El vell pallasso

Un relat de: Josep Maria Panadès López
Quan de petit deia que de gran volia ser pallasso, tots se’n reien, pensaven que era cosa de criatures; ja se sap, aquests tipus de desitjos que es diuen sense pensar, com vull ser policia, bomber, astronauta o pilot de carreres.
Tanmateix, la seva insistència acabà fent pensar als seus pares que aquell desig ben bé podria ser degut a una verdadera vocació.
Duia ja cinquanta any de professió, des que s’enrolés en aquell circ desmarxat que va passar pel poble l’estiu del 64, i la veritat es que li va anar prou bé. Aprengué l’ofici com si hagués nascut per pallasso i el públic aplaudia d’allò més els seus número còmics en solitari a l’estil del seu idolatrat Charlie Rivel.
Després de molts anys d’anar de circ en circ, a quin més famós, quan començaren a aparèixer els primers cabells blancs, començà també la decadència, la decadència d’una vellesa incipient, la pèrdua de la fama que tant li costà guanyar, per caure, finalment, en l’oblit del públic i acabar sota la vella i deslluïda carpa d’aquest circ de mala mort.
A punt de complir els seixanta-vuit, no passa d’ésser un més d’una ridícula troupe de pallassos, d’aqueixos que, amb les cares emblanquinades, amaguen el seu veritable semblant i el seu autèntic esperit d’artista frustrat, intentant fer riure a la canalla i a la gent gran amb ànima d’infant.
La típica historia del pallasso trist, que riu per fora mentre plora per dintre, ridi pagliaccio, del que porta una existència en la qual s’ha instal·lat la pena i el dolor. Però al Gran Ronald o, el que és el mateix, a Juan López Romero, el què li dol i corroeix, tant o més que l’oblit, és la soledat.
Dones hagueren en sa vida transhumant i a totes les va perdre per voler saltar d’una pista a una altra més gran, d’un cartell a un altre més gros, per voler passar de conegut a famós, de guanyar-se bé la vida a fer molts diners, de rebre aplaudiments a aconseguir ovacions, de passar, en definitiva, de ser “Ronald el pallasso” a “El Gran Ronald”. I per tot això, hagué de deixar anar llast i fer el camí en solitari.
En arribar al final de la seva carrera, sol i sense més companyia que el seu lloro, tan vell com ell, i essent un perfecte desconegut per a les noves generacions de nens i nenes, pensà que encara podia tenir un moment de gloria, la seva gran actuació, i decidí dur a terme un número amb què el recordarien per sempre.
Aquella nit, la última que El Gran Circo Impala oferia el seu espectacle en aquella petita ciutat de províncies, tornaria a ser “El Gran Ronald”. Introduiria un número inèdit i inesperat que deixaria astorat al públic i del que se’n parlaria per molts anys. Seria en el moment més esbojarrat de l’actuació, durant la batussa de pantomima amb els seus companys d’ofici, en la que fingia fotre’s un tret amb aquella pistolota de salva manegada per a que sortís un raig d’aigua tintada de vermell.
Aquella nit, després d’accionar l’estri, amb mà trèmula, una detonació inusualment forta llançà el cos del vell pallasso contra l’arena, que es tenyí de roig com una sang tal real i abundant com l’amargor que Juan López Romero duia guardada des de feia massa temps.

Comentaris

  • decadència[Ofensiu]
    Atlantis | 15-03-2020

    Tothom envelleix i amb la vellesa ve la decadència. Suposo que és més difícil si has estat algú reconegut en el teu àmbit.

    Un relat per pensar i ben explicat.
    salutacions

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Panadès López

Josep Maria Panadès López

42 Relats

40 Comentaris

22470 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
Nascut a Barcelona l’any 1950 i havent estudiat biologia i farmàcia a la Universitat d’aquesta ciutat, he treballat un grapat d’anys a la industria farmacèutica, però no ha estat fins fa poc, quan vaig passar a millor vida, de la laboral a la del jubilat, s’entén, que vaig decidir emprar part del meu temps de lleure a escriure amb un estil que rés té a veure amb el llenguatge burocràtic i tècnic de les instàncies i informes als que tant de temps he dedicat al llarg de la meva vida.
Ara, lliure de tota imposició i condicionants, faig volar la meva imaginació i satisfaig les ganes de contar tota mena d’històries i reflexions posant-les, una a una, dins dels blogs que he creat, en castellà (retales de una vida, cuaderno de bitácora) i en català (en català si us plau).
Escriure en català ha estat un repte autoimposat, el d’escriure en aquesta llengua que tant estimo però que mai vaig poder aprendre a l’escola i que és el meu vehicle quotidià de comunicació verbal. Ara només espero la benevolència dels meus lectors i lectores.