La gallina ha dit prou!

LA GALLINA HA DIT PROU!

Ara aquí, ara allà, era un no parar. Des que va sortir del seu poble havia intentat integrar-se el més aviat possible. Intentava que no se li notés el seu accent de més enllà del Delta, encara que quasi bé sempre se li escapava alguna. S’enyorava un xic de la seva terra, malgrat que sabia segur que algun dia tornaria. Havia estat decisió seva, necessitava allunyar-se de tot allò. Estava passant un mal tràngol amorós i per això li calia temps i no pensar gaire, tenir la ment ocupada que se sol dir. Tampoc es podia queixar, tenia una bona feina i es podia mantenir ell tot sol amb escreix.

Pràcticament havia fet de tot en aquella empresa. Però les sorpreses no s’acabaven mai, com va poder comprovar. Als amos els hi agradava molt la natura, però d’aquí a muntar-se una granja a la seva finca anava un bon tros. Quan hi anava es quedava flipant de la quantitat d’animals que tenien. El que li feia més gràcia era un porc vietnamita que quasi bé no podia caminar del gros que estava. Se’l quedava mirant embadalit, sobre tot quan es rebolcava en el fang fent estranys sons que semblaven de plaer.

Vicent li posava nom a tot, i el maleït porc no era una excepció, el nom que l’esqueia, segons la seva opinió era el de Mariano. Quan no el veia ningú cridava:

- Mariano! – el caparró del porc es girava cap a ell com dient “que vols?!”

Malgrat no ser de la casa es deixava tocar per aquell home. Al començament s’ha de dir que al Vicent li feia una mica de fàstic. Però com que eren bons amics, es va convertir en un autèntic plaer tocar a aquella bestiola pudenta. Quan tornava al despatx estava una mica neguitós de que la resta de companys no notessin la pudor a porc que feia. Era una olor que s’enganxava. Sembla ser que només la sentia ell, però era una mica molest per què es ficava al nas i no hi havia manera de desempallegar-se’n.

Un altre bitxo que li feia molta gràcia era un gall follador tot guapo i malcarat. El va anomenar Rodolf i en qualsevol moment esperava que es posés a ballar un tango amb alguna de les gallines que l’envoltaven. Amb aquest no eren tan amics, encara que havia de reconèixer que complia amb la seva feina a la perfecció. Cada cop que intentava apropar-se per acaronar-lo, es posava tot rígid com dient: que et passa desgraciat, et vols passar per la pedra a alguna de les meves lloques?, movent el cap i fent que la seva cresta semblés un vano. Amb molt de gust l’hagués fotut un cop de peu i a prendre per sac, però no era un home violent, al contrari, si podia evitar les baralles o els conflictes molt millor.

Per fi un dia tranquil!, va pensar mentre feia anar l’ordinador, tenia un munt de feina acumulada i, la veritat s’ha de dir, poques ganes de fer-la. De cop i volta li van passar una trucada.

- Vicent!, és la mestressa! – la telefonista hauria d’haver estat verdulaire, com li agradava cridar a la malparida!

- Sí?, digui? – va haver d’apartar l’orella de l’auricular del que cridaven a l’altre banda de l’aparell.

- Vicent, vine immediatament a la masia si us plau!

- Que passa? – va dir inquiet, no sabia per què però s’olorava que li tocaria el rebre.

- La gallina se’ns està morint! – no hi havia cap dubte, estava en estat de xoc.
Dintre seu va pensar: doncs mala sort!, jo que vols que faça?. I això va dir.

- I que vol que faci?

- Vine corrents!, l’hem de portar al veterinari, agafa el cotxe!

- Vaig de seguida – quin remei!, qualsevol li deia que no a eixa histèrica!

Una mica cagat pel que l’esperava va agafar el seu minúscul vehicle i va anar cap allà, sort que no estava gaire lluny.

