DOTZE D´OCTUBRE

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
El dotze de octubre sempre recordo retalls de la meva infantesa. Un d´ells es la monja que ens feia classe, moltes vegades per no dir totes en castella. No ho vaig entendre mai, ja que la dita senyora era ben catalana amb vuit cognoms catalans. Doncs aquesta persona ens lloava l ´evangelització del indis americans. I deia sempre un acudit de una companya seva que havia fet evangelitzacio a un pais llati. Deia que uan la mainada preguntava que havien fet els de les espanyes, el deia els havien tret les plumes. Jo de petita veia una monja agafant una bonica corona de plumes o el que fos i anar traient de una a una les boniques plomes de colors. Jo quedava horroritzada pero no deia res, pensant en el que m´aconsellava la meva iaia, tu escolta i creu el que et sembli i vola molt alt i llegeix, potser hi trobaràs altres respostes als llibres.
Jo que en aquella època havia llegit un llibre suposo gens escaient per una nena, Garcilaso de la Vega " El Inca", no creia res del que deien i pensava que pobra gent !.
Ells que eren persones lliures, adoraven al sol, la lluna, la terra l´aigua devien restar garrativat i espantat amb tanta creu i tanta llança i tanta mort. Ara que penso també havia llegit quelcom sobre costums inca i els tresors que tenien, i em deia que això es el'anaven a buscar els conqueridors. I de religió que els hi havien d´ensenyar en vista dels monuments que els bretols encara no havien tirat a terra.
No m´agradava el dotze d´Octubre com no m´agradava la recapte pels negrets que la meva mare deia anaven pels blanquets. Com tampoc vaig apadrinar mai un nen, perquè a casa meva deien, que si els diners parlessin dirien moltes coses d'on anaven a raure.
A mi que m´agrada el sol, els astres els animals l unica cosa que m´agradava del dotze d´Octubre es que junt a la mare i la meva tia i a vegades amb l àvia anàvem a buscar els primers bolets.
Era un dia d´esbarjo a vegades inclús menjàvem al bosc i jo, bleda com sóc mirava si veia una fada o un follet.
I quasi sempre passàvem per un lloc on hi baixava aigua que tenia anomenada que hi vivien dones d´aigua. Jo ho mirava sempre i mai en vaig veure cap, però el meu cap les veia i encara al marxar em tombava i de cua d ull mirava si sortien.
La única vegada que hi vaig trobar alguna cosa va ser un dotze d´octubre que hi vaig trobar un gatet amb la seva mare. Ens el vàrem emportar a casa. Jo pensava que era una fada o una dona d´aigua en forma de gat, potser una bruixa els havia encantat. Van viure amb mi més de setze anys.
En fi que jo pensava que els van ensenyar és que eren indis infidels i els van exterminar a casa seva, i que vinguin a buscar brega a casa jo ho trobava molt greu. Pensaments d'una nena gens corrent penso avui, gens políticament correcte.

Comentaris

  • BON RELAT[Ofensiu]
    Karin | 22-10-2017 | Valoració: 10

    UNA FORMA DE RECORDAR TEMPS PASSATS

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

308 Relats

922 Comentaris

131146 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu esta ple d' histories..
Per mi es un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits fets amb tot el meu cor. Moltes graciès per la vostra gentilesa.