Cercador
EL QUIXOT D’AVELLANEDA, HISTÒRIES ANTIGUES
Un relat de: Antonio Mora VergésLlegia a :
http://cesotodoydejemefb.blogspot.com.es/2012/01/134-la-imprenta-en-tarragona-ii-el.html
“la teoría de Juan Serra Vilaró, que sostiene que el autor del libro en cuestión es el tortosino Francisco Vicente García (1582-1623), más conocido como Rector de Vallfogona “.
Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969), va ser un dels ‘ grans savis ‘ :
http://www.diaridetarragona.com/resources/archivos/2010/5/9/12734214068190905calles%20nombre%20propio.pdf
Francesc Vicent Garcia i Torres, o simplement Vicent Garcia, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1578 o 1579[1] – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623 )
L'any 1612, Joan de Montcada i Gralla (València, ? - Barcelona, 1622). Arquebisbe de Tarragona (1613-1622) i Bisbe de Barcelona (1610-1612). és nomenat arquebisbe de Tarragona, qui ben aviat requereix els serveis del nostre Rector a la Seu Metropolitana.
El Prelat tarragoní va convidar el Virrei de Catalunya, Marquès de Almazán a les festes de Santa Tecla.
Mossèn Vicent va ser invitat d'honor en la travessia per mar des de Barcelona a Tarragona, potser per distreure el personal amb els seus acudits i dites enginyoses.
Les incidències d'aquell pintoresc viatge les relatà en dues extenses composicions poètiques que alhora documenten la seva estada a Tarragona.
Joan Serra i Vilaró, va tenir accés als documents de l’arxiu de l’arquebisbat de Tarragona, i va aportar proves de la impressió en aquella ciutat, del llibre :
Si afirmava que l’autoria ‘real’ calia atribuir-li a Francesc Vicent Garcia i Torres, que tenia per costum presentar-se als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat, per negar que ‘Avellaneda’, fos el Rector de Vallfogona, cal aportar dades ‘científiques’ , i deixar-se d’afirmacions grandiloqüents : “argumentaciones que declaran una portentosa imaginación y escaso juicio, y que ofenden a la honesta y durísima labor de los investigadores”.
Més enllà d’atribuir-se – que no d’acreditar-la - la qualitat de ‘investigador’, sigui qui sigui l’autor, cal deixar clar que per assolir la categoria científica de Joan Serra i Vilaró – reconeguda arreu – li falta un bon xic.
http://cesotodoydejemefb.blogspot.com.es/2012/01/134-la-imprenta-en-tarragona-ii-el.html
“la teoría de Juan Serra Vilaró, que sostiene que el autor del libro en cuestión es el tortosino Francisco Vicente García (1582-1623), más conocido como Rector de Vallfogona “.
Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969), va ser un dels ‘ grans savis ‘ :
http://www.diaridetarragona.com/resources/archivos/2010/5/9/12734214068190905calles%20nombre%20propio.pdf
Francesc Vicent Garcia i Torres, o simplement Vicent Garcia, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Tortosa, Baix Ebre, ca. 1578 o 1579[1] – Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1623 )
L'any 1612, Joan de Montcada i Gralla (València, ? - Barcelona, 1622). Arquebisbe de Tarragona (1613-1622) i Bisbe de Barcelona (1610-1612). és nomenat arquebisbe de Tarragona, qui ben aviat requereix els serveis del nostre Rector a la Seu Metropolitana.
El Prelat tarragoní va convidar el Virrei de Catalunya, Marquès de Almazán a les festes de Santa Tecla.
Mossèn Vicent va ser invitat d'honor en la travessia per mar des de Barcelona a Tarragona, potser per distreure el personal amb els seus acudits i dites enginyoses.
Les incidències d'aquell pintoresc viatge les relatà en dues extenses composicions poètiques que alhora documenten la seva estada a Tarragona.
Joan Serra i Vilaró, va tenir accés als documents de l’arxiu de l’arquebisbat de Tarragona, i va aportar proves de la impressió en aquella ciutat, del llibre :
Si afirmava que l’autoria ‘real’ calia atribuir-li a Francesc Vicent Garcia i Torres, que tenia per costum presentar-se als certàmens literaris amb pseudònims per ocultar la seva identitat, per negar que ‘Avellaneda’, fos el Rector de Vallfogona, cal aportar dades ‘científiques’ , i deixar-se d’afirmacions grandiloqüents : “argumentaciones que declaran una portentosa imaginación y escaso juicio, y que ofenden a la honesta y durísima labor de los investigadores”.
Més enllà d’atribuir-se – que no d’acreditar-la - la qualitat de ‘investigador’, sigui qui sigui l’autor, cal deixar clar que per assolir la categoria científica de Joan Serra i Vilaró – reconeguda arreu – li falta un bon xic.
l´Autor
6915 Relats
1201 Comentaris
5432392 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72
Biografia:
Antonio Mora Vergés, l'Argentera 1951, col·laborador del setmanari La Forja de Castellar del Vallès, Nova Tarrega, de Tàrrega , Diari de Sabadell, La Tosca de Moià, El Balcó de Montserrat de Vacarisses.Editor del blog :
coneixercatalunya.blogspot.com ,
col·laborador de les pàgines web www.guimera.info, i els diàris digitals de : www.moianes.net
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/
http://www.naciodigital.cat/llusanes/
http://www.naciodigital.cat/elripolles/
http://www.baixllobregatdigital.cat/
e.mail mora.a@guimera.info
e.mail amora@moianes.net
email guimera.mora@gmail.com
Últims relats de l'autor
- IN MEMORIAM. DEL COL·LEGI DE SANT IGNASI DE LOIOLA AL MUSEU COMARCAL DE MANRESA, EL BAGES.
- SABOTATGE
- Meigas habelas, hainas
- LES DADES DELS PACIENTS DE LA SEGURETAT SOCIAL SON CONFIDENCIALS?
- PONT DE BOLASSELL. BEGET. CAMPRODON, LA GARROTXA SOBIRANA/ EL RIPOLLÈS
- REPARTIR-SE EL PASTÍS
- MOLI DE QUEROL. CASTELLAR DE LA RIBERA. EL SOLSONÈS
- CAPELLA DE SANT JOSEP DEL COL·LEGI COR IMMACULAT DE MARIA. SENTMENAT. VALLÈS OCCIDENTAL
- LOBBYS
- IN MEMORIAM DE LES CASES VALENCIANES DE L’HERMENEGILD MIRALLES ÀNGLÈS. SARRIÀ. LA BARCELONA QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ.
- LA PLAÇA DE BANYOLES QUE RETRATAVA L’ANY 1912 EL JOSEP SALVANY BLANCH. EL PLA DE L’ESTANY
- Diumenge 25.2.2024, Passada en record i memòria de sant Antoni Abat
- TENIU DADES DE L’ADVOCACIÓ QUE TÉ/TENIA LA CAPELLA DE LA RICARDA. EL PRAT DE LLOBREGAT.
- CAN BARRAU I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA SAGRADA FAMILIA. TIANA. EL MARESME
- IN MEMORIAM. CAN ALÒS. L’HOSPITALET DE LLOBREGAT QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