La daga

Recordo quan el meu pare m’ho va explicar. Jo deuria tenir uns cinc anys. No m’ho podia creure, però em va jurar que era del tot cert.
—A la nostra família —començà a dir— hi ha una mena de maledicció que consisteix en que quan el pare compleix els seixanta-cinc anys el fill primogènit en fa vint-i-cinc. I així serà també en el nostre cas.
—Sí, és ben curiós, però què té de dolent? —li vaig preguntar.
—Doncs que, inexplicablement, aquell mateix dia el pare mor i, d’aquesta manera, el fill ocupa el seu lloc en el tron. I així ha estat generació rere generació. I així serà quan tu en facis vint-i-cinc. Ja ho tinc assumit, no posis aquesta cara.
El cas és que el dia del meu vint-i-cinquè aniversari, no es va complir el que havia pronosticat el meu pare. Jo m’havia estat preparant tots aquell anys per regnar i tot se’n va anar en orris sense cap explicació. Ni el meu pare s’ho podia creure. Però se’l veia alleugerit per haver trencat el que ell considerava un destí familiar inevitable.
Per tant, vaig haver d’intervenir per corregir aquesta greu anomalia.
Tan supersticiós era el pare i tantes vegades havia pronosticat públicament la seva fi, que tothom va creure que la seva mort fou voluntària per no trencar el rumb de la nissaga familiar, cosa que podria tenir conseqüències nefastes per a tota la família, tant l’actual com la futura.
La daga amb la qual suposadament es va treure la vida era la que ha anat passant de pares a fills des de temps immemorials, una daga que el pare guardava gairebé amb devoció en un cofre, amb unes quantes relíquies que han anat passant de pares a fills.
Recordo que quan vaig alçar l’arma assassina, mentre ell dormia, un tro ressonà per tot el castell. Un mal auguri o un senyal de complaença des del més enllà per haver complert el que estava escrit? Sigui com sigui, des de llavors, els trons em produeixen un esglai terrible. Em recorden el que encara em turmenta i no puc oblidar.
Demà el meu fill complirà vint-i-cinc anys i jo seixanta-cinc. Mai no li he explicat què comporta aquesta maleïda coincidència i crec que la meva dona tampoc. Li ho vaig prohibir. Si el malefici es tornés a incomplir, no voldria que accedís al tron como jo ho vaig fer.
Fa dies que em desperta un tro i a continuació sento aquella música que em posa els pèls de punta, la que va sonar en el sepeli del meu progenitor. M’incorporo i tot el llit és ple de sang. Sé que es tracta d’una al·lucinació, però sembla tan real... Què voldrà dir tot plegat? Només és un malson o una advertència?
Aquesta matinada he tornat a reviure la mateixa terrorífica experiència. Però aquest cop un mal auguri m’ha colpit de sobte. M’he aixecat d’una revolada i he baixat al soterrani. He obert el cofre amb mans tremoloses. El meu pressentiment s’ha fet realitat: la daga havia desaparegut.
Aquesta tarda, després de la celebració del nostre aniversari, he preguntat al meu primogènit si sabia on era la daga familiar.
—Ho ignoro, pare —m’ha dit. Ras i curt. I m’ha deixat palplantat al mig del saló, mentre els convidats marxaven.
Però no m’ho crec. Sé que s’ha fet l’innocent. Sospito que la té ell per perpetrar el mateix acte criminal que jo vaig fer avui fa quaranta anys. Llavors he decidit que si en acabar el dia jo no moria de sobte i de mort natural, com marca el malefici, per la nit barraré la porta del meu dormitori. Quan li ho he explicat a la meva muller, m’ha mirat amb una expressió que no he sabut interpretar. M’ha semblat percebre en els seus llavis un somriure maliciós.