Cercador
El gat que estenia roba
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En aquells temps en què es tenia roba i roba per a canviar-se cada dia i encara en sobrava, un gat de color sobrassada obscurida de casa tirant a prou bona estenia i estenia la roba del canviar-se cada dia i també la que sobrava.
El gat estenia la bugada, dempeus, inversemblantment cert en el seu cas. El cos felí flexible i elàstic s'allargassava com una ombra quan fuig i amb les potes del davant agafava les peces del cubell de vímet del to del vi net i novell. Les traslladava al pentagrama del vent (cinc cordes que l'element aire no es descuidava gaire d'emprar per a musicar-hi).
Tèxtils de colors alegres o estampats virolats o flors o quadres o ratlles que ratllaven desencisos en no pretendre cap més linealitat que la que mostraven.
Sovintejaven els somriures en el gat, per més que es puguin mal limitar a mers badalls.
És clar que l'animal ni era un abracadabrant autòmat ni un peculiar criat.
Ho feia com a 'gatudi', o sigui, gaudi de gat.
Tot i que no cal ni ser gat.
El gatudi li va durar un any. El tast de les estacions i com els cicles influïen en l'eixugar-se o no de les peces centrifugades que la pluja podir xopar o les boires humitejar. I que passava a vegades, amb les bugades.
S'hi havia casat tant, que, cansat, amarat de tot el que posat a assecar desprenia i tot el que ho besava afegia, col·lapsat, el gat, ebri, va agafar la munió de pinces de fusta ja jubilable i amb elles va escriure sobre les rajoles hidràuliques amb motius geomètric a tocar de sòcols negre-tinta amb nuvolades de fum difuminant-se oníricament:
ROBA
El gat que en aquest món roba experiència poètica, observació plaent. L'atrapa entre els bigotis i, trobat mort per cap caus, potser ara s'està en un pati de moreres despullades, el terra reblert de fulles seques. Aquest cop qui sap si l'interessa el cruixir d'aquells cors vegetals, un per un, que tant tenen per a dir.
El gat estenia la bugada, dempeus, inversemblantment cert en el seu cas. El cos felí flexible i elàstic s'allargassava com una ombra quan fuig i amb les potes del davant agafava les peces del cubell de vímet del to del vi net i novell. Les traslladava al pentagrama del vent (cinc cordes que l'element aire no es descuidava gaire d'emprar per a musicar-hi).
Tèxtils de colors alegres o estampats virolats o flors o quadres o ratlles que ratllaven desencisos en no pretendre cap més linealitat que la que mostraven.
Sovintejaven els somriures en el gat, per més que es puguin mal limitar a mers badalls.
És clar que l'animal ni era un abracadabrant autòmat ni un peculiar criat.
Ho feia com a 'gatudi', o sigui, gaudi de gat.
Tot i que no cal ni ser gat.
El gatudi li va durar un any. El tast de les estacions i com els cicles influïen en l'eixugar-se o no de les peces centrifugades que la pluja podir xopar o les boires humitejar. I que passava a vegades, amb les bugades.
S'hi havia casat tant, que, cansat, amarat de tot el que posat a assecar desprenia i tot el que ho besava afegia, col·lapsat, el gat, ebri, va agafar la munió de pinces de fusta ja jubilable i amb elles va escriure sobre les rajoles hidràuliques amb motius geomètric a tocar de sòcols negre-tinta amb nuvolades de fum difuminant-se oníricament:
ROBA
El gat que en aquest món roba experiència poètica, observació plaent. L'atrapa entre els bigotis i, trobat mort per cap caus, potser ara s'està en un pati de moreres despullades, el terra reblert de fulles seques. Aquest cop qui sap si l'interessa el cruixir d'aquells cors vegetals, un per un, que tant tenen per a dir.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436534 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com