Ella ho sabia

Ella ho sabia. Sabia que avui tu i jo ens abraçaríem, que compartiríem el llit.
Ha estat genial, oi? Quan hi ha quelcom que et fa mal, quelcom que et trenca l'ànima, quan el cor perd el seu bategar constant perquè res no funciona com ho hauria de fer, el sexe és millor. No trobes?
Posa la cinta. Sí, aquesta vermella. Estira't al meu costat i abraça'm un altre cop. Em fas sentir bé, i per moments...., aquest matí fins i tot he arribat a oblidar la seva existència, o potser millor dit la seva inexistència.
Ja comença. Per a mi ja és la segona vegada. Aquest matí quan he deixat el teu llit, al arribar al meu pis, mentre posava les seves coses en bosses, he trobat una nota seva enganxada a aquesta cinta.
Per instants tot a tornat a ser com abans. Quan hi era sempre ho feia. Cada dia una sorpresa nova. Un matí al despertar-me, tenia un deliciós croissant de xocolata esperant-me a damunt de la taula i al fer-li la tercera o quarta queixalada vaig treure de dintre una nota que deia:
"Croissant de predicció xinès: Tracti bé a la persona que l'estima, aquesta nit hauria de convidar-la a sopar en un lloc molt romàntic. Aquesta nota s'autodestruirà".
Encara la guardo. Pel meu aniversari va fer una altra, va omplir la casa de petites notes com si d'un joc de pistes es tractés i es va amagar al balcó dins la caseta del gos. Quan vaig arribar estava morta de fred. I ahir, un altre joc: aquesta cinta vermella. Mentre em posava a la dutxa per treure'm del cos el dol i la glòria, la vaig engegar.
Ja comença, escolta. No diguis res només abraça'm i escolta.
No se que he fet malament, en quin moment he fallat, que he dit perquè facis el que faràs. No se perquè em mereixo això.
Ara calla un moment, però espera, la cinta continua.
No volia començar així, però m'he promès no parar-la fins no haver-t'ho dit tot. La depressió m'ha estat festejant aquests últims dies, de segur que ho has notat. Aquesta setmana ha estat diferent, oi? Devies pensar que eren els exàmens els que em provocaven l'estat d'apatia, però no era això si no la visió de la Marta acaronant els teus cabells, besant els teus llavis.
No em miris amb aquesta cara a mi m'ha sorprès tant com a tu. Jo mai m'havia plantejat això, el que ha passat entre tu i jo. Ni tan sols que tu fossis com nosaltres.
Et deus preguntar com ho sabia, oi? Ja fa temps que endevino el futur. Quina xorrada, no? No tot el futur, i mai allò que vull saber sinó només algunes coses que passaran. En algun moment del dia tinc la necessitat d'escriure, i ho faig com si hagués algú que empeny la meva mà fent signes en el paper, més tard ho llegeixo. Increïble, oi? Per això no t'ho he explicat mai, per això no li he explicat a ningú, massa increïble per semblar veritat..
Recordes la setmana que et vaig estar demanant que vigilessis amb la bossa? Cada dia al marxar de casa et deia que no te l'emportessis, que portessis les coses a les butxaques, que havia sentit dir que a la universitat estaven prenent carteres. I tu dient-me pesada, i que no sabies de ningú que li hagués passat res i per no sentir-me el deixaves a l'entrada i quan em despistava l'agafaves i te'l penjaves amb tota la tranquil·litat del mon. Recordes que te'l van robar? I aleshores vas haver d'aguantar els meus ja t'ho deia mentre anaves a fer la denúncia a la policia. I la cara que se't va quedar quan a comissaria et van dir que era la primera denúncia d'un robatori a la universitat? Fins i tot vas arribar a pensar que te l'havia pres jo per no contradir-me en la meva paranoia. Allò ho havia escrit, el moment en que ens trobàvem tu i jo fent la denúncia.
Algun cop he intentat lluitar contra aquesta predicció, però sempre se'm revela. Una vegada vaig escriure que el meu pare atropellava a un noi, em vaig inventar una excusa per que deixes el cotxe al garatge (que m'havia semblat sentir un soroll estrany quan frenava) així que se'n va anar a treballar en el cotxe d'un company, i quan tornaven, aquest li va deixar per a provar-lo, i aleshores va atropellar aquell noi. Desprès d'això vaig decidir no lluitar contra el que havia de passar, fins i tot vaig intentar evitar llegir-ho, però no ho aconseguia, la curiositat era més forta que el mal d'allò que podia preveure, i no podia canviar.
Ja fa tota una setmana que escric el mateix, tota una setmana que la meva mà dibuixa el teu cos sota els llençols de la Marta. Sé que no ho puc evitar, però també sé que no ho podré suportar, no puc permetre que em deixis. Abans, quan tu no hi eres em sentia tan perduda!, tan fora d'aquest mon heterosexual, sempre ho havia intentat amagar, mai no ho havia dit, m'ho havia negat a mi i als altres, però estava cansada de dissimular girant el cap quan apareixia un bon mosso i aturant la mirada quan un cos de dona em feia accelerar el cor.
Però tu ho vas notar, vas descobrir-me, em vas besar una tarda i vas fer que la vida em canviés de pla. En aquell moment vaig tenir tot el que havia desitjat, i ara estic a punt de perdre-ho.
Perquè Anna? M'agradaria poder quedar-me per entendre-ho per que em donessis una raó, si la meva mà es despertes demà i no tornés a repetir la mateixa escena, si aconseguís veure més enllà d'aquest dia, ho podria suportar, ho intentaria oblidar, però ja n'hi ha prou, ja n'hi ha prou de plorar per que cada dia m'enganyes, tot i que encara no ho hagis fet, per que cada matí haig de llegir com fas l'amor amb ella. Ja no puc aguantar més.
Em sento culpable, tot i que jo no ho vaig buscar. El destí és així, sempre te una carta amagada. Si no l'hagués estimat tant, si el mal que em va fer la seva mort no hagués estat tant intens, segurament no hauria caigut als teus braços quan el seu cos encara era a la tomba calent.