El somni d'una nit d'agost

Aquells estels, aquella lluna, tot forma part d'un somni d'una nit d'agost que no ha resistit els embats de la tardor.
Les fulles han caigut i l'arbre ha quedat nu. Aquestes ara volen en totes direccions, no saben on van, han perdut el rumb.

Com la boira, se'n ha anat enterbolint el cor i omplint els ulls de llàgrimes, escampant una pàtina de grisor sobre l'estel de migdia.

Qui sap quan va acabar, potser fins i tot abans de començar ja estava acabat, però això no es podia saber perquè els poders sobrenaturals són escassos i cars de veure.

Ara ja no hi ha retorn, no és com l'Ulisses que torna a cercar Penèlope, simplement el qeu va ser ja no tornarà i ara ja no se sap el que serà.

Tot són jocs de paraules, coincidències, casualitats que fan un forat a l'ànima i que encara pretenen no haver fet mal, per això ara només queda posar bona cara al mal temps i oblidar, sobretot oblidar aquesta nebulosa que tal vegada es va anomenar felicitat.