EIXES FOTUDES VACANCES...

Sóc conscient que les meues vacances d'estiu s'inicien quan comence a rebre telefonades de represa de relacions per part de familiars i amics.

Juny sembla un mes prou insípid: ni és estiu plenament, ni són vacances, ni s'inicia l'operació eixida, no han començat els sanfermins i si no fóra per les rebaixes i els 8 dies fantàstics…

A final de juny sol ser mon aniversari. Sí, he escrit sol ser mon aniversary perquè després d'haver creuat la frontera dels quaranta, m'estic plantejant celebrar el meu natalici bi o trianualment.

Com vos deia, al juny, un mes tan insipidet com febrer, rep alguna felicitació pels meus titants anys corresponents i celebre amb les meues amigues les xoxoflies un soparet d'aniversari. Exceptuant eixa alegria, el mes transcorre entre els primers enutjos al comprovar que algun dels vestits de stretch de l'any anterior no m'entren ni amb el calçador -que dic jo que eixe teixit tan punyeter s'anomena stretch perquè estreteix si roman a l'armari d'un any a un altre fins convertir-se en un vestidet de la Barbie fideu, no?-, els primers sacrificis seriosos per convertir-me en el clon de Giselle Bündchen (i la frustració consegüent ja que de pesar quasi com María-del-Monte en els seus bons moments no passe ni de conya) i els preparatius de les vacances. Els preparatius, en realitat, no són cosa meua. Al llarg dels 15 dies últims de juny no em trobe amb ningú que no em faça la pregunta del milió: On vas enguany de vacances ?

Fotre, i a tu què t'importa, m'entren ganes de dir, però si no em coneixes de res que no siga deixar-te passar davant al forn!!!

Jo mai faig eixa pregunta, digna d'un premi nobel de l'estoreta, però, mira per on, tot el món me la respon sense que jo òbriga la boca: "Doncs jo me'n vaig a Cancún a passar 15 dies a pensió completa i…"

A mi, que eixa senyora que no em saluda mai se'n vaja a Cancún m'importa poc, molt poc, especialment perquè si vos conte que quan eixa senyora començà a extasiar-se relatant-me les seues intencions viatgeres jo portava un dit enguixat i no em preguntà com em trobava…

Com em refot tant que em pregunten i s'enrotllen com a persianes m'he inventat un país. Sí: ZaKasjistan. Sona a país de l'est veritat? Cada vegada que em fan el tercer grau sobre les meues vacances, espavile els meus reflexos i, com si estrenyera les dos mitats de la bola eixa punyetera del PASAPALABRA, dic un "me'n vaig a Zakasjistan".

Quina cara de pòquer posa el meu interlocutor! Clar, no sap què dir. No té cara per a dir que de geografia no sap més que d allò que hi ha un riu que naix a Pontevedra…No té temps de connectar el notebook i buscar en el Google, no té el telèfon de cap amic estudiós, amb la qual cosa no pot usar el comodí del públic…

Zakasjistan.

Ja!

Com a màxim, si el preguntador és un intrèpid de les converses, em diu alguna cosa semblant a "eixe país és a un extrem de la URSS, no?.

Efectivament, en un extrem tan extrem que cal donar la volta al globus terraqüi i encara així…Zaka, no està eixe Zakasjistan.

Una vegada es superen els 15 dies de "pregunte'm vosté on collons vaig de vacances", arriba el període "inici de l'inici". El telèfon fixe i el mòbil cremen perquè ja no caben ni més missatges de text ni més telefonades. Tot el món, desitjós de començar el seu període de vacances, recorda com per un miracle diví a tots els amics que té i, com és lògic, per a aprofitar la tarifa del mòbil parla amb un amic, realitza les mil i una telefonada: "Escolta, i ara que estarem de vacances…no passa que no quedem a dinar , eh? No tenim excusa, que fa un segle que no et veig…"

Fotre, clar que fa molt de temps que no ens veiem, però si l'ultima vegada que parlarem va ser quan vam prendre la primera comunió!!!!

Tots ens telefonem com a bojos i ens sentim com si fórem membres de la ONG Recupere-vostè-l'amistat-sense-fronteres.
Clar que això succeïx els primers dies de vacances o els previs. Sembla que ens pesen els remordiments de les coses que hem anat deixant pendents per fer o el nostre grill interior ens recorda amb major insistència que fa un mil·lenni que no hem dedicat un minut als nostres amics. En eixos dies ens posem a acordar cites amb tanta vehemència que semblem una agència de contactes d'eixes que per internet emparellen i fins a entrien.

Al cap d'un temps molt breu, i quan ens adonem que dels dies de vacances només ens quedarà lliure la matinada de 12 i la nit del 29, comencem a sentir l'extrem oposat a la síndrome per-què-no-quedem, que és la síndrome quina-angoixa-vull-anar-me'n-d'ací.

La família tampoc és que contribuïsca molt, o millor dit, contribuïx i aporta, però a contratemps. Quan sembla que hem aconseguit anul·lar alguna de les 1345 cites amb les persones a qui no veiem quasi mai que són, permeteu-me que ho diga, les que probablement són no-amigues-de-veritat perquè en cas contrari les veuríem molt sovint, a eixa cunyada insuportable que qualsevol pack familiar actual inclou irremeiablement o a algun cosí agarrat i descarat, se'ls ocorre recordar que nosaltres vivim en una zona marítima i…en compte d'anar-se'n a Zakasjistan…procedeixen a auto-invitar-se a la nostra casa.
Dic jo que la culpa, en gran manera, la tenen eixos anuncis d'Ikea tan bonics que parlen de la República independent de ma casa o de que On caben 3 caben 6.

La mare que els …

Ma casa no és una república, és una illa i jo l'únic Robinson Crusoe que pot viure en ella!!!!

De totes maneres, no hi ha solució...

Ja podeu fugir o tractar d'amagar-vos. Els no-amics i la família acudixen en vacances com les formigues van a la truita de creïlles un dia d'acampada.

L'únic tàctica que jo utilitze és la de les guies de viatge.

Veureu, cada any trie un destí virtual i decidisc on passaré les meues vacances de manera fictícia. En realitat, no em vaig a moure de ma casa però a tot el món li dic que em vaig a un lloc X. Una vegada decidit l'emplaçament vacacional, em compre la guia de viatge d'eixe país o ciutat. Vos aconselle que siga o molt llunyà (la gent no sol preguntar molt sobre eixos llocs a què creu que no podrà anar mai perquè estan tan lluny) o molt pròxim o molt visitat, d'esta manera tampoc vos van a crivellar a preguntes perquè tot el món se sap al didet el nombre i nom, per exemple, de les fonts de Roma.

Vos quedeu a casa.

S'estudieu de memòria la guia corresponent.

Una vegada inicien les preguntes els vostres interlocutors, els responeu amb més informació que la pròpia wikipedia, així fins que vos demanen, dissimuladament un GELOCATIL.

ENCARA QUE…serà millor que aneu amb compte i vos assegureu que la guia és la correcta perquè…un estiu vaig triar com a destí Kenya, perquè s'emprenyaren els curiosos.

Em van donar, per error la guia de Lapònia i quan vaig soltar en el primer interrogatori que havia vist un ren a Kenya, la cara del meu interlocutor va ser un poema.

Malgrat que el problema no va ser l'equivocació…el més greu: qui em va preguntar era el meu cap…que fins a eixe moment creia que jo era una xica amb credibilitat i molt…sincera!!!

Així que…bones vacances….

Demà, 20 de juliol, a les 7 s'envola el meu avió cap a Zaskajistan!!!!