Versions d'un mateix fet (2na part)

Moltes vegades el temps fa que els fets es tornin borrosos, es vagin desdibuixant dins la vaguetat de la memòria, però a vegades hi ha situacions que són difícils de fer desaparèixer com el fatídic dia de primavera en què la Diana marxà.

L'Enric cada cop que hi pensa es fa ràbia a si mateix, s'odia perquè no entén com és que la va deixar marxar.
En aquella època anava molt a la seva, la feina al diari li absorbia tot el temps del món i la relació amb la Diana va quedar de banda. En el seu egoisme no va veure que ella se'n podria cansar i com ben bé ho narraren els fets va ser així com anaren les coses.

Aquell dia es veren al cafè de sempre; un petit local del casc antic de la ciutat. Encara ho recorda, ella estava molt maca, portava un jersei color turquesa a joc amb els seus ulls i una faldilla texana.
Parlaren tota la tarda, però de mica en mica el que havia començat com una conversa agradable anà agafant tints de disputa i tot pel problema de sempre : La feina, la maleïda feina.
Ell es disculpà i com sempre després d'una tempesta acabaren amb una reconciliació al seu àtic de devora la catedral.
El matí següent ja no va ser com els demés, la Diana ja no hi era, tansols hi havia una nota.
El que més lamenta l'Enric es no haver partit a buscar-la, perquè se l'estimava, però la paciència s'esgotà i ella marxà i per sempre, de fet es va complir l'amenaça que feia temps que sobrevolava la seva relació.

Després d'aquell dia de primavera l'Enric va deixar la feina al diari, volia començar de nou, evitar que la feina li destrossés més la vida.
Ara es el propietari del cafè que va veure créixer l'amor amb la Diana, tal vegada això l'acabarà de destruir, però té l'esperança que si un dia la Diana torna a la ciutat vagi al cafè. Espera un retorn, és una il·lusió, però es precisament això el que li dóna motius per seguir caminant endavant.