Un pols

Un relat de: Sakero Stailes
- Veus aquell d'allà? És en Majoral -Fan una pausa per observar-lo- Mira quins braços... Aquest tiu estiba socs com si fossin palotes -Dibuixa un lleuger somriure-. Sense esforços. Suant sí! Perquè tot el sant dia està suant. Com vos que no sui amb tota la garnatxa que arriba a beure. Aquest boit l'he vist buidar una bota entera. Aquí mateix. Una que havia encetat ell eh. La que tenen allà dins. És aixis – Fent un cercle amb els seus braços, acompanyat de moviments de tota mena per acabar de descriure-la- I una aixeta del broc gros, que fa goig de veure-la rajar. Doncs tota ell sol!
No vos pas un trago?
El seu company va assentir amb el cap, i va començar a reorganitzar les ampolles que tenien sobre la taula per fer lloc a dues més.
Va recordar un dada molt interessant per aportar a la conversa, però el seu interlocutor no hi era, ja estava demanant a la barra.
Quan va tornar carregat, l'embriaguesa i els seus efectes secundaris van fer que comencessin efusivament un nou tema, oblidant per complert el que estaven debatent.
No va ser fins un parell de rondes més tard que van reprendre la qüestió dels forçuts.
- I aquell salvatge diu que no té collons de degollar els cabrits. I saps que fa per matar-los? Els estimba marges avall! Els tira taltabaix d'un estimberri alt com aquesta casa -Mentre senyalava la del davant del bar, que veien a través de la finestra.- Quin animal! No sé quin poti-poti deu trobar allà baix...
- Ara que parles de cabrits. Saps en Jai Mut? L'altre dia es veu que va matar una vaca d'un cop de puny. Estaven allà amb en Vilanova, condeint el bestiar, quan de cop va arribar una vaca ferida per una rea mal clavada. Encara la portava entaforada al cul. Es veu que cardava un bufar! Estava emprenyada la mala puta. Els volia tossar, i en Jai, de l'espant, perquè clar, no sé l'esperava, li va cardar un massassu entre cella i cella, que, je! No ho explicarà pas aquesta. Ho va fer així, amb les dues mans – I li ensenyava el mètode que havia utilitzat, ajuntant les mans en un gran puny, i amb els braços estirats, els va moure de dalt a baix.
- Collons quin foll! Ja devia anar mamat.
- Segur.
Van riure i van escurar els beures.
En un rampell de clarividència, empès per l'eufòria del triomf de la seva batalleta, el company va fer sonar l'ampolla sobre la taula, mentre deia:
- M'atreviria a dir que és més valent que aquell vedell d'allà, en Majoral.
Per l'altre interlocutor aquestes paraules li van sonar com si li proposes aberracions sexuals a la seva filla. Li estava ferint l'honor.
- Calla burru! Això mai! M'hi faria anar el que vulguis que en Majoral li esclafa els collons sense miraments a aquesta tita carmellosa d'en Jai Mut.
- No sé, mata vaques en Majoral?
- Que jo sàpiga no. Però no tot és matar vaques... Mmm, que pot fer?
- Poden fer un concurs de menjar allioli.
- Ostia que ets cap de congre! Els concursos de menjar allioli són de mariques. Encara en vindria un d'aquests experts en “gargamella profunda”, s'ho faria baixar tot directe al pap, i cardaria aquest parell de bordegassos.
Els dos van riure amb escarafall, un riure que van tallar en sec.
- Ja sé que farem. A la vella usança. Un pols.
- Vingui'ns.

L'aposta segurament s'hauria quedat aquí si no hagués sigut que just en aquell moment va entrar per la porta, cridant, en Jai Mut.

