Els arbres amb ànima

Un relat de: isa gracia

Recordo el dia en què li ho vaig dir, era un dia gris, fosc, havíem sortit a passejar pel bosc i caminàvem en silenci. Recordo que m'ho vaig inventar, no sé per quina raó, però no tenia cap intenció oculta.
_Saps? els arbres tenen ànima_ vaig dir mirant de reüll la seva reacció.
_Ho dius per espantar-me?_ em va preguntar somrient.
_No, ho dic perquè és cert_ i en aquell instant ja no va haver marxa enrera, el meu cervell anava creant una a una les imatges, una a una les frases inventades que li vaig regalar.
_A veure, m'ho pots explicar?_ allò era com un repte, em va instigar a que li ho digués, si ella no hagués insistit potser jo no li ho hauria explicat, potser hauria aturat a mitja història, o potser no l'hi hagués donat tants detalls, però ella m'ho va demanar, i semblava tant il·lusionada que no vaig poder evitar el cúmul de paraules que van sortir de la meva boca per instal·lar-se en el seu cervell.
_T'ho puc explicar, i començaré ara mateix. Seu. No has notat mai que quan camines sola pel bosc sembla que hi hagi algú mirant?_ em vaig posar tant seria com vaig poder, volia captar la seva atenció amb aquella història, volia que penses que jo era intel·ligent.
_Doncs ara que ho dius, si que m'ha passat alguna vegada_ i em va fer un ullet de complicitat que demostrava que volia continuar amb el joc.
_Hi ha ànimes que ens miren des dels arbres, per això a vegades tenim aquesta sensació quan passegem pel bosc. Potser et preguntaràs que hi fan les ànimes al bosc, doncs fa uns quants anys, o potser fins i tot segles, quan l'home va començar a marxar del camp per anar a la ciutat, els boscos es van començar a quedar molts sols. Hi havia un arbre més gran que la resta, vell i intel·ligent. Aquell arbre va demanar una reunió de tots els seus companys, i en els diferents boscos del mon sencer es va fer una reunió paral·lela. Els ocells feien d'emissaris i portaven la informació a altres ocells que es trobaven en els boscos del costat. I així entre tots aquells arbres, matolls, flors, plantes, van decidir que no es podien quedar sols, que havien de fer quelcom perquè els homes no marxessin del bosc. S'accepten idees, va dir l'arbre gran. I durant un mes li van estar arribant les propostes dels altres arbres. N'hi va haver que van demanar trasllat amb els homes cap a la ciutat, i alguns d'aquests van marxar, d'altres van proposar oblidar-se dels homes, fet i fet ells ja tenien prou amb tota la resta d'animals que els feien companyia, un agosarat va demanar de raptar nens i quedar-se'ls per tenir cura d'ells i ensenyar-los a tractar els boscos com si fossin els seus pares. La gent no ho sap, però aquell arbre agosarat ho va fer, va raptar a un nen que més tard va ser criat per una lleona, segur que et sona la història, el Mougli_ vaig parar d'explicar perquè al dir aquell nom el seu riure havia passat a formar part de la buidor del bosc.
_Així que el Mougli no es va perdre ni res per l'estil, si no que el va raptar un arbre_ va dir-me mentre intentava contenir el riure.
_Potser no em creus però és així, i és millor que no riguis perquè aquesta és una història molt seria_ aquesta última frase la vaig xiuxiuejar com si estigués evitant que els arbres espies em sentissin.
_Perdó_ i es va tornar a posar en aquell paper de noia poruga al qual li encantaven les històries de por. _Segueix.
_Moltes van ser les propostes d'aquells arbres, però cap no va convèncer a l'arbre vell i gran, ell volia alguna altre cosa. Una nit quan tot era fosc, una nit negra com avui, un senyor va sortir a passejar sol, i aquell senyor va desaparèixer. No es va perdre, no, ell coneixia el bosc tant com el seu cos, allà hi havia nascut, i havia viscut els quaranta anys que tenia. Aquell bosc era la seva vida. Però per situacions inevitables al dia següent es veia obligat a marxar a la ciutat, estava arruïnat i una empresa li havia ofert molts milions per la seva casa i pel terreny que l'envoltava. Li donaven un pis de propietat i encara li quedaven alguns duros per poder viure amb tranquil·litat durant un temps. Doncs aquell senyor va sortir aquella última nit a visitar els racons del bosc que més estimava, i un d'aquells racons era el forat del tronc de l'arbre vell. Va seure en aquell forat, com quan era petit i jugava a que aquella era casa seva. I va plorar. L'arbre vell el va sentir, i va inclinar una mica les seves branques per abraçar-lo. Si em pogués quedar aquí amb tu! Va dir aquell senyor, si pogués estar al teu costat la resta de la vida! No em faria falta gaire cosa, només una mica d'aliment, i calor a l'hivern. I aleshores l'arbre va tenir la idea, ell podia robar-li l'ànima i així el senyor podria restar per sempre més amb ell. I així ho va fer, va tancar la seva cova i el va atrapar a dintre, robant-li l'ànima. I des d'aquell dia han desaparegut molts homes i dones que han sortit a passejar sols pel bosc, la majoria van marxar a passejar tard, cap allà a les set, i ja no van tornar mai més.
