El món li feia mal

No suportava no escoltar més aquell violí que feia rajar el dol de l'ànima més i més.
Aquells sons que eren tristesa i alegria, igualació directa a la vida.
La música -amb la qual somreia i quasi reia o somreia i petava plorant- s'acabava i hauria fet una estoneta d'una neteja de la qual li era impossible fer net.

No suportaria, no, deixar d'escoltar aquells planys, aquella mel que corcava i a la qual s'hi havia avesat, només perquè així li havia vingut. Un petit gran canvi en la seva realitat.

Sense aquell ajut, abans, es despertava amb una migranya insuportable.
No volia obrir els ulls cap matí: s'activava el pensament. S'activava. "No t'engegis, calla!". Al cent per cent burleta, anant a la seva, invencible, la ment començava a punxar, com un pus malparit. I la botiguera jubilada i sense família es rendia a la pena i l'allargassava amb més i més exemples, cadascun d'ells dolorós, terrible, inaguantable, pesant. Els buscava des de l'inici de l'existència i més enllà, atàvics i ancestrals. Patia per la gosseta que li havien atropellat sense mirar prim, per la fam al món, per la contaminació, per l'explotació, per les violacions, per les armes, per l'ús de les armes, pels innocents, per les mares que perdien els fills, per la terra que es colgava sota el ciment, per la droga, per l'alcohol, pel cosumisme in crescendo, per les incongruències de tota mida. Ocupava un Gran Minut així. La consciència se li feia insostenible. Com se li havia creat aquell garbuix repetitiu i expansiu que l'impedia veure/beure el mig got ple?

Des que havia plegat del negoci, feia quasi un lustre, se li havia dibuixat l'escletxa, un desequilibri vital. Passava el dia com una ànima llàngida quasi còmica passejant-se afectadament pel balcó mirant al cel, buscant la llum entre els núvols que sempre veia.
Aleshores ja no llegia el diari ni escoltava les notícies. No aguantava més farciment.

Ningú no la mirava ni l'ajudava. La gent vivia moments absorbents i escanyaires, individuals situacions que no soportarien ni un minut més. El temps esdevenia un minut mal comptat, semblava eternitzar-se. Calia acostumar-s'hi, no hi havia volta de fulla, la qual requeria una dosi d'egoisme, que era una protecció força mal apresa, consensuada, però que tenia una altra vessant: la voluntat de supervivència.

El destí li va regalar el violinista, que potser era un acordionista o un guitarrista o un pianista. No l'havia vist mai, tot i que l'imaginava perfectament. Un dia li compraria una coca de sucre ben cruixent, agraïda.

Però aquell dia no se'n feien, el mateix dia que la dona ni va obrir els ulls ni va atabalar-se ni va escoltar el virtuós. Va ser el dia en què no hi hauria cap minut tustaire, per fi.


**********
I EL COMENTARI DE LA JUGESSA (jovincdunsilenci)

Aquest és el relat que ens ha enviat una de les germanes de mena guiga. En ell, l'autora explica com és la vida o, si més no, com discorre el pensament i anar fent d'una botiguera jubilada i sense família, en una casa a la que comencen a arribar els sons d'un violí, provinents, supose, d'una llar veïna. I es que la dona gran del relat de la Touch..., pateix per tot i per tots, desgràcies, les personals i les dels altres, perquè és sensible, potser en grau una mica extrem. No passa res ni ningú pel seu voltant, a excepció de la música, i això fa que ella desitge ara despertar i escoltar els sons que li desfan el dolor, per una estona, i l'allunyen de les cabòries; abans que el violinista arribara hauria preferit dormir per no haver d'omplir eixe Gran, tustaire, insuportable Minut. La música la fa riure i plorar, plors i rialles que necessita, emocions que s'activen i que d'altra manera no experimentaria: vida a la fi. Tot i patir una depressió, cosa lògica en el seu estat d'abandonament, ningú no l'ajuda, i manca de comunicació amb els altres, ella segueix mirant el cel cada dia, té l'esperit sa, i, com que és de natural agraïda, vol comprar-li una coca al virtuós que, amb sons, li espanta una estoneta les agrors. Ella mai no l'ha vist, només pot imaginar-lo Però ja no suportaria una existència sense aquells sons com únic acompanyament de la seua existència. Al dia següent, ni al forn es fan coques de sucre ni ella es desperta.
Els mots obligats estan col·locats de manera que aprofiten al lector per visualitzar i comprendre el que li passa a aquesta dona:

... se li havia dibuixat l'escletxa, un desequilibri vital…
… com se li havia creat aquell garbuix…
… buscant la llum entre els núvols que sempre veia...

El relat transcorre de manera fluida i aconsegueix dibuixar molt bé el personatge i capbussar-se en la seua personalitat tendent a veure el got mig buit, però es que si afegeix el fet que ningú no la mira, i ací voldria remarcar una frase que, considere, és clau per entendre de què va tot açò, perquè enllaça molt bé amb el relat que presentes al concurs: la gent vivia moments absorbents i escanyaires, individuals situacions que no suportarien ni un minut més. L'atmosfera és intimista i el tractament del personatge demostra sensibilitat i compromís amb les persones que pateixen el drama d'estar soles: apropes al lector la dona, fas que sintonitzem amb ella i que ens colpege la seua tendresa i el seu drama, la manca d'amor que pateix. M'ha agradat.