El repte (3ª part: el llegat)

El repte
3ª part: el llegat


Visiblement nerviós, Enarus entrà a la cambra de Vèdor. La penombra regnant a l'habitacle només li permeté de distingir la silueta del seu amic contemplant, com cada nit durant una estona, el meravellós espectacle de l'Univers.
-Estàs bé? M'has deixat amoïnat….
-No, no estic bé. T'he de demanar un favor. Sé que estàs molt enfeinat enllestint la teva missió al planeta, però necessito un transport a primera hora del matí. També et demano que m'acompanyis a la cova i avisis en Khaitu i la Sulem - exposà serenament Vèdor alhora que es girava i s'acostava al seu amic.- Mira això…
Mentre il·luminava tènuement el seu escriptori, girà lentament el llibre que havia estat estudiant les darreres hores i n'assenyalà amb el dit un punt. El rostre d'Enarus empal·lidia per moments.
-Nosaltres no el vàrem trobar així…què creus que significa? - preguntà.
-No n'estic del tot segur. Per això hi hem de tornar - sentencià Vèdor.

A aquelles hores, no hi solia haver ningú al menjador, llevat del cambrer de guàrdia i del personal de neteja de la cuina. Conscient que les circumstàncies l'impedirien dormir, havia decidit aprofitar l'estona que restava abans del vol per prendre quelcom estimulant tot llegint o, més aviat interpretant, el contingut d'aquell llibre. A cada segon que passava, la sensació que havia tingut inicialment que alguna cosa no acabava de quadrar prenia més rellevància, alhora que l'envaïa una profunda tristor, pot ser acompanyada d'un bri d'esperança. Tot capficat en aquelles velles pàgines, rebé una trucada per l'intercomunicador.
-Comandant, hem aconseguit extreure del disc una informació en forma d'imatges que pensem pot estar relacionada amb el que han trobat - digué Mor Tilbu.
-T'agraeixo la teva dedicació Mor, baixo de seguida.
Recorrent els passadissos i elevadors que duien a la sala 43, Vèdor recordà com havia seleccionat aquell araxià per al laboratori. No era, ni de bon tros, el que tenia millor expedient, però el captivaren el seu esperit investigador i la seva gairebé infinita capacitat de treball. Quan se li encomanava una tasca, senzillament, semblava com si la resta de la realitat quedés en una altra dimensió i no s'aturava fins a la seva conclusió. El complagué, doncs, veure'l tan tard abocat per complet al ja famós disc.
-Què has trobat, Mor? - preguntà amb veu cansada.
-Bé, com ja sap, el disc conté tot un seguit d'informació referida als habitants del planeta en format d'imatge i so. Aquest darrer no l'he pogut salvar, però he aconseguit bona part de tres imatges on apareix un tauler semblant al de la cova. D'elles, aquesta és la millor - explicà Mor mentre n'hi allargava una còpia impresa.
-Si l'entenc correctament, aquest joc devia ser molt popular. A més, Khaitu tenia raó quan es va referir al concepte captura. Hi ha peces fora del tauler…
-Cert, però fixi's en aquest detall - comentà indicant-li la part central de la imatge.- Sembla una mena de rellotge, com si estiguesin competint…
La imatge mostrava dos jugadors en el que devia de ser un partida. Era evident que estaven plenament concentrats, i el fet de formar part de la informació del disc, donava a entendre que no era, ni de bon tros, una activitat que passés desapercebuda a la població.
-Si és un rellotge, la seva funció deu ser la de limitar el temps de joc, i això ha de fer, necessàriament, que l'esforç mental s'aguditzi al final de la partida….bé, gràcies Mor, crec que començo a encaixar les peces del trencaclosques…

