Cercador
El sol buscava els gats
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Giaw feia 1333 vegades que, sempre somrient, llençava l'ham a l'aigua. L'ham era una baldufa de fusta pintada de colors pastel que no perdien la dolcesa. La barca del nen-ninot del nas de suro i les galtes blau celeste era verda: més de camp que marinera. A l'infant-nino l'acompanyava un osset vermell descolorit de pelfa, que anava nu i que tenia els ulls del to de la regalèssia. També mostrava un somrís permanent, com imperturbable. Al voltant de la petita embarcació nedaven un peix taronja de rostre divertit, un de porpra amb puntillisme daurat i expressió de sorprès. Una estrella de mar desvagada en una roca mig observava com un crac feia de mecànic a un musclo que tenia problemes d'obertura de valves, ancorat al costat d'uns magnífics coralls grocs. Al cel, el sol, omnipresent, però aviat el cicle dia-nit el faria retirar-se. Aquelles joguines ja no hi serien: les haurien tretes o se n'haurien anat, depenia de com ho captés. Però no volia centrar-s'hi. Buscava els gats. Els gats que el buscaven a ell esdevenien els gats que ell buscava. Se n'havia enamorat.
Giaw va perdre, de cop, l'alegria. Va aparcar el joc sense passar al 1334: era el nombre de la matrícula d'aquell cotxe. Com dir-li al sol que el dia de la pluja tèrbola aquell vehicle va atropellar expressament els felins?
El sol continuava la recerca, resseguint amb estiragassats rajos ja febles els racons del carreró, escorcollant inexitosament. On eren, en Torradet, en Peludàs i les dues tricolor tristoies de mirada verd molsa i aquell altre, tan belluguet?
Giaw tenia un estel dins cada pupil·la i era capaç de veure com brillaven, en el firmament, els felins traspassats, extirpats del món que els havia estat un xic amable i que els havia fet finar injustament i tràgicament.
Buscava els gats, el sol. Els gats que apreciava, que acaronava. Ell, l'astre rei, l'estrella de la vida. S'inquietava, suava d'impaciència.
En Guaw hi va fer senyals sense caldre-li ulleres de sol, el capvepre imminent ho permetia.
El sol aleshores es va adonar d'un pilonet tremolós dins la panxa de la barqueta.
-En Trevit!
Era el gat més agosarat de la colla. I alhora el que havia sabut estar més alerta. S'havia salvat. Ocult i encargolat, enyorant la placenta materna, plorava la pèrdua dels amics mentre orellava el gronxar plàcid de l'onatge, del món líquid que estova les emocions, que aplacava una mica, que acollia.
I llavors sentí, per fi, per tot el cos, l'abraçada del darrer raig de sol, aquell consol.
Giaw va perdre, de cop, l'alegria. Va aparcar el joc sense passar al 1334: era el nombre de la matrícula d'aquell cotxe. Com dir-li al sol que el dia de la pluja tèrbola aquell vehicle va atropellar expressament els felins?
El sol continuava la recerca, resseguint amb estiragassats rajos ja febles els racons del carreró, escorcollant inexitosament. On eren, en Torradet, en Peludàs i les dues tricolor tristoies de mirada verd molsa i aquell altre, tan belluguet?
Giaw tenia un estel dins cada pupil·la i era capaç de veure com brillaven, en el firmament, els felins traspassats, extirpats del món que els havia estat un xic amable i que els havia fet finar injustament i tràgicament.
Buscava els gats, el sol. Els gats que apreciava, que acaronava. Ell, l'astre rei, l'estrella de la vida. S'inquietava, suava d'impaciència.
En Guaw hi va fer senyals sense caldre-li ulleres de sol, el capvepre imminent ho permetia.
El sol aleshores es va adonar d'un pilonet tremolós dins la panxa de la barqueta.
-En Trevit!
Era el gat més agosarat de la colla. I alhora el que havia sabut estar més alerta. S'havia salvat. Ocult i encargolat, enyorant la placenta materna, plorava la pèrdua dels amics mentre orellava el gronxar plàcid de l'onatge, del món líquid que estova les emocions, que aplacava una mica, que acollia.
I llavors sentí, per fi, per tot el cos, l'abraçada del darrer raig de sol, aquell consol.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
438786 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com