El seu gall dindi i ella

Un relat de: Mena Guiga
-Fa llit- comentava la gent anònima i no anònima tota sinònima.

Altra vegada. Fa llit, fa llit, fa llit. Els metges s'havien posat d'acord en que cap tse-tse n'era responsable.

-No sé, no sé...-la Natza repetia. Després brunzia, fent de mosca, tot i que s'havia tallat les ales: dormia la vida.

-Fallit intent d'atrevir-te a viure!- una veu entre d'ultratomba i del purgatori de tant en tant fotia cullerada. De fet, era en Dind, abans de conèixer-lo sent Dind.

Quan la Natza es llevava, acostumava a abocar-se a la finestra que donava al pati de la Múnia, la veïna vídua amb pensió mínima, on dues tortugues mascle granadetes resseguien caminets i no caminets amb natural paciència. Bevien aigua estancada, poca, la filtraven ignorant que era el fet miraculós de les seves longeves existències que dormien tant, agraïdes. Quants animals no haurien desitjat un paradís limitadament ample com aquell!

-Pertanyien a la meva mare, havien estat de l'àvia- la Múnia li contà un cop, mentre impudorosament es gratava els baixos, que li feien picoreta.

-Coi de bosc amb forat! Em canvio les calces una vegada a la setmana, barrejades amb els plats i el sabó, al gibrell gros.

Vivia, la Múnia. Ratllava el segle de vida. El barret de palla que poc es treia tapava cabells to sèpia pentinats amb un monyo tibat per una perruquera frustrada que el feia imitar un mugró erecte que finalment havia foradat el capell i la dona gran, per solventar-ho, hi havia entaforat mig adins mig sortint un cervell-munyoc de tiges de cabeses d'all que havia anat nuant per demostrar la bellesa de la vellesa despullada d'aquelles herbàcies. La Natza també en volia un, de barret com aquell, amb aquella ornamentació.

Tocaven a mort. El llit trontollà i sacsejà la Natza en el fa llit, fa llit, fa llit. Si ja s'havia llevat a les quatre de la matinada a curar la vista amb el puntillisme dels estels i el somrís lunar, tot còsmica teràpia, li semblava.

-Vols formigues que et facin pessigolles als cràters?- li sortí de preguntar al satèl·lit, que la trobaria descarada, però també era encantadora, seductora, delicada, exquisida, amorosa. Els cràters selènics ho sabien, ho ocultaven ben endins, com la Natza els havia pregat quan s'havia permès dormir la vida.

-És il·lusori que ho facis, ets una nena tossuda que...què vol?

Ella l'havia deixada amb la paraula a la boca i tornat a ser matèria d'entrepà de matalàs i llençols.

Tocaven a mort. La Múnia, traspassada, s'havia transfigurat. Havia esdevingut un ocell que s'escapolia d'una granja industrial. Aterrit, es movia entre ombres i seguint l'esperança lluenta de la celístia que la va conduir a l'entradeta de la caseta ridícula i desarranjada -tant i massa dormir- de la dona de cinquanta-quatre anys que zzzzz la vida que li pagava-mantenia una família ni segona sinó tercera que únicament anhelava la seva desaparició, fastiguejats per la responsabilitat genètica.

Quan les campanes emmudiren, uns copets a la porta es van succeir. Una energia desprovista de lleganyes va empènyer el cos ensonyat de la Natzzzzzza a obrir. El paó la mirà, ella veié rebrecs i plecs i un prec.

-Ets un cony-titola entremesclats?- allò li van fer pensar les excrescències de cara i coll.

L'animal va moure el plomatge, sorprès per la comparació. Gratà el terra fort i fred de rajoles lletges, residu d'un temps de mal gust social. Va gosar fer un aleteig i envolar-se fins els braços parats de la Natza...que el va acollir.

-Dind!

La resposta va ser un glo-glo-gloc glu- glu de felicitat. Parlà:

-Fas llit per no gosar...què?

Identificada la veu, la dona sentí un gran benestar. Es girà: el llit havia desaparegut. Amb el gall dindi a coll, acaronant-lo, va dirigir-se al pati abans no se'l declarés abandonat on els dos tortuga mascle l'esperaven. Va beure aigua fangosa que anul·lava les zzzzzzzz. Va posar-se el barret fet malbé, un bé.

En Dind, deixat anar, feia corredisses alegres per l'espai recobrat.

Un cercel de plantes de la son, sorgides del no-res, aparegué en uns instants, per separar aquell món pur, amable i valuós antítesi del dormir la vida. Els de fora la dormirien i no dormirien de mil males maneres mentre la Natza, amb la millor companyia, la celebraria, allà Dind dins.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

788 Relats

826 Comentaris

276494 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com