Cercador
LA FOTÒGRAFA
Un relat de: Sakero Stailes- Compartir:
Des d'allà dalt la panoràmica seria perfecte. No hi havia volta de full ni discussió.
Una escala metàl·lica, rovellada fins a a l'últim neutró, però encara en peu, majestuosament col·locada perquè, tal dia com avui, ofereixi el punt de vista idoni.
La fotògrafa dona una volta de reconeixement a l'estructura, entreguardant els desperfectes i calibrant el grau de seguretat que oferia.
Finalment, després d'inspeccionar a fons el que la vista pot copsar i vacil·lar durant una estona, decideix pujar-hi: la foto s'ho val i si espera més, la llum ja no serà la ideal.
Així que, amb cura, la fotògrafa s'enlaire vigilant escaló rere a escaló, que no li caigui tot per sobre. Passos lents, però ferms i decidits. Els ferros grinyolen, però l'escala manté la forma.
Arriba al punt màgic on l'enquadrament és perfecte. És, fins i tot, millor del que s'havia imaginat. Es prepara el terreny: estén el trípode, el calça bé; col·loca la càmera al seu lloc; revisa l'obertura, la velocitat, l'ISO, el balanç de blancs...* sembla que ja està tot a punt. Prossegueix a disparar. CLAC-CLAC. Ja la té.
La imatge s'emmagatzema a la targeta de memòria, amb el seu pes corresponent, però amb tanta mala sort, que resulta ser el suficient perquè superi la resistència de l'estructura, i de mica en mica, s'esfondrin tots i cadascun dels elements metàl·lics que conformaven el que abans havia sigut una escala. És tal el col·lapse, que ni el primer escaló queda en peu.
La fotògrafa, malauradament, mor en l'accident, però la càmera es salva. Aquestes càmeres d'avui en dia farden de ser molt robustes, resistents a inclemències meteorològiques i difícils situacions, perquè la teva única preocupació sigui aconseguir una bona foto. En aquest cas, va resultar cert.
El descobridor de la desgràcia també ho és d'una obra mestra, o això diuen els entesos en la matèria. En qüestió d'una setmana va donar la volta al món en pantalles de televisió, premsa escrita i Internet, on els fòrums de fotografia bullen en acalorades discussions que allà, virtualment, es produeixen. Hi ha dues posicions diferenciades: els que creuen que per aconseguir “la millor foto del món” els medis no importen, i que per tant, si és necessari es dóna la vida, i els que no, i hi havia milers de maneres d'exposar-ho.
Mai es van posar d'acord ni s'ha arribat a cap conclusió consensuada. Mentrestant, els diners generats amb la fotografia (samarretes, tasses, encenedors i articles varis) se'ls embutxaca la seva parella i els seus fills, que encara no són majors d'edat i per tant, encara no poden fer ús d'ells.
Estaven ansiosos per fer-se adults.
* N. Del N.: Cal puntualitzar que es tracta d'una fotògrafa de nova generació, de la digital. Va passar-se molts anys defensant a capa i espasa la integritat, la naturalitat de la textura del film, i les seves innumerables qualitats i calidesa de la foto de tota la vida, envers la fredor, mecanització i artificialitat de la fotografia digital. Finalment, però, va acabar claudicant, i afirmant que el tema del revelatge convencional és un conyàs i una feinada de collons, paraules gairebé literals.
Una escala metàl·lica, rovellada fins a a l'últim neutró, però encara en peu, majestuosament col·locada perquè, tal dia com avui, ofereixi el punt de vista idoni.
La fotògrafa dona una volta de reconeixement a l'estructura, entreguardant els desperfectes i calibrant el grau de seguretat que oferia.
Finalment, després d'inspeccionar a fons el que la vista pot copsar i vacil·lar durant una estona, decideix pujar-hi: la foto s'ho val i si espera més, la llum ja no serà la ideal.
Així que, amb cura, la fotògrafa s'enlaire vigilant escaló rere a escaló, que no li caigui tot per sobre. Passos lents, però ferms i decidits. Els ferros grinyolen, però l'escala manté la forma.
Arriba al punt màgic on l'enquadrament és perfecte. És, fins i tot, millor del que s'havia imaginat. Es prepara el terreny: estén el trípode, el calça bé; col·loca la càmera al seu lloc; revisa l'obertura, la velocitat, l'ISO, el balanç de blancs...* sembla que ja està tot a punt. Prossegueix a disparar. CLAC-CLAC. Ja la té.
La imatge s'emmagatzema a la targeta de memòria, amb el seu pes corresponent, però amb tanta mala sort, que resulta ser el suficient perquè superi la resistència de l'estructura, i de mica en mica, s'esfondrin tots i cadascun dels elements metàl·lics que conformaven el que abans havia sigut una escala. És tal el col·lapse, que ni el primer escaló queda en peu.
La fotògrafa, malauradament, mor en l'accident, però la càmera es salva. Aquestes càmeres d'avui en dia farden de ser molt robustes, resistents a inclemències meteorològiques i difícils situacions, perquè la teva única preocupació sigui aconseguir una bona foto. En aquest cas, va resultar cert.
El descobridor de la desgràcia també ho és d'una obra mestra, o això diuen els entesos en la matèria. En qüestió d'una setmana va donar la volta al món en pantalles de televisió, premsa escrita i Internet, on els fòrums de fotografia bullen en acalorades discussions que allà, virtualment, es produeixen. Hi ha dues posicions diferenciades: els que creuen que per aconseguir “la millor foto del món” els medis no importen, i que per tant, si és necessari es dóna la vida, i els que no, i hi havia milers de maneres d'exposar-ho.
Mai es van posar d'acord ni s'ha arribat a cap conclusió consensuada. Mentrestant, els diners generats amb la fotografia (samarretes, tasses, encenedors i articles varis) se'ls embutxaca la seva parella i els seus fills, que encara no són majors d'edat i per tant, encara no poden fer ús d'ells.
Estaven ansiosos per fer-se adults.
* N. Del N.: Cal puntualitzar que es tracta d'una fotògrafa de nova generació, de la digital. Va passar-se molts anys defensant a capa i espasa la integritat, la naturalitat de la textura del film, i les seves innumerables qualitats i calidesa de la foto de tota la vida, envers la fredor, mecanització i artificialitat de la fotografia digital. Finalment, però, va acabar claudicant, i afirmant que el tema del revelatge convencional és un conyàs i una feinada de collons, paraules gairebé literals.