En arribar va veure a la senyora vestida de pagesa però amb molta mala folla. Anava tota bruta, merda fins a les orelles, un mocador de quadres al cap, un pantaló que es podria endevinar que era texà, una brusa amb més taques que una zebra i unes botes d’aigua totes cobertes de fang i que li arribaven quasi bé fins als genolls.

Corria com una desesperada però sense direcció. Fent un símil amb la gallina, semblava a una d’aquestes aus quan les escapcen. Va anar d’un pèl que no es poses a riure, però va baixar del cotxe i va fer el gest d’ajudar.

- Puja al cotxe, corre! – collons, si acabava de baixar!

La senyora va agafar una pobra gallina que estava en un racó més quieta que un pal, i sorprès va observar com li donava un petó i li començava a parlar, com si fos un nen petit més o menys. En Vicent no sabia a on mirar, va sentir vergonya aliena i que millor per que se’t passi que parlar.

- Com et dius?

- Com que com em dic?, estàs molt graciós avui – la seva cara s’estava posant quasi vermella del tot.

- Nana. Estic molt malalta, no em facis parlar – així d’eixerida era la gallina.

- Jo em dic Vicent – va dir tot cofoi, li encantava fer amics de tota mena.

- Ja sé com et dius!, que t’has begut l’enteniment? – digué la mestressa amb la mosca darrera la orella – vinga!, no perdem el temps, arrenca aquest trasto.

- Si senyora.

Arrencà el motor i la senyora segué al seu costat amb la gallina a sobre. Va preferir no mirar per què la pudor a merda ja començava a escampar-se per l’interior del cotxe, que era prou petit però estava molt net i molt cuidat, com ha de ser.

- On anem? – perquè a algun lloc hauríem d’anar, va pensar.

Claudia, que així es deia la paia, li va cantar l’adreça i al sentir-la es va posar blanc. Era al mig de la ciutat que a aquestes hores semblava més una boja recerca d’aparcament que un lloc per a circular.

- I rapidet eh! – va manar la Claudia.

- Faré el que puga, a estes hores és un poc difícil.

- Prou excuses!, endavant!, i parla’m en català, caram!

- Vostè ja m’entén.

- Deixem-ho córrer.

I efectivament, només girar la cantonada ja va haver de frenar.

- Vinga!, a que esperes? – no es podia estar callada la mala puta!, va pensar en Vicent.

- Però que no veu que es impossible? – es va fer el màrtir.

- Doncs posa la sirena! – ni que fóra de la secreta!, va pensar.

- Però que diu? – li va sortir una mica groller, si hagués estat per ell li hagués dit: vaja’s vostè a la merda!

- No sé!, fes alguna cosa!

No se li va ocórrer res més que començar a tocar el clàxon traient un mocador per la finestra, com fan aquells que porten un ferit cap a l’hospital. Va funcionar a mitges. Alguns s’apartaven i altres aixecaven el dit índex amb una mena de salutació.

- No t’entretinguis, estic molt malalta – va dir quasi plorant la Nana.

- Faig el que puc ploramiques!

- A mi no em diguis ploramiques!, que t’has cregut! – la Claudia treia foc pels queixals.

- No anava amb vostè, parlava en veu alta – no gosava dir-li que estava xerrant amb la gallina.

- Ja parlarem tu i jo en acabat. Vigila!

Una mica més i encasta el cotxe contra una furgoneta plena de gitanos, si hagueren eixit tots hagués assemblat una manifestació, va pensar. La cosa va anar millorant i per fi van arribar a l’adreça de la clínica veterinària. Havia complert un dels seus somnis, dur una gallina a cal metge. A veure qui més ho podia dir.

Va aparcar on va poder i van entrar a córrer cuita a urgències. La cara de la senyoreta del mostrador ho deia tot. Semblava ser que gairebé mai li havien dut un au de corral, però ella era professional, molt professional.

- Que li passa a...

- Nana, així s’anomena – va dir en Vicent sense pensar i sense deixar-la parlar.

- Com saps el seu nom?, que jo sàpiga mai li hem posat nom a les gallines – va dir la Claudia.

