El monstre

El seu cap no es movia ni un mil•límetre. Els seus ulls, en canvi, semblaven electrons. Al seu clatell podia sentir l’alè del monstre i uns estranys sorolls semblants a mots d’una llengua molt antiga i provinents del més profund dels temps. El seu borrissol s’eriçava i una sensació, no per més coneguda, menys aterradora, li tenallava tot el cos. Era la por, un terrible sentiment pel qual havia passat moltes vegades, però que mai arribaria a ser el seu amic.

- ¡Coño! – digué el monstre.

No va gosar contestar.

- Otro que está más callado que en misa, le tendremos que enseñar educación.

Va veure davant seu a la seva avia. Obria la boca com cridant el seu nom, però ell no sentia res, volia anar vers ella. Hi havia una força que l’impedia cap mena de moviment.

- Dile a la vieja que se mueva, ¡joder!

Tancà els ulls. Es va imaginar tota mena de desgràcies respecte a la iaia, com aquelles que havia llegit en aquells còmics underground que li robava al seu germà gran, i que estaven editats per editorials clandestines afins als moviments revolucionaris que havia vist un munt de vegades a la tele, el nom dels quals s’assemblaven molt a una tassa de cafè o del que fos.

“Propera estació: Sants - Estació. Correspondència Línea 3 i Rodalies Renfe”

Obrí els ulls. La riuada de gent una mica més i se l’emporta per davant. Just a temps la Rosario l’agafa de la mà.

- Som-hi Lluquet, que farem salat!

- Si iaia.