Els culs... (1)

Un relat de: Rafael Soteras i Roca

Avui mateix he agafat un llibre de la prestatgeria de la meva biblioteca. No recordo quan el vaig comprar, però em sorprèn veure un cul prominent. M'aturo a pensar. Direu que això de pensar després d'observar un cul ha de ser sospitós, però no... Es tracta d'una obra d'art de Rubens.

Avui i ara hauria de fer una afirmació categòrica: no m'agrada Rubens. Abans, sobretot en el cas de viatjar a Amèrica, calia veure cossos prominents. Ara ja fa molts anys que han passat a millor vida. La gent s'ha posat a fer esport per culpa de no se sap ben bé qui. No cal assenyalar els culpables perquè s'ha de reconèixer que és una bona cosa. Tampoc estan de moda aquells cossos exageradament prims. Les models ja no exhibeixen simplement ossos sinó que també fan ostentació d'unes carns molt ben posades; hom diria que sempre han estat molt intel·ligents.

Doncs, el que deia fa molt poc... he agafat un llibre amb la sana intenció de contemplar un cul... Haig de dir que aquest cul fou pintat en el seu dia per Rubens... Avui dia aquestes imatges han caigut del pedestal on eren posades... Si ens acostem al taller d'un pintor qualsevol no hi podrem observar ni una sola model nua... Els temps han fet girar totes les agulles. Abans tenia molt sentit pintar uns certs personatges nus. Tothom anava vestit i el contrast resultava en extrem cridaner. En el dia d'avui la nuesa ja no és res de res. A part que només cal obrir qualsevol finestra per observar-la: tothom camina nu pel carrer. Només quatre gats se n'escandalitzen i ens apunten els focs de l'infern. No cal fer-hi gaire cas.

Jo m'aixeco de la meva butaca, deixo el llibre i contemplo la meva veïna nua de l'escala. La prefereixo abans que Rubens. Li he vist el cul i el té perfecte. Ella sempre s'ha queixat dels mil mals. Cal dir que a vegades les malalties ataquen a traïció, però avui després d'aquesta afirmació haig d'estar content, molt content i preocupat. Fa uns quants anys hi havia molta gent grassa. No sé si ha estat un miracle, però han desaparegut de la terra. Per això mateix aquest llibre m'ha fet reflexionar. Serà que la voluntat de gairebé tothom de passejar nus ha fet la resta? Jo no m'ho puc creure, perquè durant pràcticament tota la història de la humanitat hi ha hagut gent grassa que no se'n podia sortir...

Avui m'aixeco de la meva butaca i puc contemplar el cul prim de la meva veïna, però si surto al carrer hi veig siluetes gairebé semblants... Torno a entrar a casa i per mil·lèsima vegada torno a mirar el meu llibre.

Recordo allò que he contemplat fa poc a la ciutat i a la platja: no tinc en el pensament cap persona grassa. Medito i no entenc res de res. Si no hagués viatjat potser ho entendria... Torno a obrir el llibre i finalment aconsegueixo gaudir de l'art recargolat de Rubens. He acabat meditant i he entès la bellesa de les línies corbes quan precisament la natura sempre dibuixa amb traços no rectes...

M'aixeco, observo el cul de la meva veïna i un tel se'm posa al damunt dels ulls. Ja no la puc trobar bella. És possible que tingui acumulades un munt d'històries de gent grassa, personatges i personatges, més de mil personatges davant dels quals no cal fer esment de res que no fos les potències de les carns...



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Rafael Soteras i Roca

Rafael Soteras i Roca

84 Relats

146 Comentaris

104598 Lectures

Valoració de l'autor: 8.68

Biografia:
ANTICURRÍCULUM

Crec que jo també diria el mateix que Enric Casasses: escric perquè no sé qui sóc. Fa uns quants anys tenia el convenciment de ser un corrector tipogràfic, ara és possible que tot plegat ho acabaria negant. En canvi no puc dir res: potser seré escriptor?, o més aviat poeta?... tal vegada és possible que no resulti ni una cosa ni l'altra, tant se val...

Bé puc afirmar que fa una colla d'anys, concretament el 24 de juny de 1974, vaig guanyar el Premi d'Honor concedit pel Casal Parroquial de Moià amb el poema Al món. També l'any següent, 1975, vaig obtenir el V Premi Bernat Artola (poesia) amb un text titulat Un nen -Castelló de la Plana.

Després d'aquests dos fets prou allunyats en el temps, jo considero que l'única cosa que he fet és navegar perquè dubto molt, i encara continuo dubtant, però molt menys. La diferència té un nom: Adriana Ferran. Amb ella i el seu Al embrujo de Cal·líope considero que he guanyat molt, no en el sentit propi de premi ni diners sinó ben bé una altra cosa. M'ha donat seguretat, que és allò que veritablement importa.

Després de tot això ja puc dir que amb Poesia Viva vaig sortir per primera vegada de Barcelona i així vaig poder llegir un poema meu, El Puigmal, a l'Espluga Calba (30 d'abril del 2000), cosa que em va produir una profunda il·lusió; de pas hauria de dir que també participo en l'esmentat grup poètic, encara que molt menys del que jo voldria

Així mateix puntualitzo que diverses vegades he participat en la trobada de poesia catalana a Puigcerdà.

D'altra banda tinc el gust de dir que encara que no he publicat cap llibre sí que puc afirmar que han sortit poemes meus a la revista de la UEC (febrer de 1986 i febrer de 1987) i també a Vèrtex (març-abril 1977); tot plegat entronca amb un dels meus temes preferits com és la muntanya; un altre seria la música.

Catalunya Cultura em va seleccionar un poema dedicat a Terenci Moix i també he participat en unes lectures poètiques de la Casa Ellizalde amb el lllibre corresponent. Formo part del Col·lectiu d'Artistes de Sants...

Vull acabar dient que ja porto quatre anys com a coordinador de mes dels Cafès dels Dissabtes del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona. Precisament aquesta propera temporada s'obrirà a la narrativa perquè ja no serà exclusivament de poesia sinó literatura catalana...

Darrerament he fet dues lectures emblemàtiques: Miquel Martí i Pol amb Joana Gay a Aula Oberta de Sants i Manuel Machado al Vapor Vell dins d'una sessió dedicada als germans Machado.

el meu correu és: rafael123456@orangecorreo.es