El temps perdut

Vas despertar-te amb molt mal de cap. Havies dormit una setmana seguida i malgrat això encara tenies son. Aviat, vas adonar-te que alguna cosa en tu no funcionava com devia. Vas inspeccionar buscant el problema, atent a qualsevol contracció muscular. Ben poc vas trigar a descobrir que no senties res melic avall. De sobte, una gran bullícia et va arribar del fons de la cambra: la teva família s'havia adonat que havies obert els ulls. Encara no havies tingut temps de descobrir on eres que la teva mare ja estava a sobre teu, abraçant-te com mai ho havia fet ningú, i tot seguit et perfilava el teu rostre resseguint amb la mà la forma del teu mentó. Aviat et van contar què havia passat a última setmana, com havies patit l'accident, la lesió medul·lar que t'havia produït la fractura de la tercera vèrtebra lumbar i de la sort que havíeu tingut de sobreviure, tots els ocupants del cotxe, aquell accident i del fet que malgrat el mal patit, encara podries moure els braços.

Cinc setmanes després van donar-te d'alta a l'hospital. Encara no havies acceptat del tot la nova situació que se't mostrava i moltes vegades pensaves en que allò, des del moment de l'accident, s'havia convertit en una farsa, una vida sense sentit que calia acabar quan abans millor, però en arribar a casa vas veure tot de papers damunt la taula. El teu pare et va dir que eren xecs que havien rebut d'amics i coneguts que, en saber la notícia, van voler ajudar econòmicament. Davant la impotència en la que et senties, vas esclatar en plors.

Havies viscut aquells vint anys podrint-te com a persona. Les drogues i les festes t'havien desgastat molt i no temies la mort perquè no apreciaves la vida. La bellesa no significava res per tu, no t'havies aturat mai a observar l'horitzó, i no t'importava res més que la teva pròpia diversió.
A partir d'aquell moment, però, vas veure que viure és el més bonic que mai t'ha passat.