Els dos apostants van intercanviar-se mirades desafiants, i cadascú va anar a parlar amb la seva aposta.
Els van convidar a algun got, i van pactar que es repartirien l'aposta. Com a curiositat, els tant per cents no van ser acordats iguals a les dues bandes.
De seguida els van tenir convençuts, i com la pólvora va córrer la veu del gran esdeveniment. Uns voluntaris van col·locar una taula al mig del menjador, amb dues cadires, perquè l'espectacle no perdés ni un instant en temes logístics.
Els ànims es van caldejar de seguida, i ràpidament ja hi havia taules plenes de bitllets en apostes.
Sense preàmbuls, va començar la competició.
Es van col·locar, van donar el bram de sortida, i tal i com estaven, no es van moure.
La tensió era present, però el moviment era mínim. La igualtat absoluta. La diferència era imperceptible.
Algun agosarat comentava haver vist fum sortint de la junta entre les mans. De totes maneres, amb fum o sense, la mateixa posició invariable es va mantenir durant una hora i cinquanta-tres minuts per ser exactes. Les faccions de la cara dels dos eren dos camp de batalla, on la suor s'atrinxerava a cada una de les arrugues.
Tanta estona d'adrenalina s'havia convertir en odi, i saltaven guspires.
Després de tota aquesta estona de pols inamovible, amb l'expectació creada a tot el seu vol, de sobte la taula es va convertir en protagonista. No va aguantar més la tensió que li transmetien els dos colzes, i la superfície va quedar esbotzada, amb els dos braços encara agafats.
A més de la taula, es va trencar el clímax, i també els ànims dels adversaris.
En Jai, en un fogot d'ira, es va aixecar d'una revolada, i el va descarregar en els mànecs del futbolin. Era de tanta intensitat, que la fusta que manté els pals en els rails es va anar estellant lentament, fins que va cedir totalment i es va quedar amb els dos pals a les mans. Un cop recobrat de la caiguda de cul, i de familiaritzar-se amb les dues eines que empunyava, es va adonar que tenien forma d'espases, i que podien ser unes bones armes. Va mirar en Majoral.
En Majoral encara estava assegut, amb el colze entaforat a la taula, mirant-se incrèdul el braç. Quan va adonar-se que en Jai anava armat, va afanyar-se a armar-se ell també. Sort que el bar brillava per la seva variada decoració a les parets.
Va optar per un cap de cérvol majestuós que havia caçat el propietari. Li va trencar la cornamenta per les arrels, i va llençar el cap i el seu suport de fusta a en Jai. De seguida ho va tenir esmicolat, però havia alentit el seu avanç. Temps suficient per col·locar-se bé les banyes. D'una manera innata, ja que mai abans havia tingut unes banyes a les mans, i menys les havia fet servir d'arma, va començar a desplegar una defensa implacable. Les utilitzava d'una manera molt semblant a la dels sais (1). Li anaven molt bé per aturar les envestides dels pals de futbolin, i momentàniament, encallant els jugadors amb les punxes, els deixava inutilitzats. Però mai guanyaria amb aquelles armes, ja que eren molt curtes respecte les del seu adversari. Mai arribaria a contactar amb el cos de l'oponent. De cop va tenir una brillant idea. Va tombar la màquina de dards per sobre el Mut. El pes el va fer caure per terra. Ell va afanyar-se a escapolir-se darrera la barra.
Allà va obrir el tanc refrigerador de la cervesa, i va arrencar el serpentí de coure per on passa el beuratge.
D'una forma sense explicació física alguna, va començar a manejar el tub com si fos una corda, i quan el va tenir del tot desenrotllat, va fuetejar el terra.
En Jai ja s'havia tret la màquina de sobre, i encara estava situant-se quan va sentir el cop del coure a terra.
Es va girar, i va veure en Majoral armat amb una banya en una mà, i a l'altre un tub de coure desplegat.
La ràbia no el va deixar pensar, i en un acte reflex va començar a córrer cap al rival, cridant, i amb els pals alçats, formant una creu.
En Majoral va aixecar el coure, va llançar una etzibada amb el tub i va enrotllar l'extrem a un jugador del pal del futbolin. Amb una altra etzibada li va treure l'arma.
Mentrestant, la gent s'havia espantat molt, però ningú va fugir. Tothom volia veure aquell impressionant espectacle de lluita rural. Algun espavilat va aprofitar la situació extraordinària per encendre un cigarro, i poder fruir, després de tant de temps, d'una copa i un tabac dins un bar.
El pal tret de les mans d'en Jai va anar a petar, amb tota la mala sort del món, a la panxa del mentor d'en Majoral. Com la vaca, però aquest no va ser a temps de tossar.
Es va posar tant nerviós, que va començar a xisclar i a moure's com un desesperat, xocant amb taules, cadires, el futbolin, la gent... Ell mateix, amb l'ajuda dels jugadors, es va destrossar per dins, i va caure rodó ben esbudellat. Fetge, ronyons, melsa, i intestins escampats al terra ronyós d'aquell ring improvisat.
L'altre mentor, sobrepassat per la situació, estava aterrat. De cop tot anava malament. El seu interlocutor, amb qui havia organitzat tot aquesta festa, estava brutalment escampat pel terra del bar.
Va voler aturar “allò”, que ja no arribava a comprendre, dient-li a en Jai Mut que pares, que s'havia anat massa lluny.
Va tocar-li l'espatlla, i aquest de l'espant i la tensió, li va etzibar un ganxo d'execució perfecte que el va fer volar pels aires. La sort no estava en l'ambient d'aquella taverna de poble: aquell infeliç va anar a petar de dret al cap de senglar medalla d'or que també estava penjat com a trofeu al menjador.
El seu cos va quedar empotrat al cap de l'animal, amb el morro travessant-li tot el tòrax. Els ullals van fer de falca durant uns segons, però al cap de poc es va desplomar, sense vida, de caps a terra. La imatge, deixant de banda la desgràcia que significava, era graciosa: semblava que el porc hagués recobrat la vida i l'hagués atacat, amb tota la sang que li regalimava pels ullals i la llengua.
Tot va anar molt ràpid: de l'acte ludicofestiu que suposava la competició de pols, amb un moment va esdevenir en una baralla monumental, i de cop ja hi havia dos morts fets trossos. El terror i la desesperació regnava al menjador i al bar. Tot anava de crits, hòsties i espentes. Ningú sabia que havia passat, que fer, ni que passaria.
Alguns van marxar, altres es van amagar, i alguns es va quedar paralitzats, com estaquirots al mig del pas.
Els dos lluitadors van sortir de la seva follia cega, i van entrar en raó.
- Mecagumdeu, això ha arribat massa lluny! Semblem beneits aquí xafant-ho tot i ferint a aquests desgraciats. Al final ens farem mal. - va dir en Majoral.
- Je, ja ho pots ben dir. Mira quin merder hem cardat.
Els dos van mirar el panorama que havien causat, però amb una naturalitat i parsimònia no normals en aquella situació.
- A suara estava rumiant... això ho arreglarem amb una competició de menjar allioli!
Als dos els va semblar bona idea, i es van intercanviar un riure sorneguer.
Es van abraçar i travessant el caos i destrucció que els rodejava, va encaminar-se cap a la porta.
Per ells al final no havia estat un mal dia. Tenien un amic nou.

(1) Arma ninja japonesa. Es creu que va ser una eina agrícola que es va convertir en arma, però també s'afirma que va evolucionar des d'un principi com una arma.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Sakero Stailes

5 Relats

0 Comentaris

2426 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor