El repte (2ª part: assimetria i captura)

El repte
2ª part: assimetria i captura


La sala 43 de la secció d'investigació constituïa, sens dubte, la joia del departament científic. Equipada amb tots els instruments necessaris, qualsevol objecte o artil·lugi trobat o donat per una altra civilització era minuciosament examinat i estudiat fins al més ínfim detall. Acabada aquesta tasca, se n'elaborava un complet informe que, un cop finalitzat, era enviat a Arèxia, a la imponent seu de l'Enciclopèdia Gal·làctica que després de tres mil anys ja gaudia d'un enorme fons documental. En aquells moments, els científics encara estaven analitzant a fons el disc d'or trobat a l'interior de la petita nau interceptada uns mesos enrera. El cert és que havien tingut molta sort, perquè el mòdul en qüestió començava a penetrar en el perillós núvol d'Oort, del qual, amb tota probabilitat, no n'hauria sortit.
Vèdor el contemplava amb admiració. Malgrat el seu esgotament, no havia restat a la seva cambra ni cinc minuts i havia decidit anar-lo a veure per enèssima vegada, no deixant de preguntar-se com allò tan primitiu tecnològicament havia pogut resistir tants anys al cru i hostil espai exterior. A banda del disc, d'uns caracters (alfanumèrics pel que havien deduït), i d'un escut dibuixat que representava el planeta, la resta no tenia massa interès. Amb gest capcot, s'adreçà a Mor Tilbu, cap de la secció.
-Res de nou…?
-No, comandant. Hi estem treballant tantes hores com podem, però no s'hauria de fer massa il·lusions. Les tempestes iòniques i de micropartícules han danyat força la informació del disc. Hem repassat tot el que tenim fins ara i enlloc trobem cap referència al que ha trobat l'Enarus. Em sap greu… - digué Mor amb cert desànim.
-Bé, continueu així. Si hi ha cap novetat, ja m'avisaràs.
Va fer mitja volta i abandonà el laboratori per dirigir-se al menjador.

La ració descomunal que devorava amb fruició havia tret de polleguera al cuiner, que no podia entendre que algú ingerís aquelles quantitats de menjar sense que li explotés l'estómac. Però en Khaitu Besmo sí podia, no parant fins a quedar completament sadollat. Era tot un personatge dins la nau. Amb una formació insuficient per ser acceptat a la flota, l'únic motiu de la seva presència allà era el seu extraordinari do per identificar objectes aliens i entendre molt ràpidament quina era la seva funció. No obstant, el preu que havia hagut de pagar la tripulació (especialment els encarregats de cuina) eren els seus excessos i les seves excentricitats, que l'havien portat en una ocasió al calabós per haver ensenyat el cul al comandant Lek quan aquest li recriminà el seu indigne comportament. Ara, però, mentre les seves llardoses mans no deixaven de transportar teca del plat a la boca, somreia per a ell mateix pensant en els personatges que acabaven d'entrar al privat.
-Un dia d'aquests reventaràs - li espetà Enarus.
-Si, qui sap, però no heu vingut per això, crec…- respongué amb clara prepotència.
A Enarus l'acompanyaven Vèdor i Sulem Alokkin, una veritable experta en matemàtiques, lingüística i criptografia. Mentre seien a les ergonòmiques però molt còmodes cadires, Vèdor va fer un senyal al cambrer, que s'afanà a prendre nota i desaparegué dins la cuina.
-Què creus que és això? - preguntà secament a Khaitu.
-Mmm…curiós…- respongué amb sornegueria mentre observava una de les fotografies - D'on ho heu tret?

-Això ja t'ho he explicat abans. Ho hem trobat en una cova, junt amb les restes d'un habitant i d'un armari que ja hem dut a la nau - precisà Enarus.
Si hi havia res capaç d'aturar un tiberi de Khaitu, era un nou repte. S'eixugà les mans i começà a escrutar les fotografies del dret i de l'inrevés. Per a gran complaença de Vèdor, no inicià un dels seus teatrals del·liris de sapiència. Senzillament, tancà uns segons els ulls i digué:
-És un joc. Un joc assimètric, probablement de captura.
Els seus interlocutors es miraren perplexos.
-Un joc? - preguntà Sulem.
-Sí. Pel que em vares dir - referint-se a Enarus -, no té tecnologia ni és orgànic, ni sembla servir per fer anar cap màquina, ni per obrir cap porta. A més, els taulers amb peces són pròpis dels jocs en diverses civilitzacions que hem visitat.
-I això d'assimètric i de captura? - insití encuriosida.
-Bé, l'assimetria és evident. I pel que fa a les captures, només cal que us fixeu en les peces, i en com estan disposades.
-N'intueixes la seva funció? - preguntà Vèdor ja francament interessat.
-No exactament, - matitzà Khaitu -, però el seu tamany em parla una mica de la importància de cadascuna d'elles. És evident que hi ha dos bàndols, probablement conduïts de manera individual per un sol jugador. Les dues peces centrals són netament majors que la resta, i, per tant, o bé són les més poderoses, o bé són l'objectiu del rival. Les laterals, sis per formació en total, són menors que les centrals i majors que les de davant. Per tant, semblen una mena de comandaments intermitjos que han de col·laborar per atacar o defensar. Finalment, tal i com ho veig, les vuit peces petites i iguals acompleixen una doble funció: són en part escut de la resta i són les de menys valor, fàcilment entregables o sacrificables. Per això he emprat el terme captura, perquè possiblement el joc implica eliminar en part o totalment peces del rival, fins arribar a capturar les més grans.
-I pel que fa al nivell de complexitat, què et suggereix? - intervingué Enarus.
-Això no és gens senzill de deduir, però hi ha una circumstància de pes que em porta a pensar que es tracta d'un joc de regles fàcils i solucions molt difícils.
-Quina? - insistí gairebé amb impaciència Vèdor.
-El temps. D'acord amb el que sé, les peces són uns dos-cents anys anteriors a l'individu que heu trobat. Doncs bé, cap joc sense interès suporta tant el pas del temps, i l'interès va intrínsecament lligat a la seva complexitat. El problema rau en el fet de no conèixer les normes. Us suggereixo - digué mirant fit a fit Vèdor - que…obriu l'armari - acabà amb un condescentent i irònic somriure.
-Res més? - preguntà Vèdor amb evident enuig.
-Sí, podries demanar al cambrer que vingui…?

Mentre assaboria lentament una copa del típic licor de la seva ciutat natal, Vèdor mirava fixament l'armari que el seu bon amic li havia fet arribar. Devia fer metre i mig d'alçada i metre d'amplada. La fusta, només protegida amb una capa de vernís, havia resistit com havia pogut tots aquells anys, però ara, agenollada pel temps, amb prou feina podia seguir emmarcant el que en altra època fou un vidre molt preuat . No gosava obrir-lo però, per insuportable que el trobés, Khaitu tenia raó. Era l'única esperança de trobar res que aclarís aquell dilema. S'aixecà i s'hi acostà lentament. Amb molt de compte, aconseguí obrir la porta dreta de l'armari no sense, això sí, sentir el gemec apagat d'una fusta que ja no donava per més. Allargà la mà cap a un llibre, el més antic semblava, i amb la precissió d'un cirurgià, el va extreure i el portà a la seva taula. Ple de pols i amb les gruixudes pàgines a punt de fer-se miques, les seves llargues ungles li permeteren obrir-lo sense causar-li danys. Després d'observar un parell de pàgines que no entenia, girà full…
-Mare meva… - encertà a dir notant com el seu vell cor incrementava el ritme més enllà del que seria recomanable.