- M’ho acabo d’inventar – no podia dir que li havia dit la pobra gallineta.

- Doncs que li passa a la Nana? – digué la infermera.

- Miri, està tota aixafada, quasi bé ni es mou, ja porta uns quants dies així. Jo és que sóc molt sentida pels animals – la mestressa va voler ensenyar a tothom qui manava.

- Se m’ha quedat un ou a dins i no el puc treure – va gemegar la gallina.

- Se li ha quedat un ou dins i no ho pot traure – repetí en Vicent.

- I tu que saps?, potser té un còlic nefrític – a la Claudia li emprenyava molt que la contradigueren.

- No es preocupin, ara mateix la mirem – en Vicent va pensar que per acabar així es podria haver estalviat la pregunta.

Se la van endur cap dins i a ells els van fer seure en unes incomodes cadires com aquelles dels hospitals. En Vicent tenia la mateixa sensació que quan va haver d’anar a acompanyar a sa mare a l’hospital. Va tenir un atac de pedra. Pel que li va dir el metge més aviat tenia un roca. Ho va passar fatal la pobra. Ell també, l’espera va ser terrible, sort que al seu costat tenia a una senyora, ja entrada en anys, que li va explicar tota la seva vida, des que va néixer. Era de Crevillent i ja se sap: Crevillent, mala terra, pitjor gent. Va ser fantàstic, encara ho recordava malgrat que havien passat ja uns quants anys. Ja seria morta o potser encara estava en aquella sala explicant el seu currículum a algú tant interessat com ell. Si fos monologuista ja tindria un bon tema per fer pixar de riure a la gent. De fet tenia un amic que ho era, va pensar en comentar-li quan el veiés. Estava tan boig com ell, li treia punta a tot el fill de puta, és el millor. Darrerament estava una mica apagat per això, però bé, tothom té ratxes bones i dolentes. El va conèixer en un banc, no de seure, si no de crèdit. El paio era una eminència en allò de les finances. Es feia creus de com va poder deixar una carrera tan brillant a la banca per dedicar-s’hi en cos i ànima a l’efímer món de l’espectacle. Molta gent va sortir guanyant en aquest canvi, sobre tot als que se’ls en fotia el meravellós món bancari.

Va sortir el veterinari, amb una cara de mala llet que tombava d’esquenes, que pel que es veia eren molt amples, és a dir que et clavava una bufetada i tornaves a casa plorant pels racons. Malgrat això quan va començar a parlar el seu posat va millorar bastant.

- Bé, al final l’hem pogut treure l’ou que se li havia quedat a dins. Ha anat tot com estava previst però s’haurà de quedar en observació aquesta nit.

Quan ja marxaven, la Claudia li va dir:

- Com nassos sabies que tenia un ou encallat?

- M’ho va dir ella – no sabia que dir-li i va optar per explicar-li la veritat.

- Com que ella?, parles amb la gallina?

- Si senyora, te un accent com els de la plana de Vic, vostè ja m’entén.

- Em sembla que t’haurem de portar a tu a urgències, però d’un psiquiàtric!

- No digui açò, perquè moltes vegades l’he escoltat parlar amb els animals.

- És clar, però ells no m’entenen!, no és el mateix.

- Això ho diu vostè.

- Vinga anem, deixem-ho córrer, ja tornarem demà a recollir-la.

- No em deixeu sola, si us plau – es va sentir de fons, la Nana estava una mica acollonida.

- Portaré a la mestressa, demà vindrem no et preocupes.

- Faig com si no hagués sentit res. Ai mareta meua, com dius tu!, parlar amb una gallina! – al final va riure encara que no li feia cap gràcia.

Quan ja anaven a sortir al carrer va sentir els plors de la Nana, se li va encongir el cor. Pobreta, va pensar, bé només és una gallina, demà la vindrem a recollir.
Estant ja a casa no es podia treure del cap els gemecs de l’animal i va decidir tornar a la clínica. En arribar el van deixar passar no sense algun que altre somriure maliciós. El van acompanyar a l’estància on descansava la Nana i els van deixar sols. Estava dormint, però quan en Vicent es va acostar una mica va obrir els ulls.

