Els culs... (1)

Avui mateix he agafat un llibre de la prestatgeria de la meva biblioteca. No recordo quan el vaig comprar, però em sorprèn veure un cul prominent. M'aturo a pensar. Direu que això de pensar després d'observar un cul ha de ser sospitós, però no... Es tracta d'una obra d'art de Rubens.

Avui i ara hauria de fer una afirmació categòrica: no m'agrada Rubens. Abans, sobretot en el cas de viatjar a Amèrica, calia veure cossos prominents. Ara ja fa molts anys que han passat a millor vida. La gent s'ha posat a fer esport per culpa de no se sap ben bé qui. No cal assenyalar els culpables perquè s'ha de reconèixer que és una bona cosa. Tampoc estan de moda aquells cossos exageradament prims. Les models ja no exhibeixen simplement ossos sinó que també fan ostentació d'unes carns molt ben posades; hom diria que sempre han estat molt intel·ligents.

Doncs, el que deia fa molt poc... he agafat un llibre amb la sana intenció de contemplar un cul... Haig de dir que aquest cul fou pintat en el seu dia per Rubens... Avui dia aquestes imatges han caigut del pedestal on eren posades... Si ens acostem al taller d'un pintor qualsevol no hi podrem observar ni una sola model nua... Els temps han fet girar totes les agulles. Abans tenia molt sentit pintar uns certs personatges nus. Tothom anava vestit i el contrast resultava en extrem cridaner. En el dia d'avui la nuesa ja no és res de res. A part que només cal obrir qualsevol finestra per observar-la: tothom camina nu pel carrer. Només quatre gats se n'escandalitzen i ens apunten els focs de l'infern. No cal fer-hi gaire cas.

Jo m'aixeco de la meva butaca, deixo el llibre i contemplo la meva veïna nua de l'escala. La prefereixo abans que Rubens. Li he vist el cul i el té perfecte. Ella sempre s'ha queixat dels mil mals. Cal dir que a vegades les malalties ataquen a traïció, però avui després d'aquesta afirmació haig d'estar content, molt content i preocupat. Fa uns quants anys hi havia molta gent grassa. No sé si ha estat un miracle, però han desaparegut de la terra. Per això mateix aquest llibre m'ha fet reflexionar. Serà que la voluntat de gairebé tothom de passejar nus ha fet la resta? Jo no m'ho puc creure, perquè durant pràcticament tota la història de la humanitat hi ha hagut gent grassa que no se'n podia sortir...

Avui m'aixeco de la meva butaca i puc contemplar el cul prim de la meva veïna, però si surto al carrer hi veig siluetes gairebé semblants... Torno a entrar a casa i per mil·lèsima vegada torno a mirar el meu llibre.

Recordo allò que he contemplat fa poc a la ciutat i a la platja: no tinc en el pensament cap persona grassa. Medito i no entenc res de res. Si no hagués viatjat potser ho entendria... Torno a obrir el llibre i finalment aconsegueixo gaudir de l'art recargolat de Rubens. He acabat meditant i he entès la bellesa de les línies corbes quan precisament la natura sempre dibuixa amb traços no rectes...

M'aixeco, observo el cul de la meva veïna i un tel se'm posa al damunt dels ulls. Ja no la puc trobar bella. És possible que tingui acumulades un munt d'històries de gent grassa, personatges i personatges, més de mil personatges davant dels quals no cal fer esment de res que no fos les potències de les carns...