Adéu guapíssima

Suposo que en algun moment o altre ens vam quedar encallats, suposo que hi havia massa persones pol·lulant pel nostre voltant. No, suposo que això de culpar els altres no és una bona excusa, suposo, vaja, sé que la culpa va ser meva, per deixar passar els dies pensant que teníem un any per endavant que encara espero que arribi. Ho he de reconèixer potser ja no estic enamorada de tu, però quantes vegades he desitjat tornar a la teva ciutat? Quantes vegades m'he plantejat estudiar un màster, un postgrau o començar una altra carrera per tenir la possibilitat de tornar-te a veure? Suposo que sí, que només em faltaria veure't un cop més per deixar sortir a glopades tots els meus sentiments envers tu. Només et demano un cafè i després tu decideixes si vols seguir veient-me o vols convertir-lo en el final de la nostra història.



No vaig voler llançar-me i tampoc vaig deixar que et llancessis tu, massa errors per tant d'amor. Els dies que fa que no et veig tripliquen o quadripliquen els dies que vam compartir, però no m'importa, perquè em temo que ets el meu príncep blau, sí aquells que no es troben mai, doncs bé, en el meu cas crec que el vaig trobar, però era granota i no vaig saber donar-li el petó que em reclamava a temps.