Cercador
El gos color gos com fuig de cals Puig
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una vegada hi havia un gos de mirada trista. Un gos aparcat en un pati de casa unifamiliar. Un gos de mida mitjana, prou vulgar i petaner, d'orelles penjarelles, llengua com un tobogan i cua com un interrogant. Un interrogant gran: com és que no era estimat?
Ni recordava -i això que tenia memòria d'elefant- el darrer cop que el van treure a passejar. Enclaustrat en aquell espai, sol, a sol i serena, amb prou feines li asserenava la pena l'assaig quotidià d'una veïna música que tocava l'acordió alegrement, destrament.
Feia, per tant, les necessitats al pati. I, si els venia al cap, potser un cop al mes, algú de la família recollia les caques amb cara de repulsió. I alguna vegada les havien comptades i per cada cagarro una plantofada a l'animal, per 'marrano'.
-A veure si es mor d'una puta vegada!-exclamava sovint l'home, el senyor Puig, venedor de tabacs, panxut com en el tercer trimestre d'un embaràs i mal afaitat, fent morrus de fàstic etern. Fumava, és clar. El gos flairava l'odi.
-Aquesta bèstia és una molèstia, quina santa paciència s'ha de tenir! No calla! Quin mal de cap!- es queixava la dona, la senyora Puig, secretària de baixa estofa, baixeta i amb el cul quadrat com una estufa catalítica de baix rendiment. Empolainada amb mal gust i amb una permanent poc permanent al cap buit de res important.
-Per què no el matem i ens el mengem? A Corea es mengen els gossos, ho vaig trobar a Internet- deia el nen, un marrec de dotze anys, gras greixós, ulls petits de guineu malparida, que havia tastat carn de poltre i d'estruç i sempre estava a punt per fer de licantrop -com afirmava- mentre mostrava uns ullals dubtosament humans.
El gos, que ni nom no tenia, l'havien comprat per imitació. Els primers mesos els va fer prou gràcia...però tot cansa. Embrutia i demanava temps i diners. Van deixar d'encuidar-se'n: l'ignoraven tant com podien, van deixar de fer les visites de vacunacions al veterinari i li compraven el pinso més tirat. Lligat a la part oberta del darrere de la casa, amb una cadena extensible, i a aguantar-lo. No el van intentar encolomar perquè no quedava bé.
El gos no sabia que era de color gos com fuig.
Cosa molt important.
Importantíssima.
No sabia que li conferia l'habilitat de poder escapar-se.
No ho intuïa.
Però la veïna sí.
L'acordionista feia molt que observava la crueltat.
L'acordionista, una noia menuda i dolça.
Que alhora era bruixa i sí que ho sabia i sí que en el seu moment ho havia intuït.
Quan una bruixa s'enfada, ja cal que ens calcem.
El gra massa es va esdevenir el dia que el nen Puig arrencava pèls al gos amb pinces de les celles de la seva presumida mare mentre el senyor Puig marcava l'animal amb petits cercles que feia una cigarreta encesa en pressionar-l'hi pel llom i la senyora Puig li espraiava els ulls amb laca. Havien begut Suany Delait (refresc carregat de merda industrial que els va estimular la capacitat de dolenteria en barrejar-se amb el tarannà familiar) i tot plegat era esgarrifós.
L'acordionista-bruixa no va poder més. Ho sentia i ho veia per una petita obertura al bruc malmès que separava els habitatges.
Calia actuar i ho va fer.
Treient foc pels queixals i amb els ulls guspirejant, va alliberar, amb uns esgarips tenebrosos, uns mots màgics eficaços. I instantanis.
El gos va tornar-se una taca informe que podia desplaçar-se on volgués. Els Puig van convertir-se en cucs de terra que en qüestió de segons els ocells, àvids, van engolir amb becs hàbils.
La taca va avançar lliure i va anar a la casa del costat. Sentia una melodia acollidora i el somriure que l'acompanyava i que sabia que l'estava acaronant.
Ni recordava -i això que tenia memòria d'elefant- el darrer cop que el van treure a passejar. Enclaustrat en aquell espai, sol, a sol i serena, amb prou feines li asserenava la pena l'assaig quotidià d'una veïna música que tocava l'acordió alegrement, destrament.
Feia, per tant, les necessitats al pati. I, si els venia al cap, potser un cop al mes, algú de la família recollia les caques amb cara de repulsió. I alguna vegada les havien comptades i per cada cagarro una plantofada a l'animal, per 'marrano'.
-A veure si es mor d'una puta vegada!-exclamava sovint l'home, el senyor Puig, venedor de tabacs, panxut com en el tercer trimestre d'un embaràs i mal afaitat, fent morrus de fàstic etern. Fumava, és clar. El gos flairava l'odi.
-Aquesta bèstia és una molèstia, quina santa paciència s'ha de tenir! No calla! Quin mal de cap!- es queixava la dona, la senyora Puig, secretària de baixa estofa, baixeta i amb el cul quadrat com una estufa catalítica de baix rendiment. Empolainada amb mal gust i amb una permanent poc permanent al cap buit de res important.
-Per què no el matem i ens el mengem? A Corea es mengen els gossos, ho vaig trobar a Internet- deia el nen, un marrec de dotze anys, gras greixós, ulls petits de guineu malparida, que havia tastat carn de poltre i d'estruç i sempre estava a punt per fer de licantrop -com afirmava- mentre mostrava uns ullals dubtosament humans.
El gos, que ni nom no tenia, l'havien comprat per imitació. Els primers mesos els va fer prou gràcia...però tot cansa. Embrutia i demanava temps i diners. Van deixar d'encuidar-se'n: l'ignoraven tant com podien, van deixar de fer les visites de vacunacions al veterinari i li compraven el pinso més tirat. Lligat a la part oberta del darrere de la casa, amb una cadena extensible, i a aguantar-lo. No el van intentar encolomar perquè no quedava bé.
El gos no sabia que era de color gos com fuig.
Cosa molt important.
Importantíssima.
No sabia que li conferia l'habilitat de poder escapar-se.
No ho intuïa.
Però la veïna sí.
L'acordionista feia molt que observava la crueltat.
L'acordionista, una noia menuda i dolça.
Que alhora era bruixa i sí que ho sabia i sí que en el seu moment ho havia intuït.
Quan una bruixa s'enfada, ja cal que ens calcem.
El gra massa es va esdevenir el dia que el nen Puig arrencava pèls al gos amb pinces de les celles de la seva presumida mare mentre el senyor Puig marcava l'animal amb petits cercles que feia una cigarreta encesa en pressionar-l'hi pel llom i la senyora Puig li espraiava els ulls amb laca. Havien begut Suany Delait (refresc carregat de merda industrial que els va estimular la capacitat de dolenteria en barrejar-se amb el tarannà familiar) i tot plegat era esgarrifós.
L'acordionista-bruixa no va poder més. Ho sentia i ho veia per una petita obertura al bruc malmès que separava els habitatges.
Calia actuar i ho va fer.
Treient foc pels queixals i amb els ulls guspirejant, va alliberar, amb uns esgarips tenebrosos, uns mots màgics eficaços. I instantanis.
El gos va tornar-se una taca informe que podia desplaçar-se on volgués. Els Puig van convertir-se en cucs de terra que en qüestió de segons els ocells, àvids, van engolir amb becs hàbils.
La taca va avançar lliure i va anar a la casa del costat. Sentia una melodia acollidora i el somriure que l'acompanyava i que sabia que l'estava acaronant.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436654 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com