, tots ells plens de tatuatges. És el darrer dels crits. Ja no cal fer unes despeses inútils en unes immenses teles. El cos humà és el marc de la creació de l'artista. En aquest cas s'han unit dues ciències que no fa pas tants anys estaven renyides. Llavors semblaven dos mons a part...