Cercador
El bruc de doble capa
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El bruc fronterer entre patis de veïns tenia dotze anys i amb una edat així ja li tocava morir definitivament i sense absurds allargassaments, ni que fossin per gasiveria. Feia panxa i es mostrava ratat, i desadherit dels tensors, com si demanés llibertat en el dolor. Una enfiladissa massa enfiladissa i pesant l'havia carregat cada temporada i en caure-li les fulles continuava arrapada com una paparra que xucla fins i tot el cervell i escrostona parets amb infinits dits enganxosos amb ànim de perpetus. I suma-li sol roent desgastador i tempestes fuetejaires i una invasió de rosegadors.
Per fi, liquidat. Per fi, ja no servia. Per fi, fora. I per fi el no saber què se'n faria. No ho sabrem. Se'n podria fer un ampli ventall de suposicions, però l'escriptora s'estima més dedicar-se al nou bruc, aquesta vegada.
El nou bruc havia estat molt buscat i volgut, per la necessitat. Necessitat amb vessants: la de la intimitat, la de l'elegància i la de la butxaca. L'anterior era tot nuesa i disponibilitat, doncs, de tafaneria de pati a pati (i tiro perquè em toca); el nou, espès i recte, ben lligat, una paret vegetal com cal. L'antic no s'aguantava per enlloc (ni els pets retenia); el substitut, afilferrat a més no poder, ben subjecte i ben predicat (ja es veuria, de quines accions). L'acomiadat anava incorporat a la unifamiliar en ser adquirida; el nou bruc va ser escollit preu-qualitat a còpia de visitar gardens i ferreteries.
Ignoraven que el segon matoll sec lligat deslligaria tanta activitat. I així ho va fer saber a la lluna plena i als estels, la primera nit, amb veu potent i decidida:
-Ja sóc aquí, ja he arribat. Presidiré el pati i ni l'alçada del llimoner em supera. Ni el xiprer, al qual projecto el mal del napbufisme i, per més llança que sigui, es quedarà reduït a simple flama d'espelma que es consumeix irremissiblement. Cap aromàtica em destorbarà ni em farà ombra. L'ombra sóc jo. Domino, recte i perfecte, i no deixaré que la meva tasca sigui en va. Cap filera formiguera ni altres insectes em passejarà pel damunt, ans liquidaré amb punxes secretes que travessen cossos, entrenades perquè el mot supervivència no existeixi. No permetré que cap ull humà miri a través meu. I, si gosa, restarà cec per sempre més, mercès als poders que m'han estat atorgats. Cap vent em tombarà perquè el puc desviar i utitlitzar-lo contra ell mateix. Cap animal domèstic gosarà malmetre'm: l'atrofiaré, el petrificaré, el fulminaré. Mai em podran treure. Sóc al meu lloc, a l'espai que ancestrament se'm va destinar ...mai, mai no marxaré. No quedarà res més que JO.
Per fi, liquidat. Per fi, ja no servia. Per fi, fora. I per fi el no saber què se'n faria. No ho sabrem. Se'n podria fer un ampli ventall de suposicions, però l'escriptora s'estima més dedicar-se al nou bruc, aquesta vegada.
El nou bruc havia estat molt buscat i volgut, per la necessitat. Necessitat amb vessants: la de la intimitat, la de l'elegància i la de la butxaca. L'anterior era tot nuesa i disponibilitat, doncs, de tafaneria de pati a pati (i tiro perquè em toca); el nou, espès i recte, ben lligat, una paret vegetal com cal. L'antic no s'aguantava per enlloc (ni els pets retenia); el substitut, afilferrat a més no poder, ben subjecte i ben predicat (ja es veuria, de quines accions). L'acomiadat anava incorporat a la unifamiliar en ser adquirida; el nou bruc va ser escollit preu-qualitat a còpia de visitar gardens i ferreteries.
Ignoraven que el segon matoll sec lligat deslligaria tanta activitat. I així ho va fer saber a la lluna plena i als estels, la primera nit, amb veu potent i decidida:
-Ja sóc aquí, ja he arribat. Presidiré el pati i ni l'alçada del llimoner em supera. Ni el xiprer, al qual projecto el mal del napbufisme i, per més llança que sigui, es quedarà reduït a simple flama d'espelma que es consumeix irremissiblement. Cap aromàtica em destorbarà ni em farà ombra. L'ombra sóc jo. Domino, recte i perfecte, i no deixaré que la meva tasca sigui en va. Cap filera formiguera ni altres insectes em passejarà pel damunt, ans liquidaré amb punxes secretes que travessen cossos, entrenades perquè el mot supervivència no existeixi. No permetré que cap ull humà miri a través meu. I, si gosa, restarà cec per sempre més, mercès als poders que m'han estat atorgats. Cap vent em tombarà perquè el puc desviar i utitlitzar-lo contra ell mateix. Cap animal domèstic gosarà malmetre'm: l'atrofiaré, el petrificaré, el fulminaré. Mai em podran treure. Sóc al meu lloc, a l'espai que ancestrament se'm va destinar ...mai, mai no marxaré. No quedarà res més que JO.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436582 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com