Bateria baixa

Un relat de: Victor Xec
BATERIA BAIXA.

No hi ha una segona oportunitat per a la primera impressió.

M’he oblidat de recarregar el telèfon. Sóc una mica despistat, un dia em deixaré el cap a sobre la tauleta de nit. M'adono del fet quan ja pujo a la furgoneta. Són les vuit del matí i la primera cigarreta és als meus llavis. És l’hora que aprofito per trucar a l’Elena i desitjar-li un bon dia. Gairebé sempre dormo a casa seva, però no sé, és un costum que tinc. Si no la truco trobo que em falta alguna cosa.

No patiu per mi, a la furgo tinc un carregador, ara l’endollo. Són d’aquells que donen les entitats bancàries i que no funcionen gairebé mai. Me’l va regalar ja fa uns mesos un tal Ramon en intentar encolomar-me un producte financer infal·lible a llarg termini. I dic intentar perquè no ho vaig veure clar i li vaig dir que li vengués a sa tia. Es veu que li vaig caure bé donat que me’l va lliurar sense haver tret res de mi.

Ja està, ja estic circulant i sembla que funciona, al menys s’encén una llumeta. Quan em pugui aturar la truco. Les carreteres són plenes com sol ser habitual a aquestes hores. Per acabar-ho d’adobar veig uns llums blaus i vermells que fan pampallugues. Quan m’acosto veig un cotxe-patrulla que està aparcat a la vorera. El policia em mira i em fa parar al voral mentre el seu company dirigeix el transit. Què collons voldrà?, porto el cinturó posat, el mòbil no està a la vista i no tinc GPS, no em cal, tinc una bona memòria i només em cal passar un cop per un lloc per recordar-me durant molt de temps. Això m’ha servit força per desenvolupar les meves feines. En tinc dues. Una és la que intento fer en aquests moments, que és la d’operari de reparació d’electrodomèstics. Sóc autònom, no us penseu. L’altre no us la puc dir ara. Si de cas mes endavant.

- Bon dia.

- Bon dia agent.

- Ha begut vostè alcohol?

- Ni gota, no és el meu costum començar tan d´hora – em vaig voler fer el simpàtic. Era molt estrany que a aquestes hores fessin controls d’alcoholèmia, si fos dissabte es podria pensar que era per la gent que tornava de les festes del divendres, però estàvem a dimarts!

- A quina hora comença llavors? – sembla ser que em volia seguir la broma. Estic segur que amb l’anterior govern municipal s’hagués estalviat seguir-me el corrent, ara eren mes condescendents amb els ciutadans tot i que a l’hora de multar-te tampoc s’ho pensaven gaire. La pela és la pela.

- Ho dic seriosament, entre setmana no tasto la beguda - No li vaig parlar dels cigalons que em fotia només sortir de casa al bar d’en Manel. Per sort aquell dia estava tancat. Havien operat a la seva sogra i va haver d’anar a un hospital de Lleida. Amb molt de gust s’hagués quedat treballant, que jo el conec, però també conec a la seva dona i entenc que hagués tingut d’anar cagant llets cap a la Paeria.

- Millor per la seva salut, no obstant anem a comprovar-ho, és un control rutinari no es preocupi – semblava un bon jan. Me l’imagino cassat i amb dos o tres fills. Segurament l’hagués agradat més un altre tipus de feina, tenia cara d’advocat o alguna cosa semblant. Estar tot el dia al carrer aguantant bous i esquelles era per acabar sonat. Ara mateix li diria: anem a can Manel a oblidar les penes.

Es dirigeix al cotxe-patrulla i torna amb un estri que crec endevinar que és un alcoholímetre.

- Si us plau, bufi pel filtre sense pausa fins a sentir un xiulet, no cal que ho faci molt fort.

- No es preocupi agent – vaig dir una mica tallant – ja m’ho han fet d’altres vegades.

Començo a bufar i em venen ganes de fer veure que toco la trompeta.

- Molt bé, anem a veure... – diu treien el filtre i donant-me’l de record. Just l’apilo amb els que ja tinc. Dec tenir cara de borratxo doncs cada cop que passo per algun d’aquests controls em toca la rifa.

Es fa una breu pausa.

- Sembla ser que avui ha fet vostè una excepció. Dóna positiu, 0,70 mg/l concretament.

