EL GOS HA TORNAT

Dificilment veuràs un gos que circuli sense un amo a la vista. Però algun cop sí, algun cop pots veure un gos que camina tot sol amb la determinació que et fa pensar que en porta alguna de cap i que carrega amb ell un propòsit que porta ben aferrat.
Llavors és quan tu penses que estàs devant la llegenda urbana del gos que va ser portat molt lluny de casa seva i que malgrat la enorme distància ell va volguer tornar i es va posar en camí, una passa rera l’altra, i després de un bon feix de dies va apareixer a casa altre cop, brut, afamat i bellugant la cua.
En aquest cas, vull dir, en el cas del gos que torna a casa després de mil i una peripècies, ens queda la melanconía de no saber quines han estat aquestes peripècies i, sobre tot, quines son les habilitats que ha posat en solfa per poder orientar-se, per trobar el camí i per no defallir. Resum : sembla que la seva historia es quedarà sense ser editada.
Si és el teu cas, enten-me, si és el teu gos qui ha tornat a casa com una mena de Ulises que torna a Ítaca, llavors, als vespres, quan el veus a ell jeient a terra una mica cargolat i somniant qui sap què, llavors, dic, el miraràs de una manera nova. Estrenaràs nova mirada, tu.
I si fos el cas que el gos captés el teu nou mirar, ell creurà que en tu hi ha un misteri que fins ara ell no havia captat.
A mi em sembla que Homer, el grec, parla d’aquestes coses. I que va ser el gos qui va reconèixer Ulises quan va tornar a casa i que avui, la cançó Goin’ Home, dels Stones, la canta, certament, un gos.