EL CINGLE

La Ramona la vaig conèixer fa molt de temps quan junt amb la seva germana Natàlia venien a treballar a una fabrica tèxtil. Eren mes o menys els anys vint i les dues noietes no devien tenir mes de setze o divuit anys. Mes o menys els que tenia jo un noi que feia de ajudant de contramestre a la mateixa fabrica.

Si dic que em van cridar l’atenció mentiré, eren noies de pagès venien de lluny de cap el canto de Collsacabra i jo era noi de ciutat , be si diem que Vic es una ciutat, jo ben bé de Vic tampoc ho soc, soc de Calldetenes que està a tocar, de una casa de pagès.Jo no soc pas el hereu soc un cabaler i tinc de guanyar les garrofes, a fora de casa i a casa també ajudar amb el bestiar. Els pares no poden dar-me cap dot, m´el tinc de guanyar.

La Ramona era alta i espigada,portava dues trenes roses quasi fins la cintura i la Natàlia es una mica mes baixeta i portava els cabells trenats en un monyo. Les veia i no les veia. Si em venien a buscar que algun teler s’havia espatllat i anava amb mala cara i arreglava el que podia. Moltes vegades ho tenia de acabar d’arreglar el Cinto el contramestre el que em tenia a mí d’ajudant.

Un dia la Ramona no va venir a treballar i la seva germana tampoc. Algú va comentar que havia mort , que al tornar a casa s’havia estimbat per un precipici, la seva germana estava molt afectada i no podia venir a treballar. Llavors va ser quan vaig començar a pensar en elles i en la seva desgracia. Vaig preguntar a un company si sabia a on vivien i ell em va descriure el Mas i el llarg camí que hi portava. En un rampell vaig decidir que un diumenge hi aniria , volia saber noves de la Natàlia, per primer cop em vaig donar compte que m’agradava. Millor dit m’agradava més la Ramona, però ja que havia mort,quedava la Natàlia.

Recordo el dia que vaig fer camí cap el más era un dia rufol de Desembre, vaig trobar glaç i una mena d´aigua neu queia i sort de portar el paraigües, que si no hauria quedat ben xop. Debia ser migdia quan vaig arribar a “Cal Pocsicull” , un gos que se li veien les costelles em va venir a rebre, darrera va aparèixer el pare. Els vaig dir era un company de feina que venia a donar el condol per la mort de la Ramona i a veure la Natàlia li volia també donar el condol. El pare em va fer passar a una cuina amb una llar de foc negra on dos tions feien una flaire trista. Les parets eren tant negres com les robes de la Natàlia i la seva mare, una dona petita i amb cara de pena. Tot tenia un caire trist i humil.

Els pares em van fer quedar a dinar, m’entres em explicaven la estranya fi de la seva filla. Ells deien que cada dia la veien mes trista, com si li passes alguna de grossa. Ella no deia res, però la Natàlia els perjurava que va ser la noia qui es va tirar daltabaix del precipici, ella ho va veure. La Natàlia ho va corroborar, la seva germana feia dies que deia que sentia una veu que li deia que havia de posar fi a la seva vida, ella no en feia cas , més la noia ho va fer i ella ho hauria pogut evitar. I va esclatar en grans plors, la seva mare la consolava i l’ha abraçava. Vaig marxar a mitja tarda de la casa de pagès amb el cor encongit. Al passar pel lloc on la Ramona s’havia estimbat, vaig sentir com un remor i juro que vaig veure com una ombra molt gran que s’acostava. Com que negrejava vaig córrer cames ajudeu-me fins a casa a Calldetenes, no vaig dir res a ningú , no volia em prenguessin per un poruc o un boig.

La Natàlia va tornar a treballar a la fabrica i al cap de poc ens varem prometre. Els pares els va semblar bé i ens varen casar al cap de sis mesos en una petita ermita a Collsacabra . La Natàlia era una persona trista i solitària, no tenia amigues sols em tenia a mi. Un dia que li vaig insistir molt em va revelar el seu secret. Ella podia haver evitat la mort de la germana, la podia haver agafat de la ma i no s’hauria tirat daltabaix, es va quedar dreta com una estàtua, quan va dir em tiro va pensar, millor!! Ella sempre havia tingut enveja dels cabells rosos de la germana gran. Millor així seré sola estaré millor sense ella. Per això quan volia agafar-la penedida va ser massa tard, i així ho portava a la seva consciencia.

La Ramona no escoltava veus que li deien tirat daltabaix, tenia un fill al ventre i tenia molta por dels pares. Va preferir morir abans de dir el seu secret. A part el pare de la criatura feia poc l’havia deixat, va marxar a Cuba a fer fortuna i no volia saber res de la Ramona, la germana va preferir la mort i ella no la va ajudar amb el fill i te molts remordiments.

La Natàlia la meva dona, per això portava la pena damunt seu, la vaig abraçar ben fort i li vaig dir, que tots som febles a vegades i que ella no tenia la culpa, crec que vaig ser bo amb les meves paraules perquè va deixar de plorar i em va somriure.

Al cap de uns mesos varen ser pares de una nena, que li varem posar el nom de Ramona. La meva dona així ho va voler. El que no va voler es que mai però mai la petita passes pel cingle on havia caigut la primera Ramona. I de trista la meva dona encara ho es, quan pensa no la veig plora per la germana morta.