El repte (1ª part: la troballa)

Un relat de: exarkun

El repte
1ª part: la troballa


Absort en els seus pensaments, Vèdor Lek restava còmodament assegut davant el gran finestrall que donava al seu habitacle personal una visió privilegiada de l'exterior. Des d'allà, havia contemplat al llarg dels seus cent setanta anys de servei a la Flota Arexiana d'Exploració les meravelles de la gal·làxia. Ara, no obstant, l'envaïa una extranya sensació de desencís mentre el preciós planeta blau ocupava gran part del paissatge.

La seva civilització havia iniciat feia tres mil·lenis la recerca d'altres móns habitables i d'altres espècies intel·ligents amb qui compartir coneixements a tots els nivells. Al llarg d'aquest temps, havien colonitzat móns que els servien per descongestionar Arèxia, el seu planeta natal, i, amb unes normes d'actuació extremadament prudents, havien contactat amb d'altres éssers intel·ligents. De vegades l'hostilitat d'una espècie els havia fet marxar amb la cua entre cames, però d'altres els havia permès d'intercanviar coneixements, com a Vega 4, on els havien dit que durant bastant de temps havien rebut transmissions de ràdio d'un planeta que orbitava un estel situat a pocs anys llum. Sorpresos, els arexians van posar-hi rumb fins que es van trobar amb una sorpresa que n'accelerà el viatge: un artil·lugi tecnològicament molt primitiu que contenia un disc d'or del que, tot i estar bastant deteriorat, n'havien extret la informació suficient com per saber que a Vega 4 tenien raó. No s'imaginaven aleshores, però, el trist desengany que s'endurien.

La pantalla de comunicació s'activà i aparegué el cap d'exploració Enarus Krill. Veterà com ell, aquesta era la seva darrera missió abans de retirar-se. El pas dels anys havia forjat una amistat prou forta com per saltar-se els protocols jeràrquics.
-Vèdor, hem trobat una cosa. Crec que ho hauries de veure.
-De què es tracta?
-T'he enviat unes imatges, però t'agrairia que vinguessis en persona.
Mentre s'atansava a la pantalla, aquesta anava visualitzant i situant les diverses imatges enviades pel seu amic. Fins que s'aturà en una.
-Què és això? - preguntà Vèdor amb franca curiositat.
-Ni idea, però no havíem vist res semblant - respongué Enarus.
-Conté tecnologia d'algun tipus?
-No, de cap. Ho hem escanejat amb tot el que tenim. Només és marbre, això si, extraordinàriament ben treballat. Què n'opines?
-Bé, enmig d'un món desolat és el primer que trobem realment interessant…-comentà ampliant la imatge - I això? Semblen…
-Són les restes d'un habitant del planeta - interrompé Enarus.- He demanat que ens enviïn un equip de datació, però a primer cop d'ull, diria que tot això està aquí des de fa segles. A banda d'això, hi ha documents escrits, però estan dins d'un armari i no sabem en quin estat, de manera que no hem tocat res.
-D'acord, baixaré en tres o quatre hores. Mentrestant, seguiu el procediment habitual i demaneu el que necessiteu - sentencià Vèdor.

Tallà la comunicació amb el seu amic i ordenà que li preparessin un transport per baixar al planeta. Sentia, per primer cop des de l'arribada al planeta, quelcom més que tristesa. La curiositat innata que posseïa l'impedia d'apartar la vista d'aquella fotografia alhora que no deixava de preguntar-se què era aquell objecte que havien descobert.

El viatge va durar pocs minuts. Tot i que mai s'havia sentit del tot tranquil en aquelles petites càpsules, la impaciència s'apoderava més d'ell a cada segon que passava, fent-li oblidar qualsevol temença.
-Ja arribem, comandant Lek. No descuidi les mesures de seguretat - inquirí el pilot.
-Per descomptat - respongué Vèdor mentre observava el seu amic a peu de pista.
Després de saludar-se respectuosament, Enarus Krill s'endugué el visitant a l'indret de la troballa. Quan arribaren a l'entrada, Vèdor es quedà atònit.
-Però on cony m'has dut?
-No sabia si dir-t´ho pel comunicador. Estem a l'entrada d'una cova.
Enmig de l'àrid terreny que trepitjaven s'erigia una muntanya al peu de la qual una gran obertura donava pas al desconegut.
-Acompanya'm - indicà Enarus.
-Un lloc ben extrany per fer descobriments… - respongué mentre s'endinsaven en les profunditats de la cova.
A mida que avançaven, les parets s'anaven estrenyent i, sense arribar a dificultar-los la mobilitat, la sensació de claustrofòbia generava en Vèdor una certa angoixa. De cop, però, el que ja era un petit i estret camí desembocà en una gran sala on la llum, a diferència del que es podia pensar, era tènua però natural. Les fredes parets delimitaven un espai pràcticament pla d'entre tres-cents i quatre-cents metres quadrats, al bell mig del qual romania inert el descobriment efectuat. Al temps que s'hi apropaven, el nítid ressò de les seves passes donava un caire de misteri afegit al que els vell ulls de Vèdor començaven a veure amb claredat.
-Bé, aquí ho tens - comentà Enarus.
Observà amb atenció els detalls d'aquell tauler amb trenta-dues peces al damunt, setze de color blanc i setze de color negre. No se'n podia negar l'extraordinària elegància i bellesa que contenien intrínsacament, però quelcom al seu cap li deia que alguna cosa se li escapava. Desvià la seva mirada cap a les restes de l'esser assegut davant el tauler.
-L'heu trobat així? - pregunta amb curiositat.
-Si, tal com el veus. Per cert, ja l'hem datat. Pensem que devia morir fa uns cinc-cents anys - comenta Enarus.
-I el tauler amb les peces?
-Aquí ens perdem perquè el marbre té desenes de milers d'anys, però analitzant el tall de les peces, sembla que tots els elements foren creats uns dos-cents anys abans de la seva mort.
-I perquè algú s'hauria de refugiar aquí, sol, amb un tauler i unes peces molt anteriors a ell mateix, sense cap finalitat perquè no se les podia menjar, i en un indret envoltat d'un desert que no li podia proporcionar res, excepte quedar a resguard d'un desastre o d'una mort més que segura? - reflexionà Vèdor, en part per a ell mateix.
-Per això t'he demanat que vinguessis… - respongué pausadament Enarus. - Crec que ho hauria de veure en Khaitu, estant tu i jo presents naturalment…
-Saps que no el suporto…d'acord…convoca'l avui al privat per a oficials del menjador a l'hora de sopar, a veure amb què ens surt aquest cop…I dels documents? Els podem traslladar?
-Si, són semblants als antics llibres dels nostres avantpassats. Te'ls faré enviar a la teva cambra, però et suggereixo que els tractis amb cura extrema.
-Ho farem així, doncs. Ara, si no et fa res, acompanya'm a la sortida…estic bastant cansat i voldria reposar una mica.
Enarus l'acompanyà fins a la petita nau, però abans que Vèdor hi pugés li digué:
-Creus que paga la pena?
-Per molt que em pesi, sense l'opinió d'en Khaitu no t'ho sabria dir.

Mentre la nau s'enlairava i abandonava el planeta rumb al seu destí, Vèdor no podia treure's de la seva ment les imatges que acabava de veure. En un món que havia estat destruït per complet, i després de mig any de recerca en va de supervivents, era possible que aquelles peces de marbre aportessin una mica de llum on fins ara tot era obscuritat? No en sabia la resposta, però el seu cervell li continuava indicant que alguna cosa no quadrava…o potser quadrava massa…






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

exarkun

3 Relats

0 Comentaris

2372 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00