El Somni de l'Òbit

-Camina.
-Camina.
Em deia aquella veu.
-Camina.
Ijo no m'aturava.
-Camina.
Estava esgotada.
-Camina.
El meu cos ja no aguantava, estava a punt de rebentar, però en el fons d'aquell cau profund on em sentia tant i tant be, on hi havia una llum al final, jo, en contra la meva voluntat, caminava en contra direcció. Em dirigia a la foscor.
-Camina.
Contra direcció.
-Camina.
Foscor, només foscor.
-Camina.
Estava esgotada.
-Camina.
Arribava al final. Aquella veu, dolça, familiar i sense sexe, però al mateix temps, esgarrifant, tètrica i repetitiva em deia que camines. Jo no volia caminar, però ara caminava per inèrcia. Les cames, que no sentia, anaven soles. La veu, va canviar de paraula.

-Viu.
No l'entenia
-Viu.
Aquella llum era potser...
-Viu.
...la mort?
-Viu.
Si estava en un cau, hauria d'anar cap a la llum per poder sortir, perquè anava cap a la foscor? Estava potser fugint de la mort sense saber-ho? O els meus sentits havien perdut tot el seu control? Tenia amnèsia? La vida m'estava donant una altra oportunitat?
-Viu.
Sí
-Viu.
Sí! Volia viure!!
-Viu.
Sí veu, volia viure!!
-Viu.
Volia viure, però com em podia morir? Quan feia que dormia? M'estava morint de veritat, o només era un somni? Perquè dormia? Perquè moria? Ja era igual, la veu, m'havia salvat de la mort. La veu era la meva vida. La veu era jo. Jo, que seguia vivint.

-S'ha despertat!!
On soc?
-S'ha despertat!!
Hola família estimada...
-S'ha despertat!!
...com us he trobat a faltar.
-S'ha despertat!!
Vaig mirar al meu voltant, una infermera em mirava el pols, la meva germana em somreia, la meva mare plorava, el meu pare em va agafar la ma, i el petitó tenia els ulls brillants de content. Una maquina pitava al meu costat. Pit, pit, pit, pit... Llavors vaig veure el meu casc a la taula k tenia davant, estava destrossat. Ja ho recordava!! Havia tingut un accident, i acabava de despertar del somni de l'òbit.

17-10-2002