_Acabo de sentir una veu_ va dir-me i en aquell moment la seva cara en la foscor semblava plena de por i de recança. De sobte la vaig trobar petita als meus ulls, com un infant espantat. Però vaig pensar que era la meva imaginació, o la continuació del meu joc, i no vaig voler fer cas.
_És cert, jo també l'he sentida, però no he entès que deia.
_No ho has entès perquè ha parlat en francès, i ha dit "vosaltres sereu nostres"_ en aquell moment el joc es va tornar contra mi, i em va agafar una mica d'aquella por que li havia volgut enviar a ella, perquè certament havia sentit alguna cosa, però de nit al bosc els sorolls són molts, i segons més tard vaig fer cor fort, i vaig atribuir aquell soroll a la meva imaginació. Ella tenia por, ho vaig saber instants més tard perquè va accelerar les passes, com si volgués sortir ràpid d'allà dins.
Ja us he dit abans que jo no tenia cap intenció, que era un joc, i que mai no hauria pensat que això arribaria tant lluny.
La seva actitud va canviar els dies següents a aquell passeig, va eliminar de la seva rutina la caminada que feia cada matí a les vuit després d'haver esmorzat, i es va inventar un seguit d'activitats que la mantenien entretinguda per tal de no sortir sola al bosc. En canvi la passejada de la nit amb mi, la va continuar fent.
Sí, és cert, també va canviar altres actituds, ja no es mostrava tant oberta, i de mica en mica va començar a parlar una mica menys, fins que al final va abandonar el mon de la parla per passar al mon del silenci.
No, a mi al principi no em va semblar estrany, parlava menys, i jo omplia els seus buits parlant més, de fet al principi a mi ja m'anava bé, podia xerrar més estona, i no havia de compartir el temps que estàvem juntes escoltant els seus monòlegs.
Sí, potser una mica egoista per la meva part. Però jo no li ho havia demanat, vaig pensar que potser li interessaven més les meves converses.
Amb el menjar també estava estranya, va canviar l'alimentació, de sobte en aquella casa es va deixar de menjar cap aliment que sortís del terra, res d'amanides, ni de verdures, cap ingredient vegetal, de sobte em vaig trobar menjant cada dia carn o ous.
Sí, vam discutir pel tema, vostè no hauria discutit si cada dia en arribar a casa cansat de la feina trobés que la seva dona ha fet per tercera vegada a la setmana pollastre a la planxa?
No, per la resta tot anava bé. Li va canviar una mica l'humor, ja no reia tant, jo pensava que era l'alimentació, una vegada em van dir que menjar molta carn fa tornar agressiva a la gent.
Sí que li vaig preguntar a què venien aquells canvis en els hàbits alimentaris, i ella em va respondre que eren coses seves, i que no passava res, i que deixés de preguntar que el dinar era feina seva. I dit això va callar fins al dia següent. Aquesta discussió va ser cap al final.
_Em queda poc_ va dir-me una nit quan tornàvem del nostre passeig nocturn. Feia tres dies que no havia pronunciat una sola paraula, i en un principi em vaig alegrar de sentir la seva veu acaronant-me l'oïda. Però dècimes de segon més tard quan les seves paraules em van arribar al cervell, em vaig espantar.
_Què vols dir?_ i fins i tot el so dels meus mots em va resultar estrany a les oïdes, jo també havia deixat de parlar, em cansava sentir-me tota l'estona la veu, i em vaig fer insuportable a mi mateixa.
_Em queda poc_ va tornar a repetir, com si aquesta fos la última frase que li quedés en el seu registre mental.
_Que no et trobes bé?_ vaig preguntar-li perquè aquella actitud seva em començava a espantar.
_Em queda poc_ va tornar a dir, i aquesta va ser la última frase que li vaig sentir dir. Ja mai més no vaig sentir la seva veu. Dos dies més tard va desaparèixer. Vam sortir juntes a passejar a la mateixa hora de sempre, però ara en silenci, i en un moment donat vaig girar-me per veure-li la cara, i ella ja no es trobava allà.
No, jo no la vaig matar, ni tampoc la vaig fer desaparèixer.
És clar que vaig ser jo l'ultima persona que la va veure.
Estic convençuda que va ser l'arbre vell, aquell que vivia prop de casa nostre, que tenia un forat gran a la base, aquell que fèiem servir de petites com a casa de joguines, quan els nostres pares encara vivien.
Que jo sortís a treballar i ella es quedés a casa fent la feina va ser decisió del destí, i no sé perquè em pregunta això ara.
Sí, jo vaig trobar un treball molt ben pagat, i no tenia sentit que totes dues marxéssim a la ciutat, algú havia de tenir cura de la casa.
És cert a ella no li agradava massa, però on vol anar a parar?
Esperi. No parli més. No sent aquesta veu? Parla en francès diu que jo seré la propera. Ho sent? No. Deixi'm estar. No vull posar-me aquesta camisa blanca. No vull marxar del meu bosc.
Ha tornat a parlar. Els pròxims sereu vosaltres, i no us caldrà passejar pel bosc.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de isa gracia

isa gracia

4 Relats

22 Comentaris

6418 Lectures

Valoració de l'autor: 9.31