EL TRENCACLOSQUES

Ahir vaig tenir el plaer de trobar-me amb una coneguda que feia molts anys que no es veiem, dic coneguda perquè no si si puc dir amiga a una persona que feia mes de cinc anys que no ens veiem i varem treballar un temps juntes, més la vida ens va portar per altres llocs i altres viaranys.

La seva trucada per trobar-nos a fer un mos em va alegrar molt. Va ser una tarda molt divertida en la que varem rememorar un passat que havia set comú i altres vivències molt nostres i que ens havien deixat petja en les nostres vides. Una de les coses que varen parlar també va ser dels joguets que recordàvem havien set menys inapropiats o com vulgueu dir-ho.

La Raquel em va parlar de una casa de nines, que ella no va tocar mai per temor de perdre o trencar quelcom, la seva avia li va avisar molt de que no ho fes, en vista de per no fer-ho va ser ficar-la dins un armari on diu encara avui en dia està, això si entera i sense que hi falti ni un platet, avui es un joguet “vintage” que mai ha volgut separar-se d´ell.

Jo vaig recordar la meva infància, la infantesa on el catala era molt mal vist i dèiem coses com “bocadillo”, “baloncesto” o “crucigrama” o “rompecabezas”, perqué aixo es el que era el meu joguet un trencaclosques horrible. Jo en deia “Rompecabezas” i sols recordo la tapa. Es veia un carrer que deia “ Calle del Silencio “ on un gat amb llaunes enganxades a la cua feia uns grans marrameus, una dona tenia un transistor posat a tot pebre com s’endevinava en el dibuix i a on uns vailets jugaven sorollosament. Era tant horripilants els dibuixos o com vulgueu dir . Crec que era el trencaclosques més lleig que he vist a la meva vida. De petita em feia venir calfreds, potser perquè ho associava a que m´el va regalar una senyora quan es va morir una tia avia meva molt estimada. I jo jugava per quedar bé amb ell, estan la bona dona de cos present.

No gens menys jo el tenia sempre en un prestatge a la vora de la llar de foc i quan jo siguent una adolescent venia algún nen a casa els donava el meu “rompecabezas” perquè juguessin.Més un dia no el vaig trobar, la meva mare el va regalar a un nen dels veïns i a mi em va saber greu, quines paradoxes de la vida. Greu per un joguet horrorós !. Dons si, més al mateix temps crec que es el joguet més inapropiat que he tingut mai.

La Raquel com sempre mirant-me m’entres es posava bé les ulleres ha dit. Aixxxx!!! Noia tu sempre tant exagerada!!. No has canviat gens. Sempre seràs la mateixa. I segur no era tant horrible com dius tu. Jo he esclafit en una rialla i li he contestat que m’hauria agradat tenir-lo al davant perquè ho veies. I he afegit tindré de mirar als encants, potser el trobo, era esperpèntic.




.