- Com?, creu que així podria parlar tan tranquil?

- Doncs no ho sé, jo no bec mai i a més no el conec a vostè i per tant no sé com parla habitualment. No es preocupi, esperarem deu minuts i la tornarem a fer, és el reglament. Baixi del vehicle si us plau.

Ja en tens a mi, davant de l’autoritat, fent-me creus del perquè d’aquest resultat tan absurd. No havia begut ni una gota, almenys no recordo haver begut ni una gota. Que aixequi la mà el que estigui més fresc que una rosa a primera hora del matí. Jo no, us ho ben asseguro.

- Puc fumar?

- Millor que s’esperi a fer la segona prova, encara que no influeix en el resultat – dit això la vaig encendre i que sigui el que Déu vulgui. Se’n va quedar mirant com dient: anem malament nano!

Passen els deu minuts reglamentaris, que val a dir se’n van fer una mica llargs, i torna a començar.

- Ho sento, es repeteix el resultat. Haurà de deixar el vehicle i enviar a algú de confiança a recollir-lo. Ja rebrà una citació del jutjat. Li por caure una de ben grossa.

- Li ben juro agent!, no he begut res, si us plau m’ha de creure!

- No és qüestió de creure o no, la màquina és molt precisa, a més hem fet la prova dues vegades – ja està!, ja ha dictat sentència el malparit!, el que jo deia, advocat o jutge, tan se val.

Posen el cep a la roda. Abans de marxar obro la porta del copilot per recollir el mòbil, que em cau al pis. Començo a maleir, però m’haig d’aturar doncs veig una ampolla de whisky buida, al seu costat un matxet i unes calces ensangonades. Potser sí que he begut. La veritat és que intento fer memòria, però tot és negre com el carbó.

L’aire fresc del matí sembla que poc a poc em va aclarint les idees. Dels altres objectes, no recordo res. Bé, un so com un crit em persegueix, el començo a sentir en aquests moments. Algunes imatges inconnexes apareixen. Un cos de dona nua que xiscla histèricament el meu nom. És la veu de l’Elena. Jo me l’estimo!, però que collons feia amb aquell paio de la barba?, estaven molt a prop l’un de l’altre i s’estaven fent un selfie despullats els fills de puta!. Ningú m’enganya a mi!, que s’han pensat?, es meva!, maleïts tots!

M’haig de calmar. M’eixugo la suor amb el mocador. Abans de marxar necessito agafar els estris de la feina, ja agafaré un taxi, m’està esperant una histèrica a la qual no li funciona la nevera, si no vaig em talla el coll. Estic fins els nassos, per no dir fins un altre lloc. Darrerament només faig que donar voltes amb allò de tornar a fer de mercenari. Bona paga, pocs malts de cap i una mica d’acció. Aquesta és la meva segona feina, heu encertat.

Quan pugui sortir d’aquesta trucaré sens falta a en Robert. És el cap d’una mena d’esquadró. No m’haig de preocupar, sempre hi ha una guerra per fer el soldat. El meu destí és allà, al bell mig de la selva, entre micos i papagais, amb el meu fusell, el meu fidel company.

Obro per fi la porta del darrere. Tot obrint-la veig el cos d’un home cobert de sang, immòbil i amb uns ulls com a plats. La sang li va caure per la cara, deixant la seva barba d’un color vermellós certament impactant. Malparit, no et mereixies res més! Tanco de seguida, la boca i la porta, però no puc evitar que el seu braç caigui i quedi penjant, el torno a ficar ràpidament a dins. Sort que el policia no l’ha vist. Ja s’ho trobaran, perquè jo no penso tornar. Al meu costat els vehicles van fent aturades intermitents. Giro el cap i veig un nen un pèl grassonet que em mira darrera els vidres mentre xucla una mena de caramel. Potser ho ha vist tot. La seva cara, per això, és la mateixa que quan fa classe de matemàtiques.

Ara mateix truco a en Robert, no puc esperar a que tot això acabi. Aquell estrany gust metàl·lic torna a la meva boca. El mateix que sento cada cop que tinc l’enemic davant meu. És hora de tocar el dos, abans de que sigui massa tard.

Miro la pantalla del maleït aparell abans de fer la trucada. Només dues paraules: bateria baixa.


Més val agafar-s’ho així.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Victor Xec

4 Relats

2 Comentaris

1439 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00