Cercador
El 6 i el 9
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un home tristament abillat d'absent va entrar en una botiga de roba estranya empès per no se sap què i va canviar-se la muda per una que el feia ser un nombre sis. Aquella persona es deia Narcís, pèro no era gens ni mica presumit. Era vulgarment cregut.
Anava pul·lulant per on li rotava en una ciutat sense nom i per carrers sinuosos que feien pudor de pixats i de perfums diabòlics. El sis Narcís feia estirament de braços i es pensava que arribaria als balcons dels primers pisos i podria agafar fulles de canònics per sentir-ne el tacte.
Però va estirar una cosa impensada: la barba d'en Roc, un artista excèntric estrafolari estrambòtic que estava prenent el sol en una gandula mandrosament mentre una papallona bruixa era observada pel seu gat tinyós amb desig d'enxampar-la, partir-la amb les dents i cruspir-se-la amb delectació.
En notar la tibantor, en Roc va mirar avall i va veure el sis Narcís. Les seves mirades van dir tant que es va produir un eclipsi de sol.
Els artistes de seguida capten subtileses còsmiques i universals i si la freqüència d'ones és bestial actuen tot seguit. Això va fer el llarg-barbut.
Va vestir-se de nombre nou a cuita-corrents. Feia segles que guardava aquella disfressa gens disfressa. Va deixar la papallona menjant una orella de gat i va baixar les escales de cinc en cinc.
Com que havia estat funambulista en la seva joventut, en Roc, per anar al costat d'en Narcís, es va posar de cap per avall fent una vertical admirable i avançant fent força de braços.
La gent els veia allunyar-se, un 69 ben definit cap a l'horitzó.
Anava pul·lulant per on li rotava en una ciutat sense nom i per carrers sinuosos que feien pudor de pixats i de perfums diabòlics. El sis Narcís feia estirament de braços i es pensava que arribaria als balcons dels primers pisos i podria agafar fulles de canònics per sentir-ne el tacte.
Però va estirar una cosa impensada: la barba d'en Roc, un artista excèntric estrafolari estrambòtic que estava prenent el sol en una gandula mandrosament mentre una papallona bruixa era observada pel seu gat tinyós amb desig d'enxampar-la, partir-la amb les dents i cruspir-se-la amb delectació.
En notar la tibantor, en Roc va mirar avall i va veure el sis Narcís. Les seves mirades van dir tant que es va produir un eclipsi de sol.
Els artistes de seguida capten subtileses còsmiques i universals i si la freqüència d'ones és bestial actuen tot seguit. Això va fer el llarg-barbut.
Va vestir-se de nombre nou a cuita-corrents. Feia segles que guardava aquella disfressa gens disfressa. Va deixar la papallona menjant una orella de gat i va baixar les escales de cinc en cinc.
Com que havia estat funambulista en la seva joventut, en Roc, per anar al costat d'en Narcís, es va posar de cap per avall fent una vertical admirable i avançant fent força de braços.
La gent els veia allunyar-se, un 69 ben definit cap a l'horitzó.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436636 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com