Dona'm la mà

La Berta i la Mariel vivien al centre i es sabien moure per la ciutat; l'Alba en canvi vivia en un poblet de les afores i el soroll constant del trànsit l'estabornia. Encara es deixava impressionar pels ninotets lluminosos que manen sobre els vianants i els obeïa intransigent, quedant parada a les voreres i perdent el pas de les seves amigues cosmopolites, que se'n reien cridant-li bajanades mentre l'esperaven a l'altra banda de la calçada. Quan el ninot mudava a verd l'Alba travessava orgullosa, amb el front apuntant al cel i un somriure mal contingut estripant-li els llavis.
Li van proposar anar a passar una estona a un cibercafè abans de començar a feinejar... ja sabia que n'eren unes expertes quan va accedir encantada a acompanyar-les.
El local era a l'altra banda de la vorera del bloc de la Mariel o sigui que perdrien el temps just, després pujarien a fer el treball.
Era una botiga petita d'informàtica, a la part del darrera hi havia una aula amb sis ordinadors on, quan no s'estaven impartint cursos per adults, llogaven les màquines per hores. Hi van entrar amb les motxilles carregades de roba i llibres.
La Berta estava molt esverada, des de que havien decidit regalar-se l'hora en aquell lloc semblava que li havien destapat la boca: no parava de parlar d'un tal "Ciset" de quinze anys. Portaven un mes parlant i deia que n'estava perdudament enamorada. Havien planejat fugir junts a la India camuflats entre els sacs d'aliments d'una ONG que, un cop allà , no tindria més remei que quedar-se'ls a treballar i que era precisament al què volien dedicar la seva futura vida junts.
La Mariel estava més serena, ella també tenia un amic internauta de dinou anys i parlaven de coses serioses com pel·lícules, música o amor. Ella era una noia molt sensible, escrivia unes poesies de temàtica amorosa que l'Alba devorava, "Com en pot saber tant de l'amor la Mariel?" li preguntava a la seva mare que mossegava a temps una rialla.
Li van pagar una hora a la dependenta i es van posar totes tres al mateix ordinador, encabint les maletes sota la taula a cosses. Primer ho va intentar la Berta que era la que estava més nerviosa, a part havia demanat tanda només parlar-ne, quan encara eren al carrer. Però en Ciset no hi era avui, els dijous anava a classes particulars d'anglès i moltes vegades no podien parlar perquè arribava massa tard i la Berta no el podia esperar més.
L'Alba va rebutjar el ratolí que li passava la Berta tota moixa i li va cedir a la Mariel, "Vull veure com ho feu abans de provar-ho...".
La Mariel va començar a teclejar i a mida que confirmava el que escrivia algú la contestava a l'altra banda del fil, tan senzill i anònim, era fascinant!
"Mira, tinc un privat, el vols contestar tu aquest?" La Mariel va fitar l'Alba que estava absorta a la conversa aliena, ella li va lliurar una disculpa amb la mirada i la Berta les va assaltar "Si no escriu cap de les dues ho tornaré a provar jo, que el temps corre!".
L'Alba va agafar el ratolí i es va batejar. Cantarella va ser el primer que li va sortir i com a tal va entrar a la sala "Compartint aficions".
Va veure com el seu alies apareixia llistat amb els altres i va tenir la sensació incòmode d'haver entrat a una sala real, fins i tot va sentir que cridava l'atenció al obrir la porta cibernètica.
De seguida van començar a pampalluguejar dues finestres a la barra inferior que indicava que dues persones volien parlar amb ella, "Contesta, contesta!!" li deia la Berta que semblava que li havia de prendre el teclat d'un moment a l'altre, la Mariel també estava excitada i reia agenollada sobre la cadira, abalançada cap a la pantalla. No van ser conscients del soroll que feien fins que la dependenta les va fer callar amb un "txxxxxxxt!!" crispat que les va fer botar de les cadires.
Després de l'espant, la primera de tornar la vista a l'ordinador va ser la Mariel que va fer tombar les dues companyes enriolades amb un xiscle. Totes tres van quedar immòbils mirant la pantalla mentre les rialles i els rubors recents es repartien pel terra brut de burilles i xiclets antics.
La dependenta va donar per perduda la paciència que havia tingut fins aleshores i s'hi va acostar lleugera, amb una revolada i el crit per bandera: "Parlo "xino" jo o què?!".
Va frenar peus i paraules al punt on es trobaven les nenes, davant la màquina desvergonyida que exhibia aquelles imatges punxants convertint les quatre espectadores en víctimes malferides.
La Berta va ser la primera de somicar i la van seguir les altres dues amb els ulls clavats al vidre que transparentava l'horror. La dona va recollir la seva sensibilitat que jeia als peus i la va usar per fer el gest de repulsa per elles, va desendollar l'aparell de la paret, defugint tocar-lo.
"Què estàveu fent nenes?" Va preguntar la dependenta escrutant les criatures.
L'Alba va ser la única que va reunir valor per contestar que només xatejaven...
La por la posseiria uns moments més tard, quan la resposta a les preguntes que li feia la policia era sí. Havia donat la direcció de correu electrònic o dades personals?
Aleshores es va adonar del pes del que havia passat: li havia donat la mà al monstre que viu sota els llits i penja dels armaris dels nens.
L' ogre, el "coco", l'home del sac, el desconegut dels caramels... li havia donat la mà.