El teu somriure

El teu somriure. Guardat en una capsa tancada amb cadenat. El més preuat record d'aquell any a Lleida. Inigualable. Irrepetible. Únic. He perdut la clau que obre el cadenat. L'he perdut o l'he amagat, massa bé no sé què ha passat. El cas és que no puc obrir la capsa i deixar escapar el teu somriure. Un somriure que fa més de tres anys que m'acompanya els dies que no fa sol però fa calor. Un somriure que il·lustra el teu nom que tantes vegades murmuro com si pel fet de pronunciar-lo t'hagués de fer real. La capsa és gran i jo ja no tinc edat per seguir-la arrossegant massa temps més, o sigui que fes-me un favor i porta la còpia de la clau que només tens tu. Porta'm la clau per missatger i si el sobre és verd voldrà dir que m'alliberes de la capsa, però que em demanes que t'esperi fins a finals d'any. Si el sobre es vermell m'estaràs dient que a partir d'ara no caldrà que guardi el teu somriure en una capsa ja que el podré veure cada dia que vulgui. Si el sobre és blau em donaràs la clau de l'amistat que farà que sempre et recordi com un amic a qui vaig voler mitificar. Si el sobre és groc m'estaràs dient que no hi ha clau per obrir el cadenat, però que amb un llumí puc fondre el cartró que amaga el teu somriure i calcinar-lo per no veure'l més. Però què passarà si el sobre on hi ha la clau és blanc, que m'estaràs dient? Com he de saber què penses, què vols o què sents si no m'has tornat a dir res més des d'aquell adéu guapíssima! Explica'm aquest blanc que fa més de tres anys que ens separa. Abans del blanc hagués preferit un negre, perquè ara de ben segur que ja hauria refet els meus sentiments. Només et demano que canviïs de color, però no t'oblidis mai del meu somriure.