El desplaçament fou una mica mogut. La turbulència atmosfèrica havia posat de mala llet en Khaitu, poc amant de sortir de la nau, i encara menys si el seu estómac encara païa el tiberi de la nit anterior. Vèdor, en canvi, romania absort en els seus pensaments i amb prou feines s'adonà que la nau havia aterrat. Tots quatre, guiats com sempre per l'Enarus, s'endinsaren a la cova fins arribar al descobriment. Sense temps per fer cap comentari inoportú, Vèdor s'acostà al tauler i digué:
-Khaitu, t'has equivocat en una cosa.
-En quina? - respongué.
-No, no t'ho prenguis malament, però el joc no és assimètric com pensaves i voldria un altre cop la teva opinió.
Vèdor li mostrà el llibre i, abans que Khaitu pogués dir res, el seu dit assenyalà una de les vuit peces petites de bàndol blanc.
-D'acord amb el llibre, aquesta peça no està on hauria d'estar…què n'opines?
-L'únic que se m'acut - digué amb el to d'aquell que comença a vislumbrar l'evidència - és que algú va començar una nova partida…
Sentint l'opinió de Khaitu, que ja havia intuït amb el llibre, Vèdor comprengué allò que des del primer moment se li escapava. Els seus ulls, esgotats per la manca de repòs de les darreres hores, s'anegaren de llàgrimes al temps que la seva ment havia entès tot allò.
-No, Khaitu, no és que algú comencés una nova partida…aquest joc és un repte, i aquest ésser, veient el que estava passant al seu món, decidí refugiar-se i morir així per tal que qui el trobés pogués recollir un mínim llegat de la que, probablement, havia estat una gran civilització…
Enarus el comprenia perfectament. Un avatpassat de Vèdor, sis-cents anys abans, havia proposat l'exploració del braç d'Orió de la gal·laxia, on ara eren, però s'havia desestimat perquè es pensava que la baixa densitat d'estels dificultaria els contactes amb d'altres móns habitats. Reparar això havia estat l'obsessió d'un Vèdor que veia ara, amb immensa tristor, que hauria valgut la pena. Commoguts per les seves paraules, recolliren el tauler i dipositaren les peces en un receptacle dissenyat per evitar-los qualsevol dany. De tornada, un Khaitu extranyament pensatiu li preguntà:
-Amb el llibre…has après les regles del joc?
-Crec que sí - respongué Vèdor intrigat per la pregunta.
-Voldria aprendre-les, si no et fa res…
Tant Enarus com Sulem assentiren amb el cap.
-És l'únic homentage que els podrem fer… - comentà Enarus.
-D'acord, quedem al menjador després de dinar.

Probablement, mai no sabrien que la nau interceptada era la Voyager 5, la darrera que enviaren els humans a l'espai abans de l'hecatombe. Com tampoc que els jugadors de l'única fotografia referent a aquell joc que havia quedat en bon estat eren Bobby Fisher i Boris Spassky, ni que el llibre que havien trobat era l'immortal manuscrit de Gotinga. Menys encara que les restes de l'habitant que havien trobat eren de Magnus Carlsen, aquell de qui, a mitjans del segle XXI s'havia dit que cap jugador amb les peces negres podia guanyar. No coneixerien, tampoc, la història d'aquell joc que, amb més de dos mil anys, quedava com a únic testimoni de l'espècie humana. Malgrat tot, però, aquella tarda el menjador estava a vessar. Al voltant del tauler, i mentres Vèdor explicava les normes del joc als seus companys, l'expectació era màxima. Després d'una llarga exposició, i més animat, reproduí la posició inicial que s'havien trobat, amb només la petita peça blanca situada davant de la major avançada dues caselles.
-Algun suggeriment? - preguntà obertament.
El silenci, curiosament, no el trencà cap oficial. L'abnegat cambrer que el dia abans els havia pres nota s'acostà al tauler i mogué simètricament la petita peça negre dues caselles endavant.
-Hi ha altres possibilitats, però aquesta em sembla la més potent - digué amb serenor.
Una nova partida havia començat…