ELS CONTES D'AVUI EN DIA JA NO SÓN EL QUE EREN: LA CAPUTXETA VERMELLA DEL SEGLE XXI

Fa molts i molts anys... Bé, potser no en fa tants. En una gran ciutat gairebé més gran que Nova York, hi havia la família Decumbredecans, una família que havia heretat una gran fortuna d'un avantpassat que havia anat a Cuba i s'havia fet d'or. La noia més jove d'aquesta família, que tenia tretze anys, es deia Mireia i des de petita sentia una forta devoció per el color vermell: l'habitació que va comprar a" Leroy Merlin" , el llit d' "Ikea", els mitjons "addidas" i fins i tot la roba interior de " Calvin Klein" . Però el que més li agradava era la boina que la seva àvia li havia portat de Paris el més passat.
Ai... l'àvia, la pobre, des de que havia arribat de Paris que no estava gaire fina, i la seva filla, la mare de la Mireia estava molt preocupada perquè vivia sola.
Un dissabte a les nou del matí, la mare, va anar a despertar a la Mireia perquè li anés a fer companyia:
- Mireia desperta't, la teva àvia t'espera.
- Quin pal, ni els dissabtes em deixes clapar fins passades les dotze.
- Va, no rondinis i aixeca't.
Tres hores després, la mare va tornar a insistir-li:
- Mireia, no t'ho vull tornar a repetir.
- No en rallis i deixem acabar la partida de la "play".
- Entesos però afanya't.
Cap als voltants de la una del migdia la Mireia va decidir fer cas a la seva mare i anar a visitar a la seva àvia.
Al creuar la primera cantonada va topar amb la inauguració d'una nova "botique" del dissenyador Adolfo Domínguez i sense pensar-s'ho dues vegades es va comprar una jaqueta de pell de jaguar vermella, és clar.
A la tercera avinguda, un home vestit de negre va creuar-se al seu camí. Era un home alt, corpulent, amb ulleres fosques, vestit amb uns pantalons i americanes negres; duia un puro a la boca i destacava per una enorme cicatriu que li travessava la part esquerre del rostre, de dalt a baix.
- " Bon jorno" nena- va saludar-la amb una veu tenua, apagada i amb accent italià.
La Mireia va intuir que era un membre de la màfia italiana, però en va passar de llarg com si res. No havia fet ni dues passes quan va sentir l'extrem d'un revòlver apuntant-la a la esquena.
- "Bambina" , no fassis ni un sol moviment estrany. Va amenaçar-la.
- Passa de mi, vols? Ja sóc massa gran per jugar a lladres i policies.
El mafiós va agafar-la i se la va col·locar damunt de l'espatlla dreta.
- Deixa'm estar, m'obliguen anar a casa de la meva àvia, que si no hi vaig em quedo sense anar de compres aquesta setmana.
Aleshores al mafiós se li va encendre una llumeta:
- L'àvia... això serà molt més fàcil del que em pensava.
Va deixar-la anar i se'n va anar directament al cotxe on l'esperava el "Padrino" .
- Tant poc t'importo que ja em deixes a la primera de canvi?- Va cridar-li ella.
La Mireia va continuar caminant oblidant ràpidament el que li havia passat.
Al arribar davant de casa l'àvia, va trobar aparcat al davant, un cotxe negre amb els vidres foscos i va pensar:
- Malaguanyat cotxe, seria molt més guai si fos vermell i descapotable.
Va dirigir-se al portal i va trucar al porter automàtic.
El "padrino" va contestar imitant la veu de l'àvia:
- "Bambina", puja, t'estava esperant.
- Ja pujo...- va dir-li ells de mala gana.- Àvia, des de quan parles italià?
- Ara t'ho explico, puja, puja.- Va dir-li amb una veu ronca.
- Ostres àvia, quina veuassa que tens, ja cal que et cuidis, ja. Va dir-li la ella.
Quan va arribar al replà de casa l'àvia va sentir unes veus estranyes, va entrar i va veure l'àvia lligada al sofà.
- Àvia, es pot saber que fas? Va dir-li incrèdulament.
Seguidament, la Mireia es va girar i va descobrir que al seu darrere hi havia el "padrino" i el mafiós del carrer que l'apuntaven amb el revòlver:
- Seu i calla "bambina". Va ordenar-li l'home de la cicatriu.
- Ja sabia jo que no em deixaries a la primera de canvi. Li va dir irònicament la Mireia. - Es pot saber què voleu?
- A tu que et sembla? Va dir-li el "padrino".
Que què em sembla? Doncs el que em sembla és que sou dos mafiosos força patètics.- Va insinuar ella.
Tu saps amb qui estàs parlant?- Va dir-li en to d'amenaça un d'ells.
- Sí, amb un parell d'insolents que pretenen fer una imitació barata de la màfia italiana. Què, ens estarem tot el dia aquí o puc marxar, perquè la veritat, tinc coses molt més interessants a fer que fer de cangur de dues criatures com vosaltres.
El mafiós de la cicatriu va mirar el "padrino" i va preguntar-li:
De debò que vols segrestar-les?
El "padrino" va agafar el telèfon i va trucar a la policia:
- Policia? Som la màfia italiana, veniu a arrestar-nos ja! No aguantem més a aquesta "bambina" de papà! - Va suplicar donant-se per vençut.
Vet aquí un gat, vet aquí un fos, aquest conte ja s'ha fos.

Els contes d'avui dia ja no són el que eren: la caputxeta, amb el seu caràcter incrèdul no necessita cap caçador que la vingui a salvar del llop, perquè aquest es donà per vençut.