El meu refugi

El meu refugi no té parets,
però amb ell em sento embolcallada,
no té sostre,
però em protegeix
dels llamps i els trons que moren al meu cap,
no té una porta,
però sempre m'he sentit ben rebuda,
no té finestres,
però em mostra el món
des del seu punt de vista.
El meu refugi em protegeix,
em cuida,
em calma.

Fa uns dies que he trobat esquerdes,
en la seva estructura, en els seus pilars.
Que puc fer si el meu refugi necessita refugiar-se?

Perquè el meu refugi no té parets
que es puguin arreglar amb maons.
Ell quietud, un bosc atapeït de plantes,
corriols plens de branques i fulles seques.
I jo, amb el meu vent de tramuntana,
esbraono els animals que bramen i destorben el silenci.

No puc arreglar el seu sostre
amb totxanes ni una flassada.
Ell és mar en calma,
i necessita postes de sol
que reflecteixin tota la gamma de vermells.
I jo, amb la meva tempesta
només afegeixo núvols
que enfosqueixen els colors del cel.

No puc arreglar la porta,
ni collar les finestres.
Ell es recerca,
la ruta que arriba fins al cim més alt
de la muntanya més llunyana,
amb l'esforç,l'espera,
la perceverança.
I jo, foc impacient, intens, juganer,
destorbo el camí i no deixo avançar.

Com puc oferir-li calma si sóc tempesta?
Però el meu refugi necessita protegir-se,
jo necessito protegir-lo,
així que...

Agafaré el meu foc, els meus trons,
el meu vent i em tornaré huracà.
I l'embolcallaré,
amb cura de no tirar-lo a terra.
El posaré al meu centre,
allà on tot està en calma,
on la tempesta esdevé silenci.
El protegiré de tot soroll,
de tot incendi,
de tot llampec.

Perquè es guareixi i es torni fort,
perquè les seves esquerdes es regenerin.
Perquè pugui contemplar el sol sense núvols,
la pluja sense trons,
el bosc sense brams.

I aixi esdevindré refugi.