El pitjor dia de la meva vida

T'escric des de l'infern. T'agraeixo l'ajuda que em vas oferir per la mudança però a final ens vam espavilar amb una agència, i a més tu marxaves just l'endemà... Espero que el curs et vagi molt bé suposo que si no has escrit és per que deus haver conegut un munt de gent i t'ho estaràs passant d'allò més bé… com jo… avui és el pitjor dia de la meva vida. Pensava que, com tothom em deia, viure al pis nou seria com començar una nova vida i que tot seria molt millor… Riuria, però ja no tinc esma pels sarcasmes. La mudança com t'he dit, prou bé, en un moment vam tenir tot el menjador ple de caixes. Els pintors ho van deixar tot llest el dia abans, de matinada… Després em vaig quedar per aquí acabant de netejar-ho tot i al final m'hi vaig quedar a dormir, total que em vaig despertar feta pols amb un mal d'ossos…(què sabia jo de mal d'ossos?) en fi! Com que dissabte havíem quedat amb els dels mobles per que ho portessin tot, de camí amb la mudança vam anar a la deixalleria a llençar el sofà vell i les taules i cadires, aquelles que em va donar la meva mare quan van canviar de pis, en fi. On seran? Com les trobo a faltar… te'n recordes que dèiem que eren horroroses? I és que les trobo a faltar tant…
Segur que et preguntes on són els mobles de disseny que ens havien costat una pasta oi ? nosaltres també. Però espera que encara no ha arribat el millor. Bé ja no sé què va ser pitjor de tot. En fi, dissabte tenia hora al dentista m'havien de posar els brackets. Com que la meva boqueta de pinyó és força complicada m'han hagut de posar unes coses horriblement incòmodes als queixals. Si, per davant és una ortodòncia gairebé invisible, però per dintre… aj! Quatre, Nadia, quatre queixals amb una espècie d'anell. Porto com si fos un solitari sense el brillant. Això per la banda que toca la galta, amb quatre punxes per agafar no un puto brillant sinó un filferro. Que tiba... Deu meu com tiba! Per dintre com que es una anella metàl·lica fa com una rebaba i és impossible mastegar o bellugar la llengua dins la boca amb aquelles 8 afilades fulles de tallar. És com un anell de brillant sense brillant amb una papallona a la part oposada al brillant, a la que tocaria la palma de la ma. Total, que si pogués mastegar, que no puc per que tiba horrors, m'ompliria la llengua de talls. Parlar és impossible, i menjar purés i tota la resta gairebé també per que no sé com la llengua sempre em va parar allà… total, que sortia del dentista tant contenta jo amb la meva ortodòncia, es una manera de parlar, òbviament, no anava gens contenta. Però a casa ja deuen haver acabat de posar els mobles… m'anava mirant al mirall. No t'enganyaré. Somreia i em mirava les dents. I de cop i volta… Em fan fotre una hòstia per l'esquerra que fliparies en colors. Resulta que vaig perdre el coneixement i em vaig despertar a l'hospital. Per sort no m'havia trencat ni una dent, però la cama Esquerra i el braç dret m'els he trencat per no sé quantes bandes diferents. I aquí em tens amb la cama enguixada de la ingle al turmell i el braç també i agafats amb claus i ferros per tot arreu. Van trigar dos dies a explicar-me el que havia passat amb els mobles. Mentre vaig ser a l'hospital no m'en volien dir res. Per molt que jo preguntava què tal per casa? Em canviaven de tema. Mentre preparava la maleta el teu germà m'ho va explicar. Resulta que a l'hora que nosaltres fèiem la mudança ells, els de la botiga de mobles (els mot cabrons!) baixaven persianes. Mentre nosaltres tiràvem els mobles vells, ells... (els fills de la gran puta!) es quedaven amb els nous i marxaven vés a saber on... amb tota la pasta que els havíem pagat dos o tres dies abans!!! Tots els nostres estalvis de dos anys! En fi, que fa tres setmanes que no em bellugo d'aquest llit. És tot el que tenim. Sort que hi havia armaris empotrats en el pis... Ah! Per cert, sembla que el pis és fantàstic... Llàstima que el pàrking no agrada als veïns... Viure en un baix té mots avantatges... com que no puc caminar els cops que m'han d'entrar o treure de casa és molt més fàcil. I si, de passada veig el pis i és fantàstic. Té molta llum. I pel que sembla molta pols. Són les obres... Els altres quatre edificis de la promoció encara no estan acabats de manera que remenen runa, sorra tot el dia al voltant de casa... en fi! Entra una llum preciosa per la meva habitació, i com et deia el pàrking no és del gust de tothom. Nosaltres perquè ja no tenim cotxe, va quedar sinistre total després de l'accident. Es veu que vaig passar el semàfor en vermell mentre em mirava les dents... I ara, com et deia t'escric des de l'infern. És el que m'he guanyat per fer-ho. Les dents s'hem belluguen cada dia de lloc. Un dia puc tancar la boca i l'endemà no, no m'encaixen les mandíbules per culpa dels queixals. Em sembla que son els putos solitaris aquests que tenen una força... ah! I el repiqueteig constant de la màquina taladradora del pàrking. És que no sé com explicar-t'ho... han decidit que per que els cotxes entrin al pàrking han d'eliminar la paret i fer-la uns metres més enrera, si no... la física és així... els cotxes no tenen angle i no poden entrar al pàrking sense rascar-se el lateral, uns, els que han tingut més sort o quedar-s'hi enganxats i haver de trucar als bombers en el pitjor dels casos. Els bombers han vingut aquesta matinada. Tota la nit foten hòsties no sé perquè... crec que volien aixafar el cotxe per poder-lo fer recular. Al final han optat per tallar-l'ho. No m'imagino com s'ho deu haver fet el que conduïa per enganxar el cotxe d'aquella manera... En fi. Després ha arribat el trepant. M'ha dit el Pere que es com una Black and Decker gegant que forada la paret i la va tirant a terra. Vibra tot. I no sé sí es un efecte magnètic físic, metafísic, psicològic o parapiscològic, jo que sé... que s'he m'han imantat els brackets. Si, t'ho juro. Les vibracions fan que els claus que porto per la cama i el braç vibrin. És horrible, i potser és algun nervi parasimpàtic (sempre m'ha fet gràcia aquest nom) el que fa que la meva boca sembli plena de trossos de ferro... A més sembla que depenent de com tanqui la boca els de dalt i els de baix es repel·leixin i si no... no la puc obrir, no sé què es pitjor... això és l'infern!!!! No ho aguanto més... quan sembla que paren... no t'ho creus i respires... i escoltes el silenci, i tot i que els queixals segueixen imantats els claus deixen de fer mal i sembla que poc a poc puc concentrar-me i relaxar cada múscul, cada ós, cada clau... i no! Déu meu! Aleshores és quan comencen de nou! I els claus tornen al vibratto i la mandíbula xerricant es torna estrident, em rebenten les orelles, em fan mal fins les parpelles (mira m'ha sortit un rodolí) però ja no puc més!!!! ... és pitjor que una tortura xina... et deixo... he de pensar com suïcidar-me...
Passa-ho bé tu que pots!