- Pensava que ja no vindries.

- És clar que sí, per qui m’has pres?, sóc molt complidor jo.

- Gràcies per venir, ja en trobo millor, però això d’estar sola no va amb mi. Rodolf sempre m’acaronava a les nits i em feia dormir.

- No et preocupes per res, de bon matí ja podrem marxar d’ací.

- No em portaràs un altre cop a aquella masia, veritat?, no vull ni veure a la Claudia, jo crec que m’ha passat això de l’ou per l’estrès que em provoca.

- A mi em passa el mateix. Ara tinc un poc de por que no em passe el mateix que tu, has de tindre en compte que si se’m queda un ou dins ho passaria fatal, només de pensar-ho ja em fan mal, els dos. No et preocupes, viurem junts – va dir en to jocós.

- Si? – va contestar de seguida Nana amb ulls d’enamorada.

Que s’havia pensat aquella bestiola amb plomes? Que ho deixaria tot per ella?, de fet vivia sol, la podria acomodar en qualsevol racó. Després de rumiar-s’ho una mica, li va dir:

- Quan isquem d’ací t’ensenyaré la teva nova llar.

- Gràcies estimat –pel que semblava la gallina era lletraferida, ja que entenia totes les variants de l’idioma.

Dit i fet, ben d’hora quan va arribar el doctor i li van donar l’alta, van anar directes cap a casa d’ell. Vivia a un àtic petitó però molt bufó al barri de la Guineueta. Ara tocava explicar-li a la Clàudia la nova situació.

- Que s’ha anat a viure amb tu?, estàs pitjor del que em pensava.
Per acabar-ho d’arreglar li va dir:

- Sí, hem decidit anar a viure junts.

- Sou parella? – va dir petant-se de riure, fins i tot es va tenir d’agafar per no caure.

- En certa manera sí. Veu algun problema?

- Cap ni un, que sigueu molt feliços – continuava rient la paia.

Van ser uns dies de molta felicitat. Dormien plegats i la Nana li feia petons al matí per què tingués un dolç despertar. Ell l’acariciava i li posava el dit al bec per jugar, ella l’obria com per mossegar-li però quasi bé no feia cap tipus de pressió.
No els hi calia sortir al carrer. Tenia una mena de pati en el qual la Nana feia les seves necessitats i campava al seu aire.

- Com ha anat el dia estimat?, t’ha tocat molt el que no sona la meuca de la Clàudia?

- Avui no. De tant en tant em pregunta per tu. Jo li dic, si m’ho permets, que vius com una reina.

- Com està Rodolf?

- L’enyores?

- Una mica si, t’haig de ser sincera, portàvem molts anys junts. Amb ell feia coses que amb tu no puc fer-les. A més a més les feia molt bé.

- Ho comprenc – La realitat era diferent, una guspira de gelosia va assaltar el seu cor. La volia tota per ell. Si anava calenta no era problema seu, ell portava molt de temps de celibat i no li passava res de res.

- T’agradaria anar a veure’l? – va dir per comprovar si en realitat l’estimava.

- Sí, molt – la Nina se’n recordava del fort que era el seu gallet i de com la defensava de tot perill.

- Si vols et porte a la masia, i així el veus.

- Estaria força bé, no et sap greu veritat?, també m’agradaria una mica d’intimitat, així que pots aprofitar per fer altres coses.

- Tranquil•la, no et preocupes - els seus pensaments eren uns altres.

Li va semblar entendre que la gallina havia dit prou. Prou d’estar amb ell. Amb el que havia fet per ella! Ell, que mai havia dut ningú al seu piset, va compartir el que tenia amb una lloca desmenjada i que no tenia on caure morta. Li havia salvat la vida!

Va anar cap la cuina. Va preparar una olla ben gran. Ja tenia menjar per demà. Seria un festí només per ell. Gallina vella fa bon caldo.