Cercador
El pastís
Un relat de: mixkin- Compartir:
El pastís
El so metàl.lic del telèfon trenca la monotonia d'una calorosa tarda d'estiu a casa dels Carlson.
-Sí?
-Sally?
-Sí, jo mateixa...
-Hola vida! Sóc la Dorothy, la Dorothy Banks!
-Dortohy! Què tal, guapíssima? Ai mira, no et coneixia la veu... quina il·lusió sentir-te nena!
-Dona, ara feia dies que no parlàvem...
-Ja ho pots ben dir, ja. Bé, què m'expliques? Com esteu? Què fan en Jeff i els nanos?
-Doncs mira, en Jeff, molt millor. Ara té un munt de feina i va molt cansat, però està molt més tranquil. Ja tocava, nena, que havia passat una temporada molt dolenta el pobre.
-Gràcies a Déu, dona, me'n alegro molt, de debò.
-Escolta'm, jo et trucava per a veure si em podies explicar la recepta d'aquell pastís que vas fer la última vegada que vem venir a sopar a casa vostra, aquell de gerds, saps quin vull dir? És que avui em venen els Thompson i ja saps que a la Marta li tornen boja els dolços.
Un descapotable vermell amb seients de cuir blanc vola sobre l'asfalt semifós travessant el desert. En Nash trepitja amb fúria l'accelerador. L'agulla vibra prop de la marca de les 150 mph, però la seva mirada resta perduda en l'horitzó, on la silueta dels turons de pedra vermella s'intueix distorsionada per la calor.
A aquesta velocitat, en Nash aconsegueix deixar enrere les preocupacions i la consciència de la seva penosa vida. Només sent l'atracció insana del vertigen de la velocitat. Com més intueix el límit de l'abisme, més creix el desig de precipitar-s'hi.
Però l'agulla del velocímetre s'ha proposat no passar de les 150 mph malgrat la pressió terrible amb la que en Nash prem el pedal del gas. Necessita més, necessita fer un pas més en direcció al límit, necessita notar com el buit s'obre sota els dits dels peus.
De sobte, un somriure foll li desfigura el rostre. Acaba de descobrir que el secret del següent pas no es troba a l'agulla del velocímetre sinó en quelcom que l'ha estat acompanyant durant tot el trajecte. A la seva dreta, tan infinits com la carretera, els pals de fusta d'una vella línia telefònica es succeeixen a vertiginosa velocitat. En Nash sent la imperiosa necessitat de saber si és capaç de fer passar el descapotable entre dos d'aquells pals. L'estomac se li gira només de pensar-ho. No es pot estar més a prop de l'abisme. Amb un cop sec gira el volant.
-A veure, fins que quedi ben líquid, oi?
-Això mateix, i aleshores hi afegeixes el suc de taronja i les...
-Sally? Sally? Em sents? S'ha tallat.
Comentaris
-
peres | 22-07-2006
m'hi sobra una frase: "Amb un cop sec gira el volant." Per mi, no caldria.
-
els he llegit[Ofensiu]peres | 22-07-2006 | Valoració: 10
tots dos però et comento aquest perquè està menys comentat que l'altre.
És brutal, molt enginyós. És molt difícil (almenys per a mi) aconseguir ser succint, explicar en dos paràgrafs una història, en aquest cas la del fugitiu --fuig cap endavant, com se sol dir--, i que el lector se'n faci prou càrrec. No hi fa res que no sàpigues el motiu concret de la fugida (hauria estat molt fàcil explicar una història tòpica... però no cal, i aquí hi ha el mèrit): l'autor t'ha ficat allà dins i tu sents la mateixa necessitat de córrer i d'oblidar, perquè poses en la fugida els teus propis problemes. Encara que no t'agradi córrer, encara que no tinguis cotxe, encara que ho trobis una bogeria, l'autor ha aconseguit fer-te entendre que aquell home necessita córrer. I un cop que va al màxim de velocitat, com que no en té prou, ha d'intentar fer alguna altra cosa. No en té prou! Ha de fugir més!!
El contrapunt casolà, insubstancial, anecdòtic fa acréixer la tragèdia. La línia es talla, la recepta queda a mitges... i el lector pensa en la mort.
Bé, espero més històries. -
...[Ofensiu]qwark | 18-07-2006
Dues històries entrellaçades de forma enginyosa. Dues històries amb personatges quasi antagònics, pel que es refereix a la seva manera de concebre i viure la vida.
