El Pare

Molt sovint havia pensat que sentiria jo i com reaccionaria quan arribés el moment, inevitable, en que els nostres progenitors, l'un o l'altre, ens deixessin; sempre ha estat una situació curiosa, llunyana i freda a la imaginació externa, però ara ho he viscut i ja sé que gens ni mica real.
Pare, això si, ens deixes els darrers dies un llegat amb l'humor al llavis, humor irònic guiat per la consciència i a voltes també pel deliri. Un humor que ens ha fet somriure i fins i tot riure enmig de les llàgrimes que esquitxen el dolor que neix de la por de perdre algú estimat.
Si miro enrere, molt enrere, desperto els primers records vius de tu, Pare, tot vestint americana i corbata, peces que haurien de ser una constant al llarg de l'any, enclenxinat i sempre amb aquell maletí a la mà, fent el petó d'hola o d'adéu a la mare abans d'anar a trobar el "15", que aleshores no sé pas que duríem pensar que era. L'altre record oposat de tu Pare és la teva imatge en pijama de ratlles, descabellat i lluint unes espardenyes gastades. El Pare treballador i el Pare familiar, aquest seria el concepte d'una vida plena de dificultats, humil i senzilla. Jo no sé pas valorar quin era en aquells instants el teu ordre de prioritats però ben suposo que érem molts a casa per evitar l'obligatorietat.
És un retrat de memòria la teva autoritat, la teva disciplina, la lectura vespertina del diari, recordo un Pare de poques paraules, molt metòdic i pacient.
Recordo el respecte, suavitzat per la Mare, que ens feia treure't del llit el matí de Reis però la il·lusió ens guanyava. Et recordo amb el nostre primer scalextric i la broma del cotxe de plàstic estirat per un cordill. També recordo l'any sense Reis pels nois grans (guanyat a pols). Recordo la teva càmera de fotografiar "Voitgslander" i la famosa de súper 8.
Quan encara veiem el mar des de casa, recordo aquell carrer Dos de Maig avall, un diumenge qualsevol, tu amb tota la canalla, mentre la mare feinejava a casa estant i el mateix carrer de pujada, després d'haver arribat a la Plaça de les Glòries. A la tornada trobàvem pollastre a l'ast, xibeca i la "Casa de la Pradera" (les noies de casa ploràvem i els nois ens en fotiem).
Recordo el Pare "manetes", que tot ho sabia arranjar, que només necessitava un comentari de la Mare per posar-s'hi, be de vegades més d'un, no hi havia electrodomèstic que resistís al Pare i la teva caixa d'eines era màgica. Avui em sembla més que increïble.
Recordo el Pare conductor, des del 2CV, prestat anant a Martinet, fins avui, dolent, pensava quan en vaig aprendre però mai sense cap accident, misteris de la circulació.
Recordo el Pare absort amb la teva minuciositat muntant trencaclosques, maquetes o qualsevol joguina i la teva cultura basada en mots encreuats.
Saps? Moltes vegades he exposat en públic una màxima que no sé quan em vas deixar anar però realment ho vas fer: Si no treballes en el que tu voldries, fes almenys que t'agradi, es passa millor! Genial!! És del que més recordo m'hagi impactat de tu Pare, apart d'un bon mastegot per barallar-me amb un germà.
Recordo a un Pare feliç de tenir-nos a tots al teu voltant, abans, després, ara i sempre, hem estat i som, jo diria que, el teu "hobby". I dels darrers anys, per descomptat, no existeix la teva figura sense el inimitable "maggi". Potser han mancat les paraules que des de la crítica d'adult haguéssim posat, però amb els anys ha quedat ben palesa la teva sensibilitat i emotivitat davant dels fets.
La teva lletra menuda i perfecte, la teva signatura complexa, els teus comptes en un petit paper a la butxaca, el teu 4 favorit a la loteria, els teus càlculs àgils sense calculadora, les teves expectatives de futur pels nens, el teu sacrifici, els teus temors, la teva il·lusió, la teva fe, el teu bolígraf sempre a punt, diners sempre a sobre, enemic dels bancs, la teva petaca i les teves metòdiques cigarretes, les teves obligacions abans sempre que les devocions.
Potser mai no ens hem conegut realment, potser sovint no hem parlat el mateix llenguatge o simplement no hem establert una comunicació, o potser si que a la teva manera has transmès, quan calia el que calia. De fet sempre arriba el massa tard però si que sempre hem trobat el Pare a qui sol·licitar, el Pare que oferia abans de vèncer nosaltres el respecte, el Pare que ha tingut por de morir per que se sentia protector de tots nosaltres, el Pare patidor introvertit pels estimats, sofert com el que més i sorrut, tossut i mesell com deies tu mateix.
El Pare que durant el darrer mes has estat més a prop de nosaltres que mai i nosaltres al teu costat alleugerits per l'intercanvi de sentiments i serens tots davant d'una fi que tu intuïes.
Pare t'agraïm la vida que ens has donat i compartit, sabem que allà on siguis seguiràs exercint el teu protectorat.