El Lloret perdut

Igual que espera la roca
el retorn de cada onada,
allí resta la dona marinera
dalt del turó, vora la mar.
L'esguard fitant l'infinit,
la mà,
l'adéu,
enlaire encara,
no sap que tot s'ha perdut
per la cultura de consum i oblit.

Com petjades en la sorra
que l'aigua esborra lentament,
així colgaren aquest poble
sorolls, llum i ciment.
Ciment que ofega la terra,
soroll que emmudeix l'ocell,
llums robant la nit d'estrelles,
són presó del nostre temps.

Recorda la vella alzina
un passat no pas llunyà
un poble de la mar vivia,
entre pinedes i alzinars.
Veu voldria tenir ella,
com la gavina riallera,
per burlar-se dels qui diuen
que estimen aquesta terra.
Alzina que no tem
ni sequeres ni glaçades
ni l'embat de tramuntanes
pateix impotent les ferides
que li causa la mà humana.
Però ella tossuda rebrota
i escampa al sòl bocins de vida
que són el somni d'un futur
més gloriós,
i més lliure.