El desig de les campanes

Feia poc que sortien junts i era primavera. Les fulles noves dels arbres caducifolis, sense gaire estímuls del vent forçut, de seguida saludaven, alegres i amb musiqueta de fressa vegetal, arrenglerats a cada banda de la riera. Hi passaven amb la bicicleta i s'aturaven, l'Enric i la Triu. Tancaven els ulls i es donaven la mà, una estona sempre intensa. La noia estava acabant el segon curs de batxillerat i ell, mal estudiant, treballava al taller d'electrobovinats d'un oncle ja feia un parell d'anys. Motors i boies, motors i boies. Poca variació. Però tenia un sou i això el satisfeia. La Triu l'havia coneguda un dissabte al matí a la botiga d'instruments musicals quan va anar a encarregar un digeridú i que, essent comerç de poble ni gran ni petit, ni en tenien ni en procuraven. Hauria de fer-ho via internet. Feia temps que li passava pel cap aprendre a tocar aquella mena de corn llarg fins els peus, de fusta, bufant d'una forma ben complicada que és ben sabut (sí?) que amplia la capacitat respiratòria i que ajuda en la meditació. Rebufa! La Triu estava pagant una campana daurada, lluent com els coberts d'un restaurant, li va semblar al noi. I li ho va dir, mig rient. La Triu també va riure. I, un cop a fora, van continuar xerrant caminant i caminant pels carrers del barri antic.
La campana, dins un cabàs de vímet agafat per les nanses, pesava. La Triu l'anava canviant de mà. De cop, una nansa es va trencar, el cabàs es va obrir i la campana va caure a terra. El sol la va il·luminar i encegava mirar-la. Caldria dur-la abraçada. L'Enric ho faria. Aleshores va adonar-se que eren a la plaça de l'església, que l'estaven atravessant i que la Triu seguia cap el temple. Hi van entrar. S'hi estava fresc, hi regnava la pau dels ciris encesos, del sostre de voltes, de la llum de les rosasses i de les icones religioses en altars farcits de gerros amb flors acuradament arreglats per les beates. Per a ell tot allò era superstició, por de 'si no fas això et passarà allò'. L'Enric no havia estat allà dins d'ençà de la Primera Comunió. Cap més òstia sagrada. Festa i regals absurds inútils i aquells familiars engatats, grollers i malparlats sorgits d'una ciutat desconeguda. I els pares al cap de mig anys separats. Cap més òstia. Què estava fent dins d'aquell espai de malson? La Triu, mentre ell estava encantat, havia obert una porta dissimulada per la penombra i li feia senyals. L'Enric va espolsar-se el cervell i va seguir. La campana pesava...deuria fer, pel cap baix, uns quinze quilos. L'escala de cargol rebia una mena de llum blanca pigallada de partícules infinites de pols. Estava molt deixada i malmesa. La barana no era segura i molts graons es mostraven escrostonats i esberlats, estrets i lliscosos per la capa de greix del pas del temps. De tant en tant distingien un colom mort, corsecat o, pitjor, en procés de putrefacció. Els venien basques. Però la noia pujava i el noi no deia res.
Un cop a dalt, per fi, un cop a dalt, aire. Es va disparar el mecanisme dels electromartells i les campanes gegants, la Joaquima i la Joanna, van cantar l'hora. Una, els quarts; l'altra, els dotze tocs, potents, ensordidors que anunciaven les dotze del migdia. Els dos joves es van arraulir on van poder i es van tapar les orelles. Amb tot, la força del so de la campana gran, aquella nota repetida, travessava la pell, els músculs i els ossos i s'introduïa a l'ànima. Fins que es va fer el silenci i només se sentia algun xiscle de gavina que anava a mar o en venia.
La campana que la Triu havia adquirit...estava penjada, col·locada entre les antigues i, si hagués tingut rostre, l'Enric, que no entenia què havia passat, hauria jurat que somreia.
-Fa temps que els cal un toc infantil, menys solemne. Vaig tenir un somni: una gàrgola (t'hi has fixat, mai, en les quatre que escupen aigua quan plou i que continuen amb la boca oberta quan no plou?), aquella que és com un gos amb ales, em deia que ho fes,això: que portés una campana joveneta al campanar, que les campanes estaven tristes, que les campanes ploraven.
Cap dels dos, aleshores, va trobar estrany el fet que s'havia esdevingut. I no en van parlar.
Van continuar veient-se. La Triu escoltava el seu amic tocant el digeridú a la platja, les tardes de bonança, un so de tranquil·litat barrejat amb el de l'onatge.
Desde allà podien sentir les campanes, el so s'extenia, se'ls unia, i sabien que estaven contentes i agraïdes.
Feia poc que sortien junts, i era primavera.