El tren de la vida

Era fàcil veure'l assegut en un banc de l'estació acompanyat d'un llibre entre les mans. Durant anys no fallava mai a la seva cita. Cada dia. Sempre a la mateixa hora. Puntualment. Sense fallar. I s'esperava fins l'arribada del darrer tren. Fes fred o calor. Passava les hores atent al batibull de la gent que baixava dels vagons. Sempre alerta, com si esperes l'arribada d'algú. Amb el posat de qui fuig del silenci que ressona i del soroll que el pertorba. Cercant la comprensió i el refugi necessàris per trobar sentit a la seva existència.
Expliquen que era allà des que un dia de Tots Sants, gris i tardorenc, l'atzar l'assenyalà fatalment. El destí va decidir jugar-li una mala passada. I ja res tornaria a ser igual. 
Els seus ulls foscos van detenir-se en una figura esbelta que creuava l'andana a pas accelerat. De caminar elegant i fràgil. Amb pas ferm. Decidit. L'aire va amarar-se d'un perfum fresc i sensual. Adictiu.
Les pulsacions se li van disparar i el cor va començar a bategar desbocat. Una plaent sensació li va recorrer el cos. L'adrenalina bullia i la respiració va tallar-se uns breus instants. Estava fortament trasbalsat.
La noia va sentir-se intensament observada. Van creuar-se les mirades. Ella li va regalar un somriure. Timid. Tendre. I va desaparèixer escales avall arrossegant una pesada maleta.
Tot va estar dit. Tot va quedar clar. Fugaç. Intens. 
Atenallat per la por i carregat de dubtes, va restar quiet. Incapaç de badar boca. Sense ser conscient que les oportunitats s'escolen com l'aigua entre els dits i les emocions volen deixant  el cor eixut. 
Acostumat al fracàs i al no com a resposta, va preferir soportar el pes de moltes nits d'imsomni intentant escapar dels vells fantasmes que li corcàven l'ànima. 
Amb la derrota al rostre i enganxat a l'atmòsfera de l'impossible. Amb vertigen a tornar a creure en l'amor.
Es va limitar a tancar els ulls i fer companyia a unes llàgrimes que, un dia més, l'acaronaven les galtes mentre recreava somnis impossibles...
Com el de la màgia d'una música càlida i suau que embriaga l’aire de passió i desig en unes nits que eternes on s'atura el món. 
Fa ja un temps que ningú ha tornat a veure aquell pobre home. Però jo, cada vespre quan baixo del tren camí de casa, no puc evitar llegir els mots que el seu cor va deixar gravats en la vella fusta d'aquell banc...

"Ets l'encís d'un somriure. La tendresa d'un gest. Ulls que parlen. L'anhel d'un batec. La il.lusió d'un pensament. La passió d'un desig. Tresor per descobrir. L'amor prohibit. Record etern."