El destí

-Escolta, Gemma: surto un moment per llançar la brossa.
-D'acord, però no tardis massa que el sopar estarà fet enseguida.
-Està bé. Fons ara amor.
L'Albert va abandonar la sala deixant la seva estimada dona amb l'única companyia que aquell vell televisor sense comandament a distància podia oferir-li (més aviat poca).
L'home de la bossa d'escombraries tancà la porta del pis, emportant-se amb ell tota possibilitat de que la seva vida pogués arribar als 84 anys. L'ascensor va trigar en arribar, com sempre, i acompanyat d'aquell soroll tant familiar que hi havia que deia que era l'esperit de la màquina demanant una jubilació molt merescuda.
Trepitjant el carrer l'home de la bossa plena de brossa continuar la seva processó cap al contenidor verd clar, gastat i mig fos del final del carrer, ignorant qui l'esperava en aquell mateix indret.
Un soroll fregadís en un carrer cobert de foscor va venir acompanyat del trencament d'aquell mateix vel per l'encesa d'un llumí en derrapar per la rugositat de la paret. L'home que l'encengué se l'apropà al cigar que es mantenia al seu lloc sostingut pel que deurien d'haver sigut, en algun moment, uns ferms llavis. L'home de gavardina fosca i barret al cap feia força temps (minuts, hores? No, més aviat anys o segles) que s'esperava dins d'aquell contenidor ver clar, gastat i mig fosc del final del carrer. Ja no recordava el motiu que el feia estar davant d'aquella caixa plàstica (potser mai els havia sabut, tampoc ho recordava); però el que sí recordava era que s'havia d'esperar, era molt important; massa important per evitar les responsabilitats que li havien sigut conferides. Ell havia d'esperar-se, no sabia quan de temps, però havia de fer-ho; era una ordre, i les ordres s'havien de complir, d'això sí que se'n recordava...
L'olor a matèria en descomposició i semblants van omplir cada un dels dos narius de l'Albert. Una esgarrifança se l'hi escampà per l'esquena i un principi d'arcada s'apropià del seu estómac. En arribar davant del contenidor, objecte clau dins d'aquesta inventada (o no) historia. L'Albert s'hi atansà i en ser-hi suficientment a prop l'obrí per llançar aquella bossa d'olorós plàstic negre.
L'home del cigar a la boca inspirà una profunda calada i quan deixà anar l'insípid fum, observà que aquest era verd. Lògicament se sorprengué força, però justament en aquell moment un home travessà l'esperit fumador i diposità una bossa dins de la capsa d'obertura superior. - Aquest és el senyal!!!!-. No sabia el per què d'aquella pròpia resposta (segurament si que ho sabria, però no s'enrecordaria, feia massa temps que esperava) però tenia la impressió de que aquell home era el centre de les seves ordres. Seguint el seu propi criteri, va endinsar la mà dreta dins la immensitat de la corresponent butxaca i n'extragué un grapat de pols verda i amb l'altra mà va fer petar els dits. De cop i volta tot es va aturar: els batecs de la ciutat es van aturar de cop, el violador va parar de violar a la seva víctima i el maltractador va aturar-se en el maltracte a la seva parella. Tot estava aturar, l'home de vestimenta estranya caminà cap a l'home sense bossa per llançar i, per sobre seu, alliberà la pols que semblava desaparèixer tot tocar qualsevol part del congelat. Acabada la missió l'home sense pols a les mans s'allunya d'aquell que no tenia cap bossa d'escòries i es dirigí cap al lloc on tant de temps havia esperat (només per deixar anar aquella pols? És possible...) i amb la mà Esquerra va fer que els dits li petessin altre cop; així, els cors tornarien a bategar, el violador seguiria violant i el maltractador continuava maltractant.
L'Albert caminava en direcció a casa seva pensant en el sopar que l'esperava. Va travessar el carrer per arribar al seu portal, però en fer-ho no va poder evitar d'entrebancar-se amb la vorera, donant-se una grandil·loqüent hòstia; per desgràcia per l'hostiat, un camió arribava al carrer en aquells mateixos moments, el conductor del qual estava dormint i sense poder evitar-ho va esclafar el cos de l'home sense bossa ni vida. L'impacte que va rebre el camió fou suficient gran per fer despertar el conductor, el qual va poder recuperar el control del vehicle suficient a temps perquè el desdormit personatge esquivés l'hospital amb que s'hauria d'haver impactat. Melancòlica sorpresa rebria el conductor, en saber quines conseqüències van comportar el salvament del centre
L'home de misteriosa vestimenta i sense pols a les mans observava el vehicle content, gràcies a la seva intervenció s'havien salvat 199 vides. Era un heroi.