EL TO DEL COLOR DEL MAR

La Marta una vegada va deixar escapar l´ ocasió de la seva vida. Era molt jove una nena encara, devia tenir uns catorze anys . Era estiu un Agost esplèndid de sol i de platja a Cadaquès, amb dues ties seves. Al mati es van banyar a la platgeta enmig del poble, i havien barquetes de pescadors encara. Un pescador vell va deixar tastar una garoina a la nena, tenia gust de sal i de mar i sempre més li han agradat. Llavors encara era possible agafar musclos entre les roques i en va agafar una bossa ben plena. També li agradaven les lapes que les menjava allà mateix, la noieta sempre li ha agradat el mar. Al mati al arribar a l’avista del poble va quedar com cada vegada amb la boca oberta. Va demanar a la tia que conduïa el cotxe que pares, davant seu veia un quadre de Dalí, aquella llum no l ha vista mai enlloc més. La noieta te anima d’artista, però ella encara no ho sap. No sap gaires coses encara.
Varen dinar en un minúscul restaurant de pescadors, on per primera vegada va tastar un suquet d’escòrpora i li va agradar molt. Com també el gelat cassola que feia la dona de la fonda.
Per la tarda una de les ties solteres va dir, anirem a Portlligat. Varen agafar el cotxe i per el camí que serpenteja arran del mar, enmig de oliveres varen fer via cap a la caleta, la nena s’omplia els ulls de mar i de paisatge, una tia va comentar que aquells racons semblaven Grècia. La Marta va pensar que de gran voldria visitar Grècia, segur que li agradaria.
Varen aparcar al costat de un canyissar i es van dirigir a la platja, una barqueta petita de pescadors va veure la noieta, deia Gala el nom. Si va dir una tia ,es la barca de Dalí, la noieta va pensar que era molt humil per una persona tant important. A casa tenia un llibre sobre ell, i parlava de la seva vida. Els seus quadres eren molt bonics i va pensar que tenien raó en anomenar-lo geni.
Tafanejarem una mica varen dir les ties, la marta es va descalçar, sempre li agradava que la sorra toques els seus peus i s’aproparen a la casa, era ben be com la foto del llibre, va pensar i varen seure a la sorra al costat de una escala de pedra. De cop i volta s’obri la porta que no recorda si era blava o verda i va sortir Dalí amb una joveneta, el mestre anava amb una túnica blanca i la noia que tenia la pell de color de llet i era rossa, portava una faldilla blanca amb una samarreta imperi de color lila, als peus hi portava uns mitjonets de color lila i blancs amb unes sandàlies molt semblants a les seves. La Marta va quedar amb la boca oberta. Dali va mirar a les tres dones i va dir : Collons ! aquesta nena te els ulls del mateix color que l’aigua de Portlligat, si tingues temps la pintaria i agafant la noia rossa per la ma es varen perdre cap al Hotel que encara avui esta davant
Les tres dues dones no varen dir res, la Marta va murmurar, que ruca que soc, no he sigut ni capaç de dir-li adéu, tant com m’agradaria tenir un autògraf seu, mai passarà una altre ocasió igual i alguna llàgrima li va caure per la cara.
Ara que han passat molts anys pensa que va tenir sort de veure’l amb vida que va ser molt tímida en no demanar l’autògraf que de segur no li hauria dat, que no te els ulls com l’aigua de Portlligat i que la noia que acompanyava Dalí no era una noia, era Amanda Lear que diuen era un travestí. I que no li hauria agradat pas que Dalí l’hagués pintat, que res era tant bonic a Portlligat com ella en la seva innocència creia. Però de una cosa no ha canviat de pensar. La llum a Cadaquès i el Cap de Creus es única, com també era únic amb les seves pintures Dalí. El proper dia que visiti Cadaqués es vol emportar un mirall, vol comparar el to del ulls amb l’aigua del mar, a veure si es com va dir.