EL PETIT PAÍS DELS SET POBLES

Temps era temps en un lloc molt amagat existia un petit país. Era tant petit que caminant a peu es podia anar de una banda a l`altre. La gent era feliç perquè tenien el cor net i poca cosa sabien del mal. La seva ancestral cultura es passava de pares a fills, com també el saber i la manera de fer. Eren tant pocs que quasi tothom estava emparentat amb algú sigués de prop o de llunya. El petit país tenia set pobles, no era gran cosa. Estava tant preservat que no havia tingut quasi cap contacta amb cap civilització. Estava posat en un indret màgic envoltat de les muntanyes més altes de la terra. Tenien un clima benigne malgrat les muntanyes properes amb geleres i neu perpetues. Tenien com un micró clima, amb aigua neta i abundant, grans salts d’aigua i magnífics horts de cultiu amb pastura pel bestiar . Eren autosuficients .

La seva historia deien es remuntava a temps passats, no se sabia molt bé qui eren els seus abans passats, més eren de pell blanca i ulls clars , el que els feia suposar devien venir de Europa. Vivien molts anys i la seva salut amb el regim tant bó que tenien de menjar , solia ser bona. La seva llengua era molt semblant al llatí. Ells sabien d’altres pobles més no volien espatllar la seva tranquil•litat barrejant-se No era Shangri-la , ni molt menys era un petit país.

Les persones al néixer quasi totes rebien algun do. No sabien de on provenia, mes cada individu tenia una particularitat que el feia únic. Ja qui naixia fuster i els seus mobles eren magnífics, qui era music i componia bones balades, qui tocava molt be el piano, qui cuinava com un xef dels bons i qui tenia el do del cant,qui netejava bé, qui era bon mestre pels menuts etc.

La petita Marta, filla de un dels set pobles deia no tenia cap do. No era bonica, no era prima, no tenia els cabells rossos i els seus ulls a diferencia de molts eren negres com la nit. A l’escola no destacava en gaires coses i el que feia més era mirar les altes muntanyes i desitjar ser al altre cantó. Feia una mica com la petita sirena que volia sortir de lloc.

Els pares i amics li deien que res se li havia perdut darrera les muntanyes, que tenia de mirar dins seu, que alguna cosa devia tenir. Mes ella no es veia contenta i a la biblioteca llegia llibres que parlaven del ample mon on voldria anar. Tothom li deia que sols uns pocs d’escollits podien travessar les fronteres i tornar i que encara era molt jove per fer-ho. Tots tenien de jurar no explicarien res del patit país a ningú, tots complien. A part els últims havien tornat molt desanimats. Tot eren guerres, maldat i la gent vivia atemorida. No mentien les emissores de televisió que podien captar, era ben cert. El mon estava molt convuls i ells estaven tranquils, això era molt important preservar,.Ningú coneixia els seu país i i malgrat tot l´aïllament ,veien eren molt més feliços.

I així es va anar fent gran la Marta i la maldat del món també. Els habitants del patit país varen pensar que potser ells eren els únics que vivien en pau. La Marta al créixer es va fer bonica, una noia esvelta i de cabells i ulls negres molt bonics. Llavors un dia que no sabia gaire que fer es va posar a escriure histories. Eren tant boniques que la gent en volien més i més. Els nens volien que els expliques contes i ella ho feia. Llavors va entendre que el seu do era la capacitat de crear histories i no va desitjar tant anar al altre cantó.Ella escrivia i creava bellesa amb els seus relats i contes.

Temps era temps era així.La historia a mi me la van explicar i la persona que ho va fer jo li tinc molta credibilitat, suposo que el petit país dels set pobles encara resta aïllat i tranquil. Dins meu una veu em diu que potser aquella persona el coneixia molt bé el patit país. Ara son suposicions meves, jo soc molt fantasiosa.