EL LLETXUT

L’existència del nostre protagonista s’inicia com la de qualsevol altre homínid: del cony de la seva mare, aclaparat per moixaines i mostres de estima omnidireccionals, i embolcallat per una aura sobreprotectora d’amor parental.
Durant la seva infantesa no va ressaltava per res en especial. Més aviat, va passar desapercebut. No obstant, fins i tot havia despertat la passió d’alguna companya d’escola, que anònimament li havia fet saber que “a algú” li agradava, amb una noteta entregada per una missatgera còmplice; i com molts altres, havia conegut el sabor del nèctar que suposa –a aquelles edats- el valuosíssim premi d’un petó al arxiconegut joc de “el conejo de la suerte”.
Els fets extraordinaris van començar durant la pubertat. Igual que la resta de joves, els efectes que suposen aquesta etapa de la vida –grans i pèls per tot arreu, entre altres canvis típics d’aquest període- van afectar-lo. Però a ell, a més, se li va començar a desenvolupar una inexplicable lletxor. Inexplicable en doble sentit: perquè ningú en coneixia els motius, i perquè es tractava d’un fenomen indescriptible. Els seus pares, preocupats, el van portar a un dermatòleg. Sabien que el problema no era de pell, però la falta de professionals en aquest camp i la desesperació no els hi va deixar altre sortida. El metge, entre perplexitat, temor al que estava veient, i impotència per no conèixer cap solució per aquella reacció facial, li anava receptant cremes exfoliants. De gra gros, molt abrasives, a veure si en anar rascant li marxava la lletxor per alguna banda.
Va utilitzar aquest mètode fins a la cinquena consulta, un any després. El metge, en veure que el seu sistema no tenia cap mena d’efecte, ja que l’estat lletxil del pacient empitjorava de manera exponencial, va decidir posar fi a aquell despropòsit. Va retornar tots els diners que li havien abonats fins al moment i els hi va suplicar que pel que més volguessin però que no es tornessin a acostar per allà, que per a ell, tractar aquell cas era un “tortura”.
Durant aquest any el nostre amic va anar experimentant repetides mostres de rebuig. No el deixaven entrar a bars ni discoteques “per lleig”, la gent el mirava de reüll pels carrers, els nens l'assenyalaven mentre els pares els hi baixaven el braç dient-los-hi que no es senyala a la gent -mentre el miraven de reüll-, els amics cada cop l’anaven a veure menys i utilitzaven excuses més estrambòtiques per evitar-lo... però va ser la reacció del metge, i la seva mirada entre compassió, fastig, terror i incomprensió que va fer-lo adonar del que havia passat. S’havia convertit en un lletxut. El més lletxut de la història, deien alguns experts. Qualsevol altre fita aconseguida per ell que passés al llibre Guinness dels rècords, als annals de la història, l’hauria alegrat moltíssim. Però en aquest cas va quedar profundament destrossat. A partir de llavors va prendre la decisió de ser fort, de no deixar-se vèncer pel que opinava la gent. Al cap i a la fi, es tractava d’un prejudici estètic, ja que durant tota les seva vida li havien estat ensenyant que la bellesa està a l’interior.
Va anar a viure sol per facilitar la vida als seus pares. I ells li van estar molt agraïts –en silenci-: van poder tornar a caminar tranquil·lament per casa seva sense l’ai al cor de poder creuar-se amb el seu fill al final del passadís. Després va decidir de continuar estudiant. A distància, és clar. I per pagar-s’ho va començar a treballar de teleoperador.
No era l’estil de vida que havia somiat, però li permetia anar tirant. Es relacionava amb el món exterior mitjançant xats. Mai intercanviava fotos seves. De tant en tant algun vell amic de l’escola el trucava per veure com estava i com li anava la vida. Mai quedaven. També veia la família de tant en tant. Però ells ja van procurar maneres de no veure’l a ell: quan els visitava li tenien preparat un accessori per posar-se al cap. No era una simple careta de paper, ni una bossa de plàstic. Tampoc una saca, ni la bossa d’anar a comprar pa, ni res semblant teixit amb roba de mala qualitat. Es tractava d’una peça feta a mida d’un vellut molt suau que havien comprat expressament per aquest fi. Li havia cosit la seva àvia, que tenia molta traça amb la màquina, i li havia deixat els forats justos per veure, respirar, i menjar còmodament. No es va deixar ni l'afectuós detall de brodar-li les seves inicials. Al final, al cap d’un temps, tots ho van acceptar amb absoluta naturalitat, i ja ni es feien comentaris sobre el tema: quan ell arribava a casa dels seus pares, es posava la caputxa –així l’anomenaven- i saludava a tothom.
Amb el pas del temps va anar a agafant afecte al fred, i especialment, a l’hivern, ja que era l’única època de l’any que podia sortir amb certa naturalitat. Es posava gorro, bufanda i ulleres de sol, i podia anar a passejar sense aixecar més curiositat que la que aixeca algú que va molt abrigat. A l’estiu, en canvi, les passava putes. Quan feia calor sortia les vegades justes i necessàries, i prou. Anaven passant els anys, i el nostre amic es va anar fent un home -lletxut, però madur- i mentre anava descobrint trucs i sistemes per portar una vida cada cop més facialment normal, va rebre una trucada que li va canviar la vida.
Es tractava del director d’un circ de reconeixement mundial que demanava pels seus serveis. Estaven renovant la plantilla per afrontar amb èxit la nova temporada, li havien arribat molt bons informes sobre la seva lletxor, i comptaven amb ell. Li va fer saber la substanciosa suma de diners que li abonaria anualment, i que si li anava bé es reunirien la setmana següent per veure si els rumors sobre la seva espantosa cara eren certs o es tractava només d’una llegenda. Va accedir a tot i va confirmar-li la cita. En penjar el telèfon no es podia creure el que li havia acabat de passar. El primer que va fer va ser donar-se un cop amb la mà plana al front al preguntar-se com és que no hi havia caigut abans. El circ! Era perfecte per a ell. Viuria a cos de rei, voltant per tot al món com si fos una estrella, i l’únic que hauria de fer és sortir a donar una volta a la pista perquè li veiessin la cara. I ja està. No calia ni entrenar.
Al cap d’una setmana es va reunir amb el director, i no el va decebre. Van firmar el contracte i es va integrar al grup itinerant immediatament.
Es va crear una gran expectació al voltant de l’esdeveniment de presentació en públic de “l’home més lletxut de la història”. Les entrades es van vendre com xurros aquell dia. Es van repartir garzales entre els assistents, que aquell dia eren molts -la carpa estava de gom a gom-, avançant-los el que estaven a punt d’admirar. La gent va anar deixant passar la resta d’actuacions amb certa indiferència. Els lleons domesticats, els pallassos, els trapezistes –sense xarxa-, i també els ossos polars que ballaven sardanes. Tots ells van ser aplaudits, perquè l’espectacle era entretingut i s’ho mereixien. Però estaven allà per un motiu concret. De tant en tant se sentia algun crit solitari sorgit de la multitud que reclamava: “Volem veure el lletxut!”.
Finalment va arribar el moment esperat per tothom. Es van apagar tots els llums, i el narrador va presentar: “Senyores i senyors, nens i nenes, amb tots vosaltres... el major lletxut de la història!”, i es va encendre un sol focus que il·luminava un punt molt concret de l’escenari. El nostre protagonista estava darrera la cortina, nerviós com mai –ja que no tenia experiència en aquest tipus de situacions-, fins que aquesta es va anar aixecant lentament. Va començar un murmuri general, finalment se li va veure la cara, i es va entonar un “Oooooh!” a l’uníson. Ell es va sentir alleujat. Entre un rerefons d’arcades i vòmits, va fer la volta amb orgull. Per ell era una volta d’honor, eren passos cap a la glòria.
En acabar-la, els seus companys el van felicitar, sense mirar-lo a la cara. El director igual. Li va estrènyer la mà, mirant cap al terra. Aquell dia va ser el més feliç de la seva vida. Era el primer cop que l’elogiaven per la lletxor i ell d’això en tenia molta.
Però aviat va acabar la bonança.
Les crítiques van ser severament dures. Van acusar l’espectacle de pornografia de la lletxor, d’una mostra grotesca d’un fiasco de la naturalesa. Que una cosa és la dona barbuda, i l’altra aquella aberrant cara. Els mitjans de comunicació més sensacionalistes es van atrevir a dir que aquesta atrocitat s’igualava a mostrar malformacions causades per la catàstrofe de Chernóbyl. A més, van començar a especular sobre la possibilitat de que fos el monstre resultant d’alguna pràctica de zoofília entre un humà i algun animal.
Fins i tot la comunitat científica se'n va fer ressò. Va classificar aquella exhibició com una superació dels límits de la tolerància i comprensió humana, i va reobrir vells debats com ara el d’on venim, quina és la nostra funció a la terra, i si realment existeix vida extraterrestre.
Davant de tanta pressió social, el director del circ es va veure obligat a rescindir-li el contracte. Es va disculpar i li va dir que ho sentia molt, però que era això o la fallida del circ. I així va acabar el seu pas pel circ: una sola actuació i carregat de diners.
Aquest contragir inesperat en la seva vida i carrera “artística” va ser el seu escac i mat. La decepció va ser devastadora.
Aquell vespre, després de repassar el seu àlbum de fotos familiar, on ell sortia –a totes les fotos- d’esquenes, amb les mans a la cara, o amb aquesta pixelada amb Photoshop, es va apuntar sota la barbeta el canó d’una Desert Eagle .50 que havia aconseguit al mercat negre aquella mateixa tarda. Mentre li anaven baixant llàgrimes cara avall va tornar a recapacitar el que estava a punt de fer. Que ja no el volguessin ni al circ li va reafirmar en que no tenia cap mena de futur. Va prémer el gallet.
Van tardar una setmana a descobrir-lo, quan la seva família va alertar a la policia que no els havia estat contestant a les trucades durant la darrera setmana.
En esbotzar la porta van veure quin era el panorama: al bell mig de la sala d’estar, esterniat al sofà amb el cap esbardellat. El procés de descomposició ja s’havia iniciat. Aquella imatge era insuportable per qualsevol esser humà, i tots les forces i cossos de l’estat van haver d’evacuar el pis.
Després d’un tens gabinet de crisi, les altes autoritats governants van arribar a la conclusió que ningú era capaç de moure el cos, ja que inevitablement haurien d’establir contacte visual amb la víctima. Així que deixarien que la natura seguís el seu curs, i que esperarien que la lletxor –tota orgànica- es descomposés amb el temps. Van desallotjar els veïns del bloc durant el temps que fos necessari, els van indemnitzar –tot a càrrec de l’administració-, i van decidir que l’enterrarien com Déu mana quan els encarregats fossin capaços de recollir les restes encara no descompostes.
Trist final. Podrint-se –literalment- al sofà de casa seva. La notícia es va tractar per sobre en els telediaris i premsa escrita nacionals, sense imatges –per no ferir la sensibilitat de la gent- , i mai més es va tornar a parlar del tema. Sense cap homenatge pòstum, ni estàtua, ni programa especial a la televisió local, ni musical, ni pel·lícula-documental on es veiés la seva faceta més humana. Ni una trista placa.
Així és com acaba la història del lletxut. Però no un lletxut qualsevol, sinó el major lletxut de tot el transcurs de